Després d’una i mil proves amb blogs compartits amb excel·lents companys/es m’he decidit a la meva joventut acumulada – expressió escoltada darrerament- a publicar aquest blog.
Si les meves frases acompanyades de les fotografies de la M. Rosa, la meva parella, us són grates ambdós ens trobarem satisfets de què la nostra modesta tasca sigui del vostre interès.


dimecres, 4 de març del 2020

II FIRA DEL FERRO PIRINENC



       Boscos de ferro- Forja viva
Àreu. Vallferrera. Any 2011. Forjant el temps
Mestre forjador: Valentí Martí de Cal Biel (L’Espluga de  Francolí)                            

L’autor ens representa els molts anys de la vida a la forja.

Malgrat el pas del temps.
les mans negres de carbó
picant el ferro li donen vida
creant noves i útils formes.

Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dilluns, 2 de març del 2020

SABORS EXÒTICS II

La primera parada va ser la de la pega dolça i els  caramels. El simpàtic i xerraire botiguer va donar-me la primera lliçó:
¾     Mira noi! La pega dolça prové de la regalèssia. Notes l’olor? El tacte ha de ser una mica tou, massa dura vol dir que té molts dies i està seca. L’olor ja la notes, mira, quina fragància.

Mentrestant em passava la negra barreta per davant del nas. Per saber-ne el gust va donar-me’n un xic, per tastar-la. Era bona. En la mateixa botiga i amb el mateix cerimonial, vaig comprar la resta dels productes. Olor, tacte i gust les tres primícies del bons productes per a la gran cuina estrellada. Sincerament, havia en la meva boca una gran confusió, per la barreja dels diferents sabor. A la llista, vaig adonar-me que hi havia escrit un nom i una adreça, i deia: Ves a buscar el paquet. Diligent com sempre, vaig anar a recollir el paquet i, amb totes les compres, vaig tornar a la cuina.

Només arribar el gran xef va deixar la feina i em va demanar amb pressa el paquetet. En obrir-lo, vaig quedar garratibat; allò era ple de grosses formigues, escarabats i escorpins, tots ben torradets.
¾     Oh, la, la! - Va cridar, alegrement, el gran cuiner- Quina bellesa! Quina meravella! Quina aroma! El sabor del déus! - I agafant un bitxo d’aquells, se’l va cruspir. El mastegava amb delit, tanmateix com si allò fos un pastís de nata. –Tasta, Joan, tasta! Quedaràs admirat de l’elegància del gust. Tu sempre recorda l’olor, el tacte i el gust. L’essència de la bona cuina.

De cop no vaig ser capaç de contestar res. Me’l vaig mirar fixament i li vaig dir:
¾     Per menjar això, me’n vaig a cuidar vaques.

Em vaig treure el davantal i la gorra alta. Vaig saludar-lo amb un sec adéu. Però mentre pujava cap a casa vaig començar a pensar. En arribar vaig dir-li al pare.
¾     Pare, pot deixar-me en herència la casa vella, sota l’obaga? Ja sap que no té gens de terreny i mig cau a trossos. El Magí, no en farà res.

He de dir que el meu germà és una bellíssima persona i va fer immediatament un gest d’assentiment.
¾     Què hi faràs? Si només hi ha escarabats.
¾     Això mateix pare, criar escarabats i tota classe de bitxos, per vendre als restaurants de luxe.
¾     Tu estàs boig! - Em va respondre el pare- L’estança a la capital t’ha tornat ximple.

Pobre pare, si em veiés ara amb, el tot terreny nou de trinca, la casa nova al poble i un cotxe de luxe per sortir a passejar. No s’ho creuria mai. A més soc el batlle.

Miquel Pujol Mur

divendres, 28 de febrer del 2020

SABORS EXÒTICS I

Em dic Joan i soc el cabaler de casa meva.  Com suposeu, aquesta posició familiar, no m’agrada gens. Jo, al meu germà gran, l’admiro molt. No hi ha cap noi més simpàtic, treballador i sempre disposat a ajudar, que el Magí.
           
Però, sempre ho he tingut clar, quan manqui el pare, el mas, els estables, el bestiar, i els camps, tot serà seu. Jo, també ho sé, sempre tindré treball al seu costat. Com un encarregat o alguna cosa així. Això, si no li caic malament a la seva dona.

Com que he complert els setze anys he decidit parlar amb el pare i li he dit el que pensava. El pare, amb cara pesarosa, m’ha respost que sempre ha estat així, que el noi gran sempre ha estat tradicionalment l’hereu.
¾     Mira fill, es fa per no fer cap partició dels terrenys  i que la propietat sigui més poderosa. Antigament podies elegir entre militar o capellà. Però de veritat, les dues professions van de capa caiguda. A més, malgrat que complidor, mai has estat gaire obedient. Sempre tens alguna cosa a dir.  A cap dels dos estaments els agrada, per a ells el principal és l’obediència. Noi, què vols fer, la vida és així! Déu ho va deixar escrit!
¾     Va, pare, no comenci amb parenostres. Que vostè, de religiós tampoc n’és gaire. Si no fos per la mare, poques vegades trepitjaria l’església.

El pare, repenjat en la forca, finalment em digué:
¾     Va, a veure quina en portes de cap. Últimament rumies més que un bou.
¾     Pare, vull marxar a la capital. Em sembla que podria ser un bon cuiner.
¾     Ho dius pels programes de la tele.
¾     No pare, crec de debò que és la meva feina. Cuinar. Però vostè coneix gent i tal vegada entre les seves coneixences, algú ...
¾     Bé, parlaré amb el Narcís, el del camió de la llet, com que és un bon amic potser et sabrà trobar alguna cosa.

Dit i fet. El Narcís va parlar amb algú, aquest algú amb un altre algú i finalment em va donar una adreça i va dir-me:
¾     T’esperen. Ves amb compte, que tenen no sé quina punyetera estrella.
Ja a la capital. Els primers dies en el restaurant vinga a fregar plats i netejar olles. Com que soc molt treballador i complidor finalment el xef em va utilitzar per anar a comprar. Sempre, abans de marxar, em diu:
¾     Ves tu, que entens de totes les coses del camp, per tant coneixes els productes, només de mirar-los. Compra coses immillorables però, primer de tot estudia la part física. Això, vull dir: l’olor, el tacte i també fes una mica de tast del que compres.

Tot animat, vaig agafar la furgoneta i vaig anar al mercat central. Portava la llista, que deia: pega dolça, caramels de menta, trossets de llimona i patates fregides. Una mica sorprenent per a un restaurant de tan luxe.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

dimecres, 26 de febrer del 2020

DINS EL BOSC

De dins el bosc, una lleugera aura ens porta el so melancòlic d’una flauta. Qui pot tocar-la? El vent? Tal vegada, sí. O potser, només és la remor de l’aigua. La música, com un cant a l’amor perdut, és tota plena d’enyorança. Qui pot ser el que modula tal dolça i encisadora melodia?

Males llengües dels pobles del voltant diuen que és un pastor que fa molts anys va perdre la seva xicota en el fons del gorg negre. Mai s’ha deixat de plànyer. Malgrat els anys passats cada vesprada acut a tocar música, per veure si reapareix. 

Algú li va explicar que al fons de tot, en la negror de les aigües, hi ha una ciutat que acull a tots els desapareguts en el riu. Alguna nit de lluna plena, tornen a la superfície. Si troben el seu enamorat que els espera, retornen a la vida.

Dins el bosc ressona el so de la flauta i el vent ens transporta fins el lloc. Un vell pastor de barba blanca, rau assegut en un alt penyal. Mentre toca la melancòlica melodia, mira el riu amb tristor.

Portada pel vent, s’escolta una breu resposta a la música. Potser només és un gir de l’aire que omple de sons les oïdes desesperades. Tal vegada sona com una veu que diu un suau, t’estimo. Tal vegada, només és un lleuger plor.

Sense dubtar, el vell pastor s’alça. Llança a l’aire la dolça flauta, ja  complerta la seva tasca. En un instant, es despulla totalment i tanmateix el seu cos és transforma en el jove galant d’anys enllà Aleshores, es capbussa enfonsant-se en la freda aigua. Neda en recerca de la estimada nina, o de la mort.

Sense música, el bosc s’omple de tenebres que encongeixen el cor.

Miquel Pujol Mur

dilluns, 24 de febrer del 2020

PONT D’ÀRREU. ALT ÀNEU. PALLARS SOBIRÀ



Gràcil pont d’arcada de mig punt situat sobre la Noguera Pallaresa, a la vall d’Isil, entre els pobles de Borén i d’Isil, sota el poble d’Àrreu.

D’aquest pont arrenca el camí que s’enfila fins a aquest poble, situat uns centenars de metres més amunt, a ponent.

La datació d’aquest pont, com la de molts altres d’aquestes contrades, és difícil. Segurament fou construït, per primer cop en l’època romànica. Segons el rètol indicador segle XI-XII.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

divendres, 21 de febrer del 2020

LA VELLA MÀQUINA D’ESCRIURE II

Llavors, vaig acaronar el formós cos de l’Olímpia. Vaig besar els seus llavis i vaig anar davallant fins la seva cintura. gaudint de la maduresa de les rosàcies maduixes dels seus suaus monticles. Però si jo gaudia, què puc dir del que feia ella. Em recorria el cos amb els seus dits i encara m’enardia més. Estones, o instants, o moments, no ho sé quants, perquè en certs moments el temps és volàtil i no té mida. Tanmateix, portats per la febre que ens consumia, tant podien haver passat minuts, que hores. Però això sí, plens de vida. Mes, quan vaig sentir els seus dits lluitar amb la sivella del cinturó, vaig adonar-me que en el davallar del camí, no hi havia parada. Imitant-la, vaig fer baixar la cremallera de la seva mini.

Poc després, lliures de tot lligam humà, mostràvem la nostra passió sobre la catifa. Tot el nostre cobriment no natural, imposat per la civilització, era escampat entremig del mobiliari. Vam acaronar-nos, encara més. Vam besar tot el possible, i l’impossible també. Com exploradors en un món desconegut, vam cercar tot els llocs més amagats de les nostres anatomies. Una mossegada, un petó ensalivat, un copet a les natges, tot era permès entre nosaltres. La nostra bogeria va arribar a l’instant incommensurable quan ella mateixa va conduir la insígnia de la meva virilitat al camí del sempre més.

Com un submarí sense rumb vaig submergir-me en el mar tenebrós i sense esculls del seu cos. Vaig navegar cec i sord a tot, però com Ulisses, jo escoltava el cant de les sirenes dient-me: més, més, més ...  La seva boca entreoberta sospirava una i altra vegada. Jo cercava el seu alè com si em volgués apoderar del seu plaer. Com tots els desitjos plaents d’aquest món, finalment tot s’acaba. Una estona després de fruir jo del darrer impuls, ella recollia la seva roba, i amb un somriure diàfan va anar-se’n, sense cap més paraula.

A la hora de sopar estava asseguda amb les altres noies. Vaig entrar molt cautelosament i encara vaig poder escoltar unes paraules, a cau d’orella, de la meva germana.
¾     Què, com ha anat? El Raül, què?
I la seva resposta:
¾     Com un brau!
     
L’Olímpia i jo vam estar inseparables durant bastant temps. Però, quan van acabar la carrera cadascú va haver de seguir camins, i fins i tot, països diferents. Em vaig casar i l’Olímpia també. Ho vaig saber per la meva germana que mantenia l’amistat amb l’Esther. Deu anys després la monotonia del matrimoni va trencar els meus vincles sentimentals. Poc després, vaig assabentar-me, pels mateixos mitjans fraternals, que ella  també s’havia divorciat. Van passar encara tres anys més però, finalment després de la meva llarga estada a l’estranger, vaig tornar a Barcelona.

Un dia, la meva germana petita em va citar en una cafeteria del centre per parlar de l’herència de la tieta Clara. En entrar vaig cercar en les diferents tauletes per saber on m’esperava. Oh! sorpresa! L’Olímpia era asseguda en una del centre de la sala. Vam quedar sorpresos tots dos, i de seguida vam entendre, que van ser els dimonis de les nostres entremaliades germanes, qui ens havien preparar el parany de la trobada. Immediatament dues dones van obrir ràpidament la porta d’entrada, i van desaparèixer, no sense deixar a l’aire una lleu rialla.

L’Olímpia i jo estem asseguts en una terrassa de la casa de turisme rural, que en una subhasta hem comprat. Ens han passat moltes coses, trobades i allunyaments, gelosia i baralles, després de l’enganyifa fraterna, però el pas dels anys, poc a poc, ha calmat els nostres caràcters. Ha passat molts temps d’aquell fet, però el seu record sempre ha estat viu en el nostre interior.

Agafo dues copes de cava de damunt la taula, li’n dono una i brindem pel record del fet que ens va unir. Assaborint el vi escumós, li dic:
¾     I sí?

La seva mirada enlluernadora m’ho diu tot. Em contesta:
¾     Encara trobarem la vella màquina d’escriure, Olympia?
¾     Potser sí, ens van quedar moltes paraules per escriure. 

Miquel Pujol Mur

dimecres, 19 de febrer del 2020

LA VELLA MÀQUINA D’ESCRIURE I

Fa uns dies els pares van llogar una casa de turisme rural per passar les vacances nadalenques en família. Però, vet aquí, que totes les seves il·lusions en poc temps se’n van anar a norris. Tot just arribar, mentre la propietària de la casa ens ensenyava la piscina climatitzada, va sonar el telèfon. Tots els seus desitjos de repòs i benaurança es van enfonsar com un castell de naips.

La meva germana gran anava de part abans d’hora. El metge no sabia dir encara si seria immediat o intentarien, fent-li guardar repòs al llit, retardar-lo el major temps possible. Tot el quadre mèdic de l’hospital, coincidia en què el temps de gestació del nadó era massa curt. Finalment, després de parlar amb la mare què s’havia de fer, el pare em va dir:
¾     Raül! Tu, la teva germana i les seves amigues us quedareu a la casa. Et faig responsable de tot. La senyora us enviarà una noia per fer els menjars i, mantenir la casa endreçada. Nosaltres marxem, perquè hem de cuidar les tres criatures de la Laura. Ja saps que el Manel és un pocatraça, i els seus pares ja són molt grans.
La mare va ser incapaç de callar i sense poder reprimir la seva angoixa, va exclamar:
¾     Sí. Un pocatraça, que l’únic que sap fer és prenyar a la meva pobre filla. Quatre! Quatre fills en sis anys.

El pare, neguitós per la interrupció materna, va continuar.
¾     Raül, tu, ja vas a la universitat i suposo que tindràs cura de la teva germana i de les seves amigues. A més, elles, saben entretenir-se soles. Amb tu confio!

Van agafar el cotxe i van marxar. Bé, el pla no era dolent del tot, mentre les noies no em fessin emprenyar massa. Bon menjar, naturalesa, descans, caminar un xic. Sincerament ho necessitava, després d’un primer trimestre esgotador. Era el meu primer any universitari i tot havien estat novetats que, poc a poc, havia anat esbrinant.

La meva germana i les seves amigues, només deixar les bosses, van posar-se els banyadors, i van córrer cap a la piscina. Jo, vaig gaudir explorant la casa. En la part baixa hi havia les dependències comunes; en el segon pis, els dormitoris i, en un racó d’una saleta d’estar vaig trobar una escala i una porta que donaven al pis superior. A dalt hi havia una gran sala, sota teulada, que era el millor refugi que podia trobar. Muntada com a llibreria hi havia en un costat una espaiosa taula. I, oh meravella! Una maquina d’escriure de molts anys enrere. Vaig mirar la marca, “Olympia”, no l’havia sentit anomenar mai, però semblava estar en bones condicions. Vaig somriure.

La meva germana, com he dit, va pujar amb dues amigues de la seva edat i una altra que és la germana gran de l’Esther i que per casualitat, se’n deia, d’Olímpia. Ves per on! Una màquina d’escriure i una noia, força maca, amb el mateix nom.

Vaig asseure’m en una cadira i, vaig començar a passar suaument els dits damunt les tecles de la màquina. Un mal pensament en va recórrer la ment, una altra cosa m’agradaria més acaronar, i vaig tancar els ulls.

Aleshores, vaig adonar-me que absort no havia notat la seva presència. En el moment que vaig sentir a la meva nuca la calidesa de les seves sines i un petó al cabell, vaig quedar paralitzat. La suau escalfor em deia que no hi havia cap impediment entre la brusa i la carn femenina. Quina cosa va passar-me pel cap, una idea banal, com són la majoria en un instant de felicitat, vaig polsar la lletra A, d’amor. Ella refregant-se encara més al meu coll, va  prémer una essa. Em va venir a la ment a paraula: sexe. I vaig posar, una x. Aleshores, encara deixant-me sentir més la seva calor, va posar ...

Sobtadament, vaig girar-me abraçant el seu cos, que va cedir sense cap refús. Tots dos componíem una sola figura. Es confonia un cos amb l’altre. Vaig sentir les seves mans que volien desprendre’m de la camisa i no vaig voler ser menys amb la seva brusa. Com a parracs sense cap valor, van  anar a un racó de l’habitació.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur