El Martí, un home ni jove ni vell, estava
prenent-se una cervesa a una taula d’un bar del passeig. La cambrera, li havia
portat unes primes rodanxes de llonganissa per acompanyar la beguda. Embadalit
notava a la boca el frescor de l’ambarí líquid i la plaent amargor del llúpol.
La tarda era agradable, encara feia una certa calor, però el sol iniciava el
seu ocàs en l’horitzó.
Des de la seva posició dominava el
passeig i veia la gent que atrafegada anava a fer els seus menesters abans que
tanquessin les botigues.
En aquestes, va veure una dona
acompanyada per un gos de mida mitjana. Era una dona jove. La va tornar a mirar,
admirant la seva femineïtat i els seus harmoniosos moviments. Caminava amb unes
sabates de taló alt, més apropiades segurament per anar a ballar, que per
treure el gos al carrer. L’alçada dels talons provocava que els seus moviments
fossin encara més exagerats.
Al Martí li va semblar força
atractiva i no podia apartat la mirada de la formosa criatura. Poc a poc el
duet, dona i gos, anava apropant-se a la
seva taula. Ja eren davant seu i
aleshores el cel, sobtadament va enfosquir-se a la ment del Martí.
El gos va eixarrancar-se i va deixar
anar una pasterada fosca i negra. Fins i tot, el nas de l’home va olorar la
pudor dels excrements. La jove dona mentrestant fent-se la distreta va esperar
a que l’animal acabés de fer les seves necessitats. Llavors la deessa va tibar del gos i va dir:
¾
Anem,
Xin.
Sense poder-se contenir, el Martí va
aixecar-se irritat. El got de la cervesa va mig caure, sort que en quedava
poca. Dirigint-se a la dona va dir amb veu plena de ràbia:
¾
No
pensarà deixar aquesta merda aquí. Té l’obligació d’agafar-ho i netejar–ho. Serà bruta!
La dona va enrojolar i baixant la
mirada va buscar en una butxaca. Aleshores va treure una bossa de plàstic i va
anar per recollir la tifa del gos.
Fent equilibris dalt de les altes
sabates, finalment la va agafar. Al veure-la fer tants vaivens i estar a punt
de caure el Martí va calmar-se. Va pensar: “Si es cau es trencarà alguna cosa i
encara l’hauré de portar a l’hospital”.
Per evitar mals majors el Martí va
donar-li la mà per ajudar-la a aguantar-se. Al sentir la mà de la dona en la
seva va pensar que potser havia exagerat els seus crits. Encara va calmar-se
més al notar el contacte de la suau pell i, la calor de la mà femenina. Tot
calmat, amb veu dolça va comentar:
¾
Dispensi,
és que no ho puc suportar. Qualsevol ho pot trepitjar. S’imagina les soles de
les seves boniques sabates emmerdades.
La jove va mirar-lo amb els seus
ulls profunds i va somriure un xic. Aquella mirada va apaivagar la ràbia de l’home.
Va quedar relaxat, passiu, tan absorbit per aquells ulls, que va prendre la
corretja del gos, la va agafar de bracet i van perdre’s per sempre. Quins
camins més estranys té la vida per unir les parelles.
Han passat uns quants anys; com he
dit al principi, el Martí era un home ni jove ni vell. La dona era més aviat
una mossa jove. Ella ha trobat un home de la seva edat i l’ha abandonat. Això
de l’amor per sempre, va quedar oblidat en un prestatge de la cuina.
El Martí ha quedat sol. Ah, no! El
Xin, el gos, continua amb ell. Ara mateix li ha portat la corretja i mirant-lo
amb aquella cara de pena que saben fer els gossos quan necessiten d’algú,
sembla dir-li amb ulls melancòlics:
¾
Martí
que hi vols fer. Noi, ho lamento. Jo t’acompanyaré sempre. Va, ves a buscar una
bossa.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada