EL PASSEIG DELS ÉCURUEILS. II

Extraviat en el seu estrany món no va adonar-se de la seva presència a pesar que, trepitjada per la vida, encara no havia perdut la bellesa de la joventut. Finalment la jove va aixecar-se i amb un pesat caminar va allunyar-se lentament. El Daniel va romandre assegut, fins que el matí va obrir les seves portes al sol, en el mateix lloc.

Després va marxar a casa i posant  una tela al cavallet i com embogit, sense parar la va pintar plena de colors i formes. No ho va fer en un dia ni en dos, però va ser com si transportat per la inspiració no existís res més a l’univers. Només un mos de tant en tant, mentre sense detenir-se pintava. Traçava línies, afegia colors, els modificava afegint més o menys tonalitat portat per una febre abassegadora. Finalment va comprendre que va ser el breu contacte, potser el perfum barat de la desconeguda, tal vegada la presència humana, d’una persona al seu costat, al banc del passeig dels Écureuils. En acabar la seva obra sense poder respirar d’emoció va girar-la de cara a la paret i exhalant un sospir va fugir de la cambra. 

En passar prop d’un quiosc tancat, va veure un diari mullat abandonat al carrer. Encuriosit va fer una ullada a la primera plana. Un fotografia de la noia l'ocupava tota. Una breu capçalera deia: Dona ofegada, i més avall: Una nova suïcida al Sena. 

Han passat molts anys. El Daniel s’ha convertit en un gran pintor. La seva pintura ha tingut bons i mals moments, però la seva trajectòria ha estat premiada en diferents concursos. Les exposicions dels seus quadres van acompanyades d’un gran èxit de vendes. Però ara, el seu món és asserenat i tranquil segurament per a causa dels molts anys ja complerts. 

En el transcurs de la seva vida ha pintat diferents quadres d’aquell moment. Quasi en cada exposició, seguint la inspiració del moment, ha refet una nova versió recreant-se en el color i les formes. Però sempre, el quadre pintat aquella nit, roman en el seu taller de cara a la paret.  

Avui ha sentit un rau-rau interior i poc a poc, silenciosament, amb molta cura ha tornat a posar-lo en el cavallet. Sense mirar-lo s’ha assegut  a la butaca i els seus ulls han recordat l’instant llunyà que el va marcar per sempre. 

Al cap de molta estona els colors es difuminen. Les formes semblen fondre’s barrejant-se fins a tenir tot el quadre un color gris indefinit. El Daniel s’aixeca, camina poc a poc, arrossegant els peus. En passar a prop de la cuina agafa amb mà trèmula un ganivet i avança pas a pas fins la pintura. Alçant el ganivet el clava i en un impuls esquinça de dalt a baix la tela. 

Mentre el ganivet travessa i esbiaixa el quadre, el Daniel cau primer de genolls, després de costat i finalment reclina el cap i exhala el darrer glop d’aire.  

Miquel Pujol Mur.