Mare de Déu! Quin supositori més gros i per a més inri, sembla com si estigués embolicat amb paper de plata. Tothom riu, tothom és alegroi, tothom brinda i, tothom aixeca les copes de cava vers meu, però ningú em convida a beure. Se m’acosta un per dir-me
¾ Vostè després, que primer ha de passar les proves.
És tan frenètic el seu ritme de treball que sense adonar-me, ja era altra vegada conill i ple de cables per tot arreu. Semblo, ben bé, un ordinador espatllat amb un cablejat enredat i malforjat.
M’han ficat en una espècie d’olla, tota
plena de rellotges. Jo, que mai m’han agradat les atraccions de fira, m’he
trobat assegut i lligat en una dura cadira, abans que allò comencés a fer el
pèndul. No he perbocat res perquè no he
menjat encara res. Quan me n’han tret sembla, ben bé, que m’hagués begut, no
una copa, sinó un bocoi sencer de vi. Camino fent tentines d’un cantó a l’altre
del passadís. L’home de la bata blanca em diu:
¾ És normal al ser la primera vegada. L’important. és que els rellotges han donat positiu.
Amb un fil de veu he preguntat:
¾ Positiu, en què?
Ni m’ha contestat i tot seguit m’ha
empès per una altra porta.
¾ Ara amb l’aigua, se li passarà.- Ha estat tota la seva resposta.
Si abans semblava que era dins d’una
coctelera, aquesta prova encara és pitjor. Sembla que tota la seva il·lusió, d’aquesta
gent, és ofegar-me. El cap a dins de l’aigua, amb escafandre o sense.
¾ Respiri. Respiri fort. Respiri més. Tregui l’aire. Agafi aigua. Tregui-la pel nas. Bufi així. Més fort. Mogui els braços. Ara per la boca.
Quan llançat com una pelleringa, al
costat de la piscina, trec aigua per tot arreu, fent un esforç he pogut
mussitar, entremig de glops:
¾ Jo no sé nadar.
La bata blanca que vesteix a l’home ha
respost:
¾ És igual les proves han donat positiu. El que val són els resultats de les proves.- Seguidament, ha afegit amb veu sarcàstica.- No hi ha dades que mostrin que a Mart hi hagi aigua. Anem ...
Agafant la meva pelleringa, no soc gaire més, m’ha fet entrar per una altra porta. La que em faltava si abans era una coctelera, en aquesta ocasió era una roda horitzontal de llargs braços. És com si fos la rentadora en el programa de centrifugat, que em volgués assecar completament. No ha quedat res dins meu, no sé si encara tinc cervell ni sang ni fetge. No sé res.
Veient el vestit d’astronauta damunt
d’una taula, com bon català he pensat:
¾ Aquesta gent encara són capaços d’enviar-me a Mart, sense res de menjar.
Aleshores, fent mil gestos amb les
mans els he indicat el problema. La seva
contesta ha estat ràpida, a més no poder:
¾
No
és preocupi. Com que hi havia temps de sobres, hem estudiat les seves
preferències culinàries. Trobarà botifarra amb mongetes, faves a la catalana,
conill amb all i oli , escudella i carn d’olla i, també peus de porc amb naps
negres de Cerdanya.
¾
Amb
quines cassoles ho han embarcat.
¾
Cassoles,
no! Cassoles, no! Ho trobarà als queviures en barretes energètiques.
¾ Ostres! Quina merda!
M’han posat el vestit d’astronauta, la mascareta i m’han pujat al supositori. Darrera idea de babau: sort que m’han posat a dins, si fos al revés...
Un ascensor m’ha pujat a la càpsula.
Per dir les darreres paraules, m’han tret la bombolla i quan he obert la boca,
el del meu costat, he entès que deia:
¾ És igual, ja li posarem les paraules adequades segons el resultat de la missió.
Una veu, mana ignició. No sé què vol dir, però la mona del seient del costat ho ha entès i, prem un botó. Sotragades, fum, vapor d’aigua, soroll i, per finalitzar, un bon cop de cap en arrancar.
La mona em molesta amb els seus crits. M’empeny i m’assenyala a fora, Que n’és de bonic, tot blau i la Terra com una bola de joguina que queda llunyana. Li dono un plàtan, perquè calli, a la meva companya de viatge.
Per més explicacions de la missió un altre dia.
Miquel Pujol Mur
