Fa un moment he sortit de la feina.
Avui ha estat un dia estressant a més no poder. Només iniciar la jornada una
porta de vidre ha topat amb el carret de la correspondència i ha explotat. Sí!
Explotat com una bomba i un reguitzell de petits vidres s’ha escampat per tota
l’oficina.
En aquell instant entrava el cap i en
veure el desgavell ha clavat una bronca monumental al becari de torn, per no
vigilar on posa el carret al repartir els
sobres de cadascú. Gràcies a Déu no ha passat res, ja que finalment el de
manteniment ha reconegut que havia estat ell qui havia mogut l’artefacte, per
mirar el radiador de la calefacció.
Després la Sandra, una noia molt
maca i simpàtica que ens té boixos a tots, millor dit, ens hi tenia abans de
casar-se. Després hem hagut de canviar les preferències no sigui que hi hagi
algú massa xerraire que vagi explicant coses estranyes al seu home. No hi ha
d’haver cap raó ni malentès. Bé, com anava dient, la Sandra ha donat un crit i
s’ha agafat la panxa, està en estat, aleshores un mullader de líquid s’ha
escampat pel terra. Ella cridava adolorida i avergonyida. Les altres noies de
l’oficina són molt novelles i també xisclaven. Els homes, nerviosos no sabien
què fer. Tot plegat semblava una escena d’un vodevil de poc preu.
El nostre cap ens ha fet una
demostració d’eficiència. Calmat, ha porta la Sandra al seu despatx. L’ha fet
posar-se còmode i estirada. Una vegada, tot més calmat, ha fet trucar a la
clínica i al marit de la Sandra.
Al cap de mitja hora, l’oficina era tranquil·la
i la dona de neteja passava el pal de fregar i recollia el líquid amniòtic. Al
cap d’un parell d’hores la notícia anava de boca en boca havia estat un nen,.
Els pares, molt contents, havien decidit posar-hi el nom de l’home que amb la
seva serietat ho havia fet anar tot bé: el cap. Així, sabem que la criatura s’ha
de dir Gustau. Pobre nano, amb la quantitat de noms bonics que hi ha, mira que
haver de dir-se Gustau.
Així ens ha arribat l’hora de
plegar. Ara, en arribar al cotxe he trobat un paper al parabrises. Pensant que
era una multa, amb ràbia l’he arrugat i llençat a una paperera. He engegat el
cotxe i quan anava a marxar, ja havia posat la primera i l’intermitent, m’ho he
repensat, si no la pagues serà pitjor i et vindrà amb recàrrec. He baixat
maleint l’urbà posador de multes i he caminat cap a la paperera a recollir-la.
He trigat força estona ja que malgrat semblava que passava poca gent l’estri o
galleda s’havia omplert en poca estona.
He tornat al cotxe i m’he mirat
detingudament el paper: només he llegit ña primera paraula i he quedat quiet i
inquiet intentant recordar. “Èrica”. En principi, el nom és d’origen alemany.
Algun record en el subconscient. No, jo normalment no treballo en gent forana.
Quant anys fa que no he tingut cap relació amb alguna persona dels països
nòrdics. Ui, molts! Generalment per la
feina: homes
Fent retrocedir la màquina del temps
molts anys enrere he intentat fer una mirada retrospectiva al meus anys joves.
Sí, quan anava a la Costa Brava a
lligar. Bé això de lligar és un dir però el nom d’Èrika no em sonava gens.
Ja desesperat he posat el paper
damunt la cama i he estirat al màxim el full. Llavors he comprès del tot el
missatge. Heus aquí el contingut total de l’escrit:
“Soc l’ÈRICA,
un bus flexible que revolucionarà els carrers del teu municipi i els farà més
amables. Aquesta tardor podràs provar-me gràcies a la gira catalana organitzada
per l’Associació de Municipis per la Mobilitat i el Transport Urbà (AMTU) i la
Generalitat de Catalunya”.
Poc a poc he arrancat el cotxe i he
marxat ha trobar-me amb uns amics, potser trobaré l’Èrica del somni. Però no
l’autobús, no, jo vull una noia real que em vulgui estimar, com jo a ella.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada