Quants segles han passat, des de la darrera vegada que vaig visitar aquest indret de la Terra. Aleshores era un poble d’una terra de muntanyes. Segons els mapes recuperats passava i encara passa un riu força cabalós i molt conegut.
Observo les restes de l’orgullós pont, amb mil anys d’història, destruït el dia que els DONS van bombardejar els murs de l’embassament, construït pels humans. Recordo un Casal, de Gent Gran, situat uns metres més avall, damunt d’un petit promontori a la vora de l’aigua. Els meus pensaments em recorden un col·legi i una biblioteca. Tot junt, un recer de pau i cultura.
Però per desgràcia, tot això son fets molt llunyans. Tot aquell empori de tranquil·litat ha estat assolada fa uns tres-cents anys pels DONS. Tota la Terra ha estat destruïda pels dits amos de l’Univers, els DONS, que cercaven un nou món per habitar-lo. Malgrat haguessin de massacrar als seus pobladors. Jo soc un DIN , habitant d’un planeta llunyà, també semi destruït.
Durant la meva cavil·lació no m’he adonat de la presència de quatre ducks-robots que em vigilen. Els duks-robots són els vigilants de què disposen els DONS per controlar les terres conquerides. No sigui que hi hagi cap humà (en aquest cas) que vulgui revoltar-se. (Si en queda algun de viu).
La seva presència em fa por. Rere la seva forma d’amistós ànec gegant, s’amaga una crueltat solament equiparable a la dels seus amos. Corro i corro. Noto que malgrat corri al màxim, m’atrapen. Les seves cames palmejades són acabades amb unes urpes capaces d’esgarrar la carn i esmicolar els ossos de qualsevol ens, humà o no. Veig com avencen els seus pics, àvids de sang i, disposats a treure les entranyes del seu adversari. Corro, corro i em persegueixen cada cop més a prop. Noto el seu alè rere el meu coll. És l’avançament de les cruels picades dels seus robusts pics. Alguna picada comença a fer mal en el meu cos.
Corro esperitat, ple d’angúnia. No vull morir en aquesta terra desolada. D’un rampell obro la porta del meu “dragos” i em capbusso a dins. Escolto els seus cops a la carrosseria de la meva nau. Les seves veus, un agrí quec-qüec, ressonen en les meves orelles. Mentre engego, tremolo d’angoixa pel soroll que fan en la seva ira.
Arranco i, començo a planejar abans d’aixecar el vol. De sobte, veig el cap i el cos d’un duck-robot amagat rere meu, en la seva horripilant cara veig el propòsit d’atacar-me. Els seus freds ulls de color gris clar, mostren els seus desitjos de sang.
Afortunadament el comandament de separació de departaments funciona ràpidament i el puc aïllar. Mes, he d’actuar de pressa, no sigui que trenqui el cristall de titani. Premo el botó de l’escotilla posterior i la mateixa depressió de l’aire l’envia fora de la meva nau-cotxe. Aprofito l’ocasió per deixar anar una bombona radio-electrònica-imantada que els envolta en el seu poder d’atracció. Moc la palanqueta vermella i tots els ducks-robots són aniquilats.
Passo un informe telemàtic al meu
superior i el signo com explorador:
Gos-electrònic-atòmic II
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada