JO NO VOLIA ANAR A MART I

 Estic força tranquil, a casa. He obert les persianes i malgrat sigui força d’hora, el cel llueix, tot rialler, de color blau. Un radiant dia de primavera, quan les primeres flors comencen a tenyir de groc el camps i, la verdor dels arbres mostren l’arribada del bon temps. 

He esmorzat amb la parsimònia del que ja no pensa en anar a treballar per obligació. Tal vegada potser per passar l’estona amb alguna afició particular o per alguna raó de tipus social. 

M’estic raspallant les dents, mentre el meu pensament vola molt lluny barrinant quina en podria fer: Anar a caminar, sortir amb el cotxe, llegir, a la biblioteca els diaris, potser trucar a un amic i, fer la xerrada i la cervesa. No hi ha res clar, en el meu pensament. Quan de sobte, truquen a la porta. 

Abans que no hi arribés, dos homes negres, enormes, entren en el menjador i, es posen al meu costat, agafant-me pels braços. Em quedo bocabadat per la sorpresa i, amb la mà blandant el raspall con si fos una espasa, pregunto sorprès:

¾    Qui són, vostès? Com han entrat? Que volen?- l’homenàs de la dreta m’arrenca de una tibada el raspall i el llença a les deixalles. 

Aleshores n’entra un altre de més petit i, pel seu color, d’origen xinès o japonès. Em mira amb menyspreu i em demana:

¾    Vostè és, Pere Joan Josep? 

Només he sabut assentir amb un moviment de cap.

¾    Doncs anem bé. Senyor meu, ha estat elegit com a tripulant de la nau Cosmos  en la seva anada a Mart.

¾    Però què diu! Jo no m’he presentat voluntari per fer res, mai  a la vida. Fins i tot, soc solter.

¾    Amic meu vostè va donar l’OK en el formulari, via internet

¾    Jo!!! Vostè s’equivoca!!– he cridat, no gaire, perquè els dos musculosos guardaespatlles m’oprimeixen pels dos costats.

¾    Senyor perepunyetes. Fa dos mesos, vostè, mirant una pàgina web va prémer el botó verd. És així? La pàgina oferia un viatge de prova a Mart. Vaig bé?

¾    Sí! Malgrat que l’article era en anglès i jo no sé, ben bé, el que deia. Sempre m’ha interessat això del viatges interplanetaris. Des de petit en soc molt d’aficionat. Vostè, no ha llegit mai de la Terra a la Lluna de Jules Verne? Ara recordo haver polsat el botó de les “cookies” i la pantalla va fer una cosa estranya.

¾    Doncs, amic meu. Aquesta és la qüestió1 Va refermar-se en anar com a conillet d’Índies al vol del Cosmos II. La nau I va estavellar-se a l’aterrar. Pum, xin, paf i  a la merda!!

¾    Però, jo no ho sabia. 

¾    Res de res. Vostè, senyor Pere, ho va acceptar tot i, endavant que vol dir “moro”. 

Els dos homes m’han premut encara més. Donat que la porta de casa no es gaire ampla, no sé com hem arribat a passar tots plegats. Com si fóssim en una llauna de sardines

La porta ha quedat oberta, de bat a bat, oferta a la curiositat de tothom i també d’aquells que, assabentats dels fets, vulguin emportar-se un record de la meva presència  a la Terra. 

A continuació tot ha estat d’un neguit impensable. M’han entaforat dins d’un cotxe gros però, amb els dos homes, un a cada costat. M’han portat a l’aeroport  i m’han embarcat en un avió gros, molt gros. A dalt, abans de enlairar-se ja m’havien despullat. Un metge, suposo, m'ha fet exploracions per tot arreu. La infermera m’ha mirat, abans de punxar-me, més que la meva mare quan era acabat de néixer. Finalment, sense cap possible resistència m’han vestit amb una granota d’anar a l’espai. Com si jo no fos res, com si no valguessin per res les meves opinions, m’han posat un casc, com una peixera, amb un tub i, m’han manat:

¾    Acostumi’s a respirar dins de l’escafandre. S’hi ha d’acostumar que el portarà molt temps, en el viatge. 

Poc desprès l’avió ha aterrat. M’espera un comitè vestit d’uniforme que posant-se la mà al cap m’ha saludat militarment. He intentant explicar-me i protestar però la meva veu, dins la peixera, queda mig ofegada. M’han pujat en una cadira de rodes i, donant-me copets a l’espatlla, m’han dut a veure el Cosmos II. 

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur