PER QUÈ A MI

 Avui ha estat un dia especial per mi, ple d’infortuni, diria la majoria de la gent. Però, com que jo soc optimista de mena, ho deixo en especial.  Aquest matí al sortir de casa a fer la compra, com sempre, m’agrada fer-la a diari, i malgrat sigui ja gran, cada jorn la faig muntada en la meva  bicicleta. 

Quan de sobte un Nuvolari, de mala traça, en una corba m’ha tallat el pas i m’ha fet caure. Ja em teniu a mi, tota estesa a terra, tan llarga com soc.  La gent li ha fet mil crits, però ell veien que encara em movia, només m’ha dit:

¾    Perdoni. - I ha fotut al camp. 

Les bones persones, que sempre n’hi ha, m’han ajudat a aixecar-me. Res els genolls pelats i una rascada al braç. L’espatlla em fa una mica de mal, però he pensat: Em faré una frega del liniment Sloan i, tot solucionat. 

Sí, sí, ni frega ni res. El braç cada cop més inflat i el dolor cada cop més intens. M’he pres una aspirina, ja ho sé que diuen que fan malbé l’estómac, però el mal se’m fa insuportable. Finalment, ja molt adolorida i cansada he demanat un taxi per anar a l’hospital. 

Amb el braç en cabestrell i gemegant un xic, també tinc dret a gemegar un mica a la meva edat, he entrat i he anat a la recepció. La noia m’ha mirat, desganada. 

Pel que he escoltat, li interessava més la conversa amb el xicot que la meva molesta presència; quasi ni m’ha mirat. Només m’ha indicat un passadís  i m’ha dit entremig de - diumenge anirem a l’envelat-, porta tres, trauma. Ja sortiran. 

M’he assegut en un banc i he esperat. Fa molta estona que espero i no surt ningú. Soc a punt d’anar a picar a la porta per queixar-me. Quan pel passadís se’m presenta un jove, força eixerit, també ho he de dir. Per gran que una sigui, també sé apreciar la bellesa masculina. Si senyor, un xicot força guapo.  Porta una bata blanca amb una targeta blava penjada damunt el pit.

¾    Què li passa senyora?

¾    Miri que he caigut i em fa mal l’espatlla.

¾    Senyora! No s’amoïni, no s’espanti, si fa allò que nosaltres li diem no li passarà absolutament res.

¾    Ai! És que em fa molt dolor i se m’infla molt.

¾    Acompanyi’m- agafant-me suaument del braç bo, em fa entrar en una sala. 

Em trobo tota reconfortada pel tracte agradable del noi, infermer o metge, no ho sé pas.

¾    A veure doni’m el braç sentirà una mica de dolor quan li posi bé. Però després com diuen els castellans “miel sobre hojuelas”. 

M’ha tibat el braç com si me’l vulgués arrancar, he cridat, he gemegat, he plorat, he picat de peus. Res de res, ell, tibant encara amb més força. Només mussitava:

¾    No faci tanta comèdia. Això no és res. Si veiés, a la guerra. 

Els meus crits han travessat la porta, segur que el passadís també, tal era la meva desesperança i el meu dolor. I ell tibava encara més. Sense poder suportar més, he fet un gest estrany que m’ha fet patir més que a  Jesucrist penjat a la creu. Finalment he pogut donar-li una guitza en certa part. Jo soc molt ben parlada i, no cometre mai la gosadia de dir en quina part. Ha caigut a terra espernetegant. 

Aleshores sí que ha entrat una infermera, acompanyada per dos nois alts, ferms i forts. Malgrat el dolor, sembla ben bé que m’hagi arrancat el meu pobre bracet, al mirar els nois m’he dit:

¾    Caram! Quina mena de xicots tenen en aquest hospital.  

¾    Quico!- ha cridat la noia- Què fas? 

Els nois s’ha abalançat damunt seu i sense deixar-lo moure li han posat una camisa de força.

¾    Perdoni senyora! - S’ha disculpat la infermera.- Ens en fa cada una. S’escapa sempre de psiquiatria. Ha tingut sort, l’altre dia el vam haver de treure de la sala de part. Volia fer de llevador. Sort va haver que van arribar a temps. Eren bessons! 

Em van posar el braç bé. Però el terror que vaig passar no em va deixar dormir durant una setmana seguida.  

Miquel Pujol Mur