Les onades baten amb força la costa i el meu pensament allunyat recorda la nostra antiga història. Jovenesa, platja i sol omplen la meva mirada.
Et sentia al meu costat i el teu perfum envaïa el meu enteniment portat per la força del desig. Tothom admirava el nostre amor sense que nosaltres fossin capaços de notar-ho.
Els grans arbres estenen les branques formant un túnel on jo corro amb el cor desbocat de temor. Aquella forma estranya omple de por la meva ànima i el meu cor no respon al meu esforç. Finalment caic a terra.
Miquel
Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada