Miro a fora. Plou a bots i barrals.
El vidres són entelats com el meu pensament. El meu cap sent el dolor dels
pensaments estranys.
Torno a mirar i passo la mà pel
vidre, se’m mulla el palmell i noto la fredor de l’aigua. A fora només la boira
i un cel estrany i negre que domina el firmament.
La música omple la sala. És suau
però ressona fortament a les meves oïdes. Els sons m’omplen d’angúnia. El cor
palpita fortament. Amb les mans premo el cap, el dolor no marxa. Em tapo les
orelles amb els palmells de les mans, però és en va. El zum-zum interior
barrejat amb la música, m’atordeix encara més.
Els meus llavis mirallats en el
vidre prenen un gest amarg. Agafo un mocador i amb pressa, ràpidament com qui
no vol neteja les meves llàgrimes i els meus llavis.
Pren la copa de cava de damunt la
taula i bec. No m’acaba d’agradar el cava, les seves bombolles em molesten a la
gola. Però aquest va ser posat ahir i és insípid com un vi esbravat.
Observo el meu voltant. Vaig nua. La
memòria ressorgeix poc a poc. Ahir, un home, la porta de casa, un acte forçat.
Miro la cuina, el ganivet és davant
meu. Amb mà ferma l’agafo fortament. La punta em fa un tall i sagno. Vull
acabar la feina.
Entro a la habitació. L’home és
estabornit del cop que li vaig donar en el moment d’acabar l’acte sexual.
Clavo el ganivet, una i altra
vegada. La sang sembla em netegi la meva vergonya.
Ric! Sé que tot acabarà malament: la
presó o el manicomi. Tal vegada potser ... La Justícia és tan variable com la
vida.
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada