EL DINAR DE NADAL

Cada any el dia vint-i-cinc de desembre la família Romeu es reuneix per fer el dinar de Nadal. La família està formada pel pare, en Joan; la mare, la Carme, i el tres fills: el gran, el Manel; el mitja, el Rafel i el petit, el Marc. A més com que el Manel ja és casat, fa uns tres anys, hi assistirà la seva dona, la Maria, amb els dos bessons, el Pere i la Mabel. Després del cafetó i la tertúlia posterior, aniran a l’habitació on hi ha guardat els regals i se’ls repartiran. Però, als petits, en arribar l’àvia ja els hi ha entregat per a què s’entretinguin i no facin malifetes a la casa. Ha de ser una reunió familiar plena de bonhomia i amb un ambient molt familiar.

Avui hi ha una novetat important: el Rafel, que estudia a la Universitat a Barcelona els vol presentar la seva nova xicota, així ho pregona ell, tot ufà. Cada any en presenta una de nova i ja n’han conegut quatre o cinc. Malgrat la noia viu en un poble veí, estudia en l’institut de la petita ciutat.

La casa està adornada amb boles de brillants colors i cintes resplendents. Tampoc manca ni el arbre ni el pessebre. La taula està preparada com és normal per aquestes festes: les estovalles, les copes i la coberteria de les grans ocasions. La Maria, la dona del fill gran, també ha volgut fer una petita aportació, ha afegit uns ramets de flors que diu que queden molt xic. La iaia, la senyora Carme, malpensa que això són tonteries de la gent jove. L’avi, el senyor Joan, pregunta en cara innocent si després s’han de menjar.

La Maria li diu:

¾     No, són per adornar la taula. Fa molt bonic. M’ho han ensenyat en uns cursets de cuina nadalenca.

Al Joan se li escapa sense voler, em veu baixa, però que tothom escolta:

¾     Collonades!

La Maria es posa vermella però mossegant-se el llavis calla, no sigui que el dinar se’n vagi a norris. Poc després té una picabaralla amb la Carme a la cuina. La iaia dóna a tastar de tot, als petits.

¾     Però iaia, després, aquestes criatures no menjaran i s’ho deixaran tot.

¾     No, aquests menuts tenen molta gana. Són de bona raça.

¾     El treball serà meu per fer-los empassar alguna cosa després. Ja veurà que, com l’any passat en arribar a casa ho vomitaran tot i la feina serà per a mi.

¾     Ui! Tu rai! Ja t’ajudarà el Manel. Els homes d’ara ajuden molt a les seves dones.

¾     Deu ser perquè vostè li n’haurà ensenyat. Està tan malcriat que costa, Déu i ajuda, que es mogui del sofà i la tele.

En aquell moment truquen al timbre i tots callen expectants per rebre al Rafel i conèixer a la seva nouvinguda xicota.

¾      Us presento la Magda!– mostra el Rafel, tot orgullós i fent una petita  reverencia a la noia.

En aquell moment, el rebedor de la casa es converteix en un maremàgnum de petons i abraçades. Quasi és una lluita aconseguir ser el primer en donar la benvinguda a la jove.

Fins i tot, el Marc ha abandonat la seva habitació refugi per veure si la coneix de l’institut. Mira a la noia sorprès i es diu per dins: “Ostres! La Magdalena, la noia més guapa de classe. Amb el que m’agrada a mi i a tots els companys. Ara sortirà amb aquest pallasso que no li duren gens”. Després de tota la retòrica de presentacions i abraçades, els petits també fan la seva volen ser amics de la jove, finalment tots plegats s’asseuen a taula.

El Marc s’asseu davant de la Magda, i no pot deixar de guaitar-la. Fa els possibles per evitar mirar-la contínuament.  Tantes mirades, tant no mirar, fa que la Maria, la cunyada, al passar per darrere, li fa una petita empenta.

El Marc es posa vermell com un tomàquet i s’ennuega amb el pollastre. Instants desprès nota una carícia a la cama. Sorprès pensa que són els nebots que estan fent una entremaliadura, però s’adona que estan ben asseguts al costat dels seus pares. Aleshores, el Marc dissimuladament mira a sota la taula. Queda esmaperdut al veure el peu descalç de la Magdalena que li acarona la cama i va pujant amunt. Fa un bot tan gran, que tothom s’adona que passa alguna cosa estranya. El Rafel mira ràpid i veu el peu que la seva xicota no ha tingut temps encara, de retirar. 

Ofès en el seu amor propi el germà mitja, el Rafel, vol bufetejar-la, però ràpidament el Marc s’interposa per impedir-ho. La taula cau, els petits ploren, les copes es trenquen, el pollastre vola, malgrat estigui rostit. Per acabar els crits i els mals humors familiars, el Marc agafa una jaqueta, l’anorac de la noia i agafant-la de la mà marxen de la casa. Ja al carrer pregunta a la Magdalena:

¾     Com t’has atrevit?

¾     A veure si te n’adonaves. A l’institut semblava ben bé que fossis orni. No vas trobar unes notes a la teva taula?

¾     Ai! Em pensava que eren de la Roser.

¾     Cregut, més que cregut. Encara aniràs de conqueridor de coses fàcils i no veus el més palpable i proper.

La Magdalena i el Marc van continuar sortint, malgrat que a casa junts, no hi van tornar fins molts anys després. Sí, quan ja tenien fills i, el Rafel també era casat.  

Miquel Pujol Mur