EL PASSEIG DELS ÉCUREUILS. I.

Daniel, un vell pintor, és assegut en una butaca al fons de la sala. Davant seu, a l’altra punta de l’habitació i damunt una estrada, un quadre de bigarrats colors és damunt del cavallet. Un parell de focus il·luminen la pintada superfície. Una tarima al costat, indica el lloc on models ocasionals han passat hores i hores immòbils, mentre el Daniel els immortalitzava amb els seus pinzells. 

L’habitacle, un gran espai amb només quatre columnes, omple totes les necessitats desitjables per viure i per pintar. Una barreja de cuina, menjador i dormitori, només amb un petit i tancat apartat que recull el lloc de les necessitats primàries. Fora d’això la resta és un batibull de prestatges amb teles, pinzells de variada forma, pintures i objectes variats. Cadascun d’aquests objectes porta a la memòria del pintor mil i una circumstancies de la seva vida. 

L’home observa el bastidor amb atenció. Jutja amb fruïció els colors del passeig il·luminat per les fanals. Els arbres de fulles caduques amb els colors grocs i vermells. El terra mullat per la pluja de l’octubre parisenc. 

El pensament, sense voler, li vola anys enllà. Feia poc temps que havia anat a viure a París deixant enrere el seu país i la seva família. La ciutat s’havia obert al seu desig i els seu món era ple de pintors amb il·lusions com la seva, o d’escriptors que també esperaven la seva oportunitat. I les noies, models, artistes o cabareteres, formaven part de la roda de les seves vivències. La fe irreductible de la joventut, l’empenyia endavant com si no hi hagués meta final per a la seva ambició. 

Va ser en aquest passeig on la va veure asseguda en un banc. Tenia un aire d’abandó total, de ser de volta de tot, malgrat la seva joventut. Els cabells tenyits rossos mostraven el negre de les arrels, els ulls embotornats per la son i la fam a més de l’excés d’alcohol, transmetien la mirada vella de bagasses perdudes. El seus vestits mostraven la seva professió, mig cambrera, mig ballarina ocasional i també meretriu. Moltes feines, morals o immorals segons les creences personals, per sobreviure dins l’ambient de la nit. 

El Daniel, cansat i mig begut, perduda la nit en recerca del seu propi jo existencial va seure’s al seu costat com si en el solitari passeig no hi hagués cap més banc. Al notar la seva presència la dona va alçar els ulls i un somrís professional va brollar dels seus llavis amagant l’amargura interior. Uns llavis vermells com promesa d’un profund amor comprat i esporàdic. Llavis plens de petons d’amor, de sentiments amagats, perduts ja feia molts anys quan encara la noia creia amb allò que es diu amor i només amaga en moltes ocasions  la luxúria dels sentits. 

Capficat, no va fer-li ni cas. Els llums ballaven bellugadissos als seus ulls. Colors, fulles i alcohol alegraven i enfosquien, alternant-se, les seves idees. Els seus sentits encara eren ensordits pel soroll i el fum del darrer tuguri.  

Continuarà.

Miquel Pujol Mur.