He caigut del cel. Sóc
simplement una gota d’aigua. No sóc cap llàgrima dels àngels. Ni el plor
desesperat dels condemnats. Només una petita gota d’un plugim fred. Davallo
damunt la terra. Durant el meu eteri camí a vegades puc glaçar-me.
Aleshores sóc damunt la terra
una simple boleta de blanc color. Un floc de neu, flonja i suau, temorosa de la
terra que m’embruta. Poc a poc, em fonc i l’essència, el perfum de la meva
naturalesa, traspua dins la mare terra.
Recorro mil i un soterrats
camins. Finalment ajuntada amb altres companyes retornem a ser una part de l’aigua
del riu.
Lentament el nostre cos flueix
per la llera del riu. Els arbres, les plantes i les herbes ens saluden.
Aprofiten el benentès per libar una part de nostre ésser.
Una estona ens detenim
plàcidament en un gorg. Després rabioses, volen recuperar una vida plena i
alegre davallem furioses per la cascada.
Com els humans, baixem unes
vegades calmades, altres plenes de rauxa i follia. Fins que arribem a la fi del
transcurs de la nostra vida terrenal.
La ment domina a l’home
Els sons, plens de
malastrugança
atemoreixen els pensaments.
Malsons insomnes i pors
obnubilen les pobres idees
dels humans pecadors.
Fluir com l’aigua de pluja
sentint la vida al voltant
alegres fins el darrer instant.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada