TOT ESTÀ PER FER I TOT ÉS POSSIBLE. I

Un home ja gran camina pausadament pel camí. De tant en tant es para, per admirar el paisatge. Les fulles groguenques dels arbres indiquen que comença la tardor climatològica. La barreja del color natural dels seus cabells, amb altres d’albs, assenyalen que l’home també inicia la tardor de la vida.

L’home busca dins les butxaques de la seva jaqueta i finalment, treu un petit llibre de tapes blaves. Títol: Pensaments de Miquel Martí Pol.

Li agraden els escrits, els poemes i l’obra en general del poeta de Roda de Ter. Hi troba una esperança, un dolor íntim i una certa acidesa que barrejada amb la bonhomia de l’esperit li semblen pròpies del seu poble i país.

En un retall de diari llegeix unes crítiques contràries de Joan Margarit i decideix raonar les paraules de Miquel Martí Pol.

Aleshores, comença la seva pròpia lluita intel·lectual, per esbrinar el sentit de les paraules escrites. El primer obstacle que li barra el camí de l’enteniment és la seva pròpia experiència, l’edat viscuda. El pensament corre als anys de la joventut, quan tot principiava a la vida i hi havia moltes possibles promeses a realitzar. Hi havia temps i espai per obrir-se al món. Quantes il·lusions perdudes, quants desenganys tinguts i quantes promeses rebudes, i donades, que no s’han complert.

Ara posat en una edat sense retorn, pensa si tot això era creïble o simplement un miratge que es va esvanir en arribar-hi. I la pregunta surt incessantment del seu pensament. Què queda per a acomplir? Moltes idees, i moltes cruïlles, ja sense possibilitat de reprendre, al quedar enrere en el camí vital. Però ben pensat, el conjunt de tot el temps viscut, ha estat una vivència, que moltes vegades no se li dona la seva importància real; és la mateixa vida.

I ara què queda de tot això. Res més que viure un quants anys, sempre si pot ser el més plaent possible. I després  l’entrada fosca que obrirà la porta de l’oblit. Per tant, pot considerar que la primera part de la frase de millor o pitjor manera ja està acomplida. I l’edat és concloent en el posicionament  final.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

BALIGA- BALAGA DE CENTELLES

Voltant per Centelles (Osona) ens sorprenia una formació musical a la plaça Major. Curiosos de mena vam demanar de seguida informació. A més d’assabentar-nos oralment, hem trobat una altra més exacta a internet que us oferim:

Grup escultòric titulat "Sis músics" de l'any 2006 obra de l'escultor Joaquim Camps. És dedicat als Baliga-Balaga, que són un grup musical i entitat de Centelles que, entre altres coses, es dediquen a despertar al poble en dies assenyalats.

Miquel Pujol Mur

Fotografia. M. Rosa Planell Grau

ÈRICA, DOLÇ NOM

Fa un moment he sortit de la feina. Avui ha estat un dia estressant a més no poder. Només iniciar la jornada una porta de vidre ha topat amb el carret de la correspondència i ha explotat. Sí! Explotat com una bomba i un reguitzell de petits vidres s’ha escampat per tota l’oficina.

En aquell instant entrava el cap i en veure el desgavell ha clavat una bronca monumental al becari de torn, per no vigilar on posa el carret  al repartir els sobres de cadascú. Gràcies a Déu no ha passat res, ja que finalment el de manteniment ha reconegut que havia estat ell qui havia mogut l’artefacte, per mirar el radiador de la calefacció.

Després la Sandra, una noia molt maca i simpàtica que ens té boixos a tots, millor dit, ens hi tenia abans de casar-se. Després hem hagut de canviar les preferències no sigui que hi hagi algú massa xerraire que vagi explicant coses estranyes al seu home. No hi ha d’haver cap raó ni malentès. Bé, com anava dient, la Sandra ha donat un crit i s’ha agafat la panxa, està en estat, aleshores un mullader de líquid s’ha escampat pel terra. Ella cridava adolorida i avergonyida. Les altres noies de l’oficina són molt novelles i també xisclaven. Els homes, nerviosos no sabien què fer. Tot plegat semblava una escena d’un vodevil de poc preu.

El nostre cap ens ha fet una demostració d’eficiència. Calmat, ha porta la Sandra al seu despatx. L’ha fet posar-se còmode i estirada. Una vegada, tot més calmat, ha fet trucar a la clínica i al marit de la Sandra.

Al cap de mitja hora, l’oficina era tranquil·la i la dona de neteja passava el pal de fregar i recollia el líquid amniòtic. Al cap d’un parell d’hores la notícia anava de boca en boca havia estat un nen,. Els pares, molt contents, havien decidit posar-hi el nom de l’home que amb la seva serietat ho havia fet anar tot bé: el cap. Així, sabem que la criatura s’ha de dir Gustau. Pobre nano, amb la quantitat de noms bonics que hi ha, mira que haver de dir-se Gustau.

Així ens ha arribat l’hora de plegar. Ara, en arribar al cotxe he trobat un paper al parabrises. Pensant que era una multa, amb ràbia l’he arrugat i llençat a una paperera. He engegat el cotxe i quan anava a marxar, ja havia posat la primera i l’intermitent, m’ho he repensat, si no la pagues serà pitjor i et vindrà amb recàrrec. He baixat maleint l’urbà posador de multes i he caminat cap a la paperera a recollir-la. He trigat força estona ja que malgrat semblava que passava poca gent l’estri o galleda s’havia omplert en poca estona.

He tornat al cotxe i m’he mirat detingudament el paper: només he llegit ña primera paraula i he quedat quiet i inquiet intentant recordar. “Èrica”. En principi, el nom és d’origen alemany. Algun record en el subconscient. No, jo normalment no treballo en gent forana. Quant anys fa que no he tingut cap relació amb alguna persona dels països nòrdics. Ui, molts!  Generalment per la feina: homes

Fent retrocedir la màquina del temps molts anys enrere he intentat fer una mirada retrospectiva al meus anys joves. Sí, quan anava a la Costa Brava  a lligar. Bé això de lligar és un dir però el nom d’Èrika no em sonava gens.

Ja desesperat he posat el paper damunt la cama i he estirat al màxim el full. Llavors he comprès del tot el missatge. Heus aquí el contingut total de l’escrit:

“Soc l’ÈRICA, un bus flexible que revolucionarà els carrers del teu municipi i els farà més amables. Aquesta tardor podràs provar-me gràcies a la gira catalana organitzada per l’Associació de Municipis per la Mobilitat i el Transport Urbà (AMTU) i la Generalitat de Catalunya”.

Poc a poc he arrancat el cotxe i he marxat ha trobar-me amb uns amics, potser trobaré l’Èrica del somni. Però no l’autobús, no, jo vull una noia real que em vulgui estimar, com jo a ella.

Miquel Pujol Mur

IRRITAT, CALMAT I PASSIU

El Martí, un home ni jove ni vell, estava prenent-se una cervesa a una taula d’un bar del passeig. La cambrera, li havia portat unes primes rodanxes de llonganissa per acompanyar la beguda. Embadalit notava a la boca el frescor de l’ambarí líquid i la plaent amargor del llúpol. La tarda era agradable, encara feia una certa calor, però el sol iniciava el seu ocàs en l’horitzó.

Des de la seva posició dominava el passeig i veia la gent que atrafegada anava a fer els seus menesters abans que tanquessin les botigues.

En aquestes, va veure una dona acompanyada per un gos de mida mitjana. Era una dona jove. La va tornar a mirar, admirant la seva femineïtat i els seus harmoniosos moviments. Caminava amb unes sabates de taló alt, més apropiades segurament per anar a ballar, que per treure el gos al carrer. L’alçada dels talons provocava que els seus moviments fossin encara més exagerats.

Al Martí li va semblar força atractiva i no podia apartat la mirada de la formosa criatura. Poc a poc el duet, dona i gos,  anava apropant-se a la seva taula. Ja eren davant seu  i aleshores el cel, sobtadament va enfosquir-se a la ment del Martí.

El gos va eixarrancar-se i va deixar anar una pasterada fosca i negra. Fins i tot, el nas de l’home va olorar la pudor dels excrements. La jove dona mentrestant fent-se la distreta va esperar a que l’animal acabés de fer les seves necessitats. Llavors  la deessa va tibar del gos i va dir:

¾     Anem, Xin.

Sense poder-se contenir, el Martí va aixecar-se irritat. El got de la cervesa va mig caure, sort que en quedava poca. Dirigint-se a la dona va dir amb veu plena de ràbia:

¾     No pensarà deixar aquesta merda aquí. Té l’obligació  d’agafar-ho i netejar–ho. Serà bruta!

La dona va enrojolar i baixant la mirada va buscar en una butxaca. Aleshores va treure una bossa de plàstic i va anar per recollir la tifa del gos.

Fent equilibris dalt de les altes sabates, finalment la va agafar. Al veure-la fer tants vaivens i estar a punt de caure el Martí va calmar-se. Va pensar: “Si es cau es trencarà alguna cosa i encara l’hauré de portar a l’hospital”.

Per evitar mals majors el Martí va donar-li la mà per ajudar-la a aguantar-se. Al sentir la mà de la dona en la seva va pensar que potser havia exagerat els seus crits. Encara va calmar-se més al notar el contacte de la suau pell i, la calor de la mà femenina. Tot calmat, amb veu dolça va comentar:

¾     Dispensi, és que no ho puc suportar. Qualsevol ho pot trepitjar. S’imagina les soles de les seves boniques sabates emmerdades.

La jove va mirar-lo amb els seus ulls profunds i va somriure un xic. Aquella mirada va apaivagar la ràbia de l’home. Va quedar relaxat, passiu, tan absorbit per aquells ulls, que va prendre la corretja del gos, la va agafar de bracet i van perdre’s per sempre. Quins camins més estranys té la vida per unir les parelles.

Han passat uns quants anys; com he dit al principi, el Martí era un home ni jove ni vell. La dona era més aviat una mossa jove. Ella ha trobat un home de la seva edat i l’ha abandonat. Això de l’amor per sempre, va quedar oblidat en un prestatge de la cuina.

El Martí ha quedat sol. Ah, no! El Xin, el gos, continua amb ell. Ara mateix li ha portat la corretja i mirant-lo amb aquella cara de pena que saben fer els gossos quan necessiten d’algú, sembla dir-li amb ulls melancòlics:

¾     Martí que hi vols fer. Noi, ho lamento. Jo t’acompanyaré sempre. Va, ves a buscar una bossa.

Miquel Pujol Mur

FONT DE SANT QUIRC DE DURRO. VALL DE BOÍ

Dalt del vessant de muntanya deixa brollar l'aigua, per assedegar al peregrí.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

EN LA BOIRA

Miro a fora. Plou a bots i barrals. El vidres són entelats com el meu pensament. El meu cap sent el dolor dels pensaments estranys.

Torno a mirar i passo la mà pel vidre, se’m mulla el palmell i noto la fredor de l’aigua. A fora només la boira i un cel estrany i negre que domina el firmament.

La música omple la sala. És suau però ressona fortament a les meves oïdes. Els sons m’omplen d’angúnia. El cor palpita fortament. Amb les mans premo el cap, el dolor no marxa. Em tapo les orelles amb els palmells de les mans, però és en va. El zum-zum interior barrejat amb la música, m’atordeix encara més.

Els meus llavis mirallats en el vidre prenen un gest amarg. Agafo un mocador i amb pressa, ràpidament com qui no vol neteja les meves llàgrimes i els meus llavis.

Pren la copa de cava de damunt la taula i bec. No m’acaba d’agradar el cava, les seves bombolles em molesten a la gola. Però aquest va ser posat ahir i és insípid com un vi esbravat.

Observo el meu voltant. Vaig nua. La memòria ressorgeix poc a poc. Ahir, un home, la porta de casa, un acte forçat.

Miro la cuina, el ganivet és davant meu. Amb mà ferma l’agafo fortament. La punta em fa un tall i sagno. Vull acabar la feina.

Entro a la habitació. L’home és estabornit del cop que li vaig donar en el moment d’acabar l’acte sexual.

Clavo el ganivet, una i altra vegada. La sang sembla em netegi la meva vergonya.

Ric! Sé que tot acabarà malament: la presó o el manicomi. Tal vegada potser ... La Justícia és tan variable com la vida.

Miquel Pujol Mur.

ELS PASTORETS. TEATRE D’AFICIONATS

Tothom corre per l'escenari. En un racó un és treu els pantalons (a l'improvisat espai no hi ha camerinos) per posar-se uns calçons de la disfressa. Els àngels sense ales corren a saltirons pel passadís vestint-se de blanc. Damunt la cadira, prop del penja-robes queden les robes de diari, unes penjades i les altres a mig penjar. El penja-robes és atapeït al màxim amb la roba de les disfresses. Hi ha un actor repenja’t a una taula posant-se unes espardenyes. 

La directora, amb un fals somriure als llavis, fueteja amb breus paraules a tot l’elenc. 

¾     Escolta? – pregunta l’indecís de torn- quan començo després o abans de...

¾     Noi, com sempre, que no te’n recordes anaves...

¾     A sí, després de la música i sortia de la dreta.

¾     Noooo! Després de la música però sorties darrere de l’últim àngel per l’esquerra.

¾     Ah, jo em pensava...

¾      Bé, ja tu diré quan hagis de sortir.

¾     Tu, Pere, com està l’escenari, Nooo!!! Així no, les bales de palla enmig i la Verge Maria asseguda a sobre.

¾     Diu la Maria que no vol assentar-se que se li enganxen les mitges.

¾     Quina Maria si no hi ha cap Maria. Ahhhh. Vols dir l’Esther, la que fa de Verge.

¾     Clar, la Maria...

¾     Va deixeu-m’ho estar. Digues-li que el vestit és de faldilla llarga. Ostres, com estic avui, la túnica, vull dir, i no farà malbé les mitges.

¾     I la música...

¾     La portava el Pere, més s’ha oblidat el pen-drive a casa i ha tornat a buscar-lo.

¾     Només falta això ara ens tindrem d’esperar.

¾     No, ve ara mateix.

¾     Ja sóc aquí!!!

¾     Ja tenim el Tarradellas altre cop. Ahhh!!! Ets tu que portes això de la música.

¾     Sí, però el nen hi ha gravat davant els Simpson. Ho esborraré en un moment.

¾     Què quedo bé?- Pregunta la verge esperant una resposta afalagadora.

¾     A veure, si molt bé, i el nen.

¾     El portava la Palmira.

¾     Palmiraaa!! El nen on és?

¾     Vatua l’olla! Me l’he deixat a casa damunt del llit amb la roba de la disfressa i me n’he oblidat.

¾     Ai, Senyor. Noia, agafa una bufanda i fes veure que és el nen.  

Llavors passa un altre actor amb la camisa mal cordada i un paper a la mà llegint-lo amb veu alta. De actrius/actors amb papers a la mà n’hi ha un munt. La directora, amb ulls de garsa preparats per vigilar-lo tot, pregunta:

¾     Què encara no sabeu que heu de dir. 

Tots a cor responen:

¾     Sí!!! Però ho repassem una mica.

¾     Manoi, que malament aneu de memòria.

¾     Endavant i que surti el que Déu volguí.  Molta merda !!!

I amb un fort picar de mans disposa cadascú al seu lloc, fa alçar el teló o comença la funció. 

Miquel Pujol Mur