¾
Ja
t’ho he dit un milió de vegades, deixa de fer el “tonto”
Aquesta frase, mil vegades
escoltada, ha fet que un crit de fera salvatge quan li claven el cop de llança
final, hagi sortit de la meva gargamella.
¾
Aaah!
Aah! - ha ressonat en el despatx.
Llavors una bilis amarga i viscosa
m’ha pujat coll amunt. El meu cervell ha tingut un curtcircuit obnubilant-se de
ràbia. El meus ulls han envermellit de sang encesos de còlera i he petat. Sí,
ho reconec, no he pogut aguantar el to cruel de les seves paraules. M’he
aixecat, he agafat la cadira i l’he estavellat damunt seu. Ha caigut
estabornida, sagnant per una ferida al front, i acovardit, de moment, he fugit.
Només tancar la porta, me n’he penedit i he entrat de nou per auxiliar-la. Com
que ja no hi havia ningú treballant l’he acompanyat a urgències de l’hospital
i, després de guarida, la he deixat a la porta de casa seva.
De bon matí he anat a recollir les
meves pertinences a l’empresa. Durant la nit he pensat, i repensat, el succeït
i he compres el meu error. Durant la matinada he escrit la meva carta de
dimissió. Quan he entrat per la porta el porter m’ha cridat per dir-me:
¾
Quina
mala sort, la senyoreta Helena, ahir al vespre va voler agafar un llibre d’un
prestatge i se li va trencar la cadira. S’ha fet un bon trau. Però avui, com
que sembla ser una persona molt responsable s’ha presentat a primeríssima hora
a treballar. En entrar m’ha dit que el vol veure abans que ningú.
La nostra conversació ha estat
difícil. L’Helena ha reconegut que no havia d’haver dit el que va dir, però
estava molt nerviosa. Ha reconegut que la seva posició en el departament és
molt compromesa, perquè ara sap que l’ànima del departament en l’aspecte tècnic
i de disseny, sóc jo, i que l’empresa mai voldrà deixar-me marxar. Jo he
demanat perdó perquè la meva acció va estar desmesurada. També, he hagut de
confessar-li que aclaparat pel treball i l’ambició de pujar de categoria havia
abandonat les visites, els medicaments i el grup de teràpia abans de temps.
L’he promès que tornaria a buscar ajuda mèdica si preferia callar l’incident,
com semblava volia fer, i continuar treballant els dos per l’empresa. Si no li
presentava la meva dimissió irrevocable. Hem parlat serenament, evitant
excitar-nos ni retreure’ns res anterior.
Ha passat força temps, ara som dos
persones que col·laboren i fan el millor possible per tirar endavant la gestió
professional i comptable. L’empresa també ha reconegut el meu treball i m’ha
nomenat director d’enginyeria. Sé positivament que l’Helena ha fet mans i
mànigues per aconseguir-ho i així equiparar-nos en el departament.
Considero que ha influït, molt
també, que els dos tenim dues persones que han estabilitzat la nostra vida i
amb les qui convivim i a les que estimem. Hem sabut crear dos nivells diferents
en la nostra relació: el familiar, per separat, i el de treball, en equip a
l’empresa.
La violència no és cap solució a la
vida, el bon enteniment ens fan més grans i savis. Llàstima que a vegades és
necessita tota una vida per aprendre-ho.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada