ESTERRI D’ÀNEU. PALLARS SOBIRÀ

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

NOMÉS HAN ESTAT VINT ANYS II

Bé, allunyant-me dels pensament d’antany, he tornat a observar aquest nou ambient on haure de passar els meus propers anys. He escoltat riures i m’he girat dissimuladament per veure millor al grupet que feia xivarri. Una barreja multiracial de dones, noies per la seva forma moderna de vestir, segons la meva perspectiva d’abans d’anar-me’n a l’Àfrica.

Els meus ulls han quedat embadalits en una d’elles. Una dona morena,  en ella és notava que una petita part de sang negroide, potser només unes gotes, corria per les seves venes. Cabells arrissats, un llavis generosos, unes dents perfectes, unes mans cuidades amb les ungles pintades. Els seus ulls, d’un color blau cel, contrastaven estranyament amb el seu cutis i el seu cabell. Tot això, acompanyat  per un cos ideal, de moviments gràcils que em recordava els cossos de les noies negres que havia guarit quan eren joves. Al cap de dos o tres anys, o de criatures, ja l’havien perdut, la seva lleugeresa.

La veia riure. Escoltava com parlava desimbolta el meu idioma. Li donava una pronúncia un xic diferent, però agradable. Vaig sentir com una companya l’anomenava Íngrid i vaig entendre la blavor del seus ulls.

Vaig sentir una cosa que feia molts anys no havia sentit o que en més d’una ocasió havia reprimit. No era adequat en un missioner que havia de salvar les ànimes dels fidels. Vaig adonar-me que el meu cos despertava a unes sensacions oblidades. Vaig cridar nerviosament al cambrer i vaig pagar la consumició. Amb un diari a la mà per amagar la meva excitació vaig marxar.

Senyor! El que som capaços de fer els homes dominats per la luxúria. Neguitós al passar pel seu costat, com si fos l’entremaliadura d’una criatura, vaig robar-li un trosset de la barreta de xocolata que tenia al seu costat. No em pregunteu la raó, no la sé, va ser un impuls, sense cap premeditació. Ho vaig fer i prou. Mai en la meva vida havia paladejat una xocolata negra, tan forta i untuosa. Ràpidament em va omplir la boca d’aromes del Tròpic.  

La meva darrera ullada em va permetre veure uns ulls blaus que em miraven sorpresos però sense vergonya, un somriure plaent als seus llavis i, una baixada de pestanyes invitadores per trobar-nos en una altra ocasió.

Vaig arribar a la residència eclesiàstica, tremolós i enderiat. Notava desitjos d’estimar tant el seu cos com la seva ment. Compartir la nostra vida en un futur immediat. Allò, que de jove havia sabut dominar, esclatava ara com un volcà adormit durant anys, i que tornava a l’erupció amb més virulència que mai.

Vaig tornar a la terrassa un, i un altre cop, fins que el dimoni o l’àngel, no sé exactament quin dels dos va donar-me el darrer impuls. O simplement van ser uns ulls blaus que em van fascinar. Vaig entendre aleshores que la nostra atracció va ser recíproca.     

Miquel Pujol Mur

NOMÉS HAN ESTAT VINT ANYS I

El temps ha passat sense adonar-me’n. He tornat al mateix punt de sortida de fa vint anys. Tot és igual, però hi ha detalls que modifiquen els meus records. Tal vegada, no són les cases, sinó l’ambient que és completament diferent. La gent ha canviat. Les robes també. Aquest passeig abans ple de persones que passejaven tranquil·lament, també ha canviat.  La gent corre més, van com mig perduts i atrafegats. Caminen i s’atropellen, els uns als altres, com si tot fos una cursa per arribar a una meta desconeguda.

Clar, vint, són molts anys. El transcurs de la meva vida, durant aquest temps, també ha estat força ple d’aventures. Assegut en una terrassa d’un bar guaito i al mateix temps recordo el passat, el meu passat. Vaig marxar tot just acabada la carrera de Medecina i el noviciat. La meva fe era immensa. El meu cor, era ple del desig de salvar l’ànima dels infidels africans. Em venen a la memòria, els místics pensaments de llavors; volia guarir els cossos i les ànimes.

He passat els vint anys endinsat en la selva africana. Durant aquest temps només he pogut parlar el meu idioma amb una de les monges d’un convent proper. Pobra Montserrat, al final un malgirbat suboficial la va acusar d’oposar-se a les tradicions, volia fer prohibir l’ablació i, va ser expulsada del país.

He exercit de metge, guarint les malalties més estranyes que mai no m’havia imaginat. Com a missioner, crec haver salvat alguna ànima per la meva labor evangelitzadora. Sé que, durant la meva absència, els antics ídols tornaran a omplir les aldees. Solament seré un record llunyà per a algun dels vells de les tribus. Després, la civilització - un somriure despectiu em corba els llavis - els omplirà les orelles de doctrines estranyes. Aleshores tot, ara li diran que de caire modern, tornarà a ser el mateix. Alcohol, abusos de tota mena, tan sexuals com morals i, sang. La sang tornarà a regar els carrers.

El bisbat ha reclamat la meva presència a causa de la manca de capellans a les parròquies del nostre país. El bisbe, al donar-me la benvinguda m’ha dit: Tu, Marcel has complert amb escreix la teva missió en terres estranyes, ara has d’ajudar a mantenir el nostre propi i estimat ramat. Tu ets una ànima pura que ha batallat en mil fronts diferents: guerres, destruccions, convents arrasats i, monges, violades, mortes i expulsades. Entremig d’aquesta disbauxa sempre has sabut sortir endavant. Sincerament, no sé quin do de paraula és el teu, que sembles entendre’t amb tothom.

El bisbe i jo ens coneixem perquè en el seminari anava un parell de cursos davant meu. Aleshores ja tenia una oratòria exemplar. També es deia que tenia algú que li donava suport. A més, segons li convingués, sabia canviar fàcilment de paraigua. He dubtat de contestar, que només havia treballat en l’exercici de dues realitats: la fe i la veritat.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

PONT DE CASSIBRÓS. VALL DE CARDÓS. PALLARS SOBIRÀ

RUTA DEL PONTS 

Pont romà sobre la Ribera de Cardós, d'una sola arcada de mig punt. Formen l'arc lloses pissarroses primes i molt llargues disposades radialment com a dovelles.

La resta d'aparell, també de pissarra, és de dimensions més reduïdes, i està tot travat amb morter. La construcció s'assenta directament sobre la roca que emergeix a costat i costat del riu.

Formava part de l'antic camí de Cassibirós.

El Pont de Cassibrós és una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Fotografia. M. Rosa Planell Grau

DIVAGACIONS SOBRE UNA FRASE DICTADA

TALLER D’ESCRIPTURA.

Clau: Estàvem parlant amb tota tranquil·litat i em va dir una de fresca.

Miro les paraules com a font d’inspiració. Estic assegut en la cadira davant de la pantalla de l’ordinador. Només, davant meu, les paraules escrites en un blanc full de Word.

No sé què posar.

Miro al sostre com esperant que un ocell em porti dades de com resoldre el problema. Però, tret del lluminós blanc, no hi ha cap cosa que em remogui els pensaments. Llum blanca, poques idees, si fos mitja llum. Potser?

Sincerament, no sé què posar.

Estàvem, però qui estava? Era ella? O potser era ell? O cap dels dos! Era jo. Tal vegada qui podia haver estat? Perquè després de dir-me la fresca, què havia de fer jo, pegar-li. No! No m’agrada la violència.

Estic pensant i pensant. Però, sincerament, em repeteixo, no sé que posar.

Retornem a l’assumpte. Després de “l’estàvem” i abans de la “fresca” hi havia una altra cosa. Sí!!! La tranquil·litat. Això mateix!!! Estranya paraula. Fins i tot, amb separació entre les eles. Però, si era ella, la dominant, per què la fresca!

Encara ho entenc menys. Estic pensant i, pensant. Però, sincerament, no sé què pensar.

Observo quant manca de full, per omplir. Ostres! Quant tros! Quasi mitja pàgina. A veure, si parlàvem, era que hi havia diàleg. Si estàvem tranquils hi havia pau. Aleshores, per què em va dir aqueixes paraules.

El meu cap no ho comprèn. Encara ho entenc menys. Estic pensant i pensant. Però, sincerament, no sé què pensar.

Ni ell! Ni ella! Hem quedat que, solament jo. Però, si sols jo, com pot haver diàleg ni conversació. A més estava tranquil, pacíficament tranquil i, jo mateix, no em podia dir una fresca. D’on trec jo el meu insult?

No ocell, no inspiració. El meu cap no ho comprèn. Encara ho entenc menys. Estic pensant i pensant. Però, sincerament, no sé que pensar.

La llum parpelleja. La raó, no la sé. La ment no em dona cap solució. No, a la llum que tremola. Més aviat els meus pensaments giren al voltant del temari:  Estàvem parlant amb tota tranquil·litat i me’n va dir una de fresca.

Ni vull capficar-me més. No ocell, no inspiració. El meu cap, no ho comprèn. Encara ho entenc menys. Estic pensant i pensant. Però, sincerament, no sé què escriure.

Miquel Pujol Mur

EL PERFUM D’UNA VIDA

L’avi Mateu mira al seu besnet que juga amb la consola assegut al seu costat. L’home sap que aquest, potser és el darrer moment que té per a parlar-li. La malaltia ha seguit el seu camí i s’adona que les portes del més enllà són molt properes. Passats els noranta anys pensa que la cursa de la seva vida està arribant a la fi. Malgrat tenir els ulls mig tancats, escolta amb atenció les converses dels metges amb els seus fills. Els cops de cap de tots ells, li fan entendre que les seves esperances de vida minven per moments.

¾     Oriol, escolta’m, això s’acaba com tot a la vida dels humans. Ja ho sé que sentiràs la meva absència però no vull que ploris massa. L’avi ha esta molt feliç mentre la vida i la salut l’han respectat. T’he conegut a tu i a la teva germana i als teus cosins. Tots els meus fills, nets i besnets em feu sentir orgullós de la tasca feta.

¾     Avi, que se’m escapen els dolents!

¾     Mira Oriol, com tots, com tu també, he estat un xaval que corria pels carrers. També m’he pelat els genolls al caure de la bicicleta. La meva infància ha estat com molts dels nanos de la meva època. Llegia tebeos d’aventures. Més tard vaig començar a llegir llibres. Això en fa molta pena perquè veig que vosaltres no els estimeu com els hem estimat nosaltres. No saps la flaire d’un llibre quan l’obres i comences a llegir. La teva besàvia i jo, ens vam conèixer comprant llibres vells als encants. Ai, Teresa! Quan t’he trobat a faltar. Ens vam estimar moltíssim, i també als nostres fills, els vostres avis i pares. Nosaltres els vells vam patir molt de petits quan va haver en aquest país una guerra entre germans, que no voldria que es repetís mai més.

¾     Quina mala sort no he salvat a la princesa!

¾     Quantes batalletes que et vull explicar però, pensa que potser seran les darreres. Ja ho sé que et molesto, al no deixar-te jugar tranquil a la consola. Però fes-me el petit favor d’escoltar al teu nonagenari besavi.

¾     D’acord!- respon i deixa per un instant, l’aparell, però sense treure-li la mirada.

¾     Mira la vida té moltes alegries. Però com va dir un home intel·ligent, el Charles Chaplin "solament hi ha una cosa tan inevitable com la mort: la vida". Doncs, jo estic en el darrer pas d’aquesta sentència. Mes durant molt anys he tingut la sort de fruir la més formosa de les flors: la teva besàvia. El perfum d’una dona, molt dona, que segurament poquíssimes vegades s’ha posat de tot això que anuncien a la tele, però la seva aroma encara m’omple. Una flaire molt personal de persona neta de cos i ànima. Un esperit bondadós, amb el que durant anys hem sabut conviure. Estic cansat... Ja t’he omplert el cap de massa de les meves coses. Fes-me un petó, vull descansar. Juga, vailet, juga. Et desitjo que el teu món sigui un joc divertit.

El Mateu gira la cara cap a la finestra. Escolta els moviment de l’Oriol quan juga. Poc a poc tanca els ulls, la seva respiració s’atenua. Malgrat tenir-los tancats, una escletxa de llum li permet veure una figura que el ve a recollir.  No és pas una dama de negre amb una dalla, sinó una nena que el ve a buscar amb un llibre vell a la mà.

Miquel Pujol Mur 

PONT DE LA CAPELLA. ESPOT. PALLARS SOBIRÀ

El pont de la Capella és un dels element arquitectònic més importants d’Espot pel seu paper de via imprescindible de comunicació entre el dos nuclis de població.

És difícil la seva datació ja que es distingeixen diferents aparells. Possiblement el més antic és el dels muntants. La resta, per les seves característiques fan pensar en una cronologia més moderna però que segueix l’estil dels segles XI i XII. Aquest pont era prou fiable i per aquesta raó es va seguir utilitzant al llarg del temps. 

El riu Escrita neix de les aigües de l’estany de Sant aurici on van a parar el barrancs de Monastero, Subeneix. Portarró , Amitges, etc. En el seu curs fins a Espot s’ho van sumant la resta de barrancs lateral tributaris d’aquesta forma és un clar exemple de la vall glacial en forma d’U.

El riu Escrita és afluent de la Noguera Pallaresa en la qual entra per sota de la presa de Torrasa. Forma part de la Vall d'Àneu.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau