Caram!
Quina sort he tingut, m’han regalat un
escambell de fusta malgrat la meva alçada.
Serà
una indirecta per que cada dia vaig més encorbat. Ai! Els anys que pesen com
una llosa damunt la meva esquena.
Però
potser em serà força útil aquells dies que les cames em fan figa per pujar al
cotxe. O per fer la punyeta al més baixets, quan els hi tregui aquest escambell
del maleter del cotxe per ajudar-los a pujar.
Tot
d’una el torno a mirar. Aquest cop no vull trobar parts positives ni negatives,
cap so de revenja ressona en l’interior del meu pit. El sospeso i veig que
malgrat és una mica pesat és fàcilment
sostenible i em pot servit com arma defensiva.
No
tot a la vida és blanc o negre. Dins l’anima més fosca pot haver un bri de
bondat. També l’escambell i una mica d’ingeni pot ser molt útil.
L’observo
i m’adono que encara conserva la cobertura plàstica per no malmetre la fusta. No
és un mal regal però com leiv motiv
per crear una bella pàgina on els garagots tinguin un significat poètic o almenys
estimulin els pensaments de l’escriptor i dels llegidors tampoc té gaire a dir.
I
si faig servir l’escambell per un tema d’assassinat...
O
per una declaració d’amor a una formosa xicota asseguda al esc...
O
si el faig servir per salvar a l’enamorada...
Quantes
qüestions desaprofitades per utilitzar l’escambell.
Miquel
Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada