Estic sol. Tot el meu voltant
és ple de foscor. Els meus ulls volen mirar, però no veuen més que la negror
que omple l’espai.
Camino sense saber a on.
Ensopego en no sé què. Una llum, simplement un rètol blanquinós i amb lletres
negres, vol transmetre’m un missatge. Parpelleja en la paret. Mal llegeixo les
frases. “Ja és hora!” El meu enterbolit cervell pensà: “Hora, per què?”
Tancat com sóc, dins no sé
què. El lleu resplendor de la llum s’apaga. Torno a estar immers en la densa
obscuritat. Segueixo el meu caminar sense rumb. Sinó hi ha colors ni llums,
tampoc hi ha cap soroll per orientar el meu camí.
El rètol lluminós torna a
encendre’s. Una nova frase apareix escrita en la paret. “Falta poc”. “Poc?” Per
on falta poc, si no sé on vaig. Camino per un camí. Un sender sense cap marca.
No hi ha camí. Són els meus peus desorientats que tracen una línia sense nord.
Línia i camí són termes estranys. Tanmateix la meva ruta és circular. No tinc
orientació, no hi ha nord, ni sud, ni est, ni oest. Cap estrella llueix en el
firmament. Una forta i amarga rialla brota en el meu interior. La inquieta pregunta
que sobtadament brolla en la meva desorientada ment és: “Hi ha cel?”
Retorno al pas a pas
vacil·lant. No sé quantes noses entorpeixen la meva perduda pista. El meu
maldestre caminar no m’assenyala cap presència aliena a la meva persona.
Només una quimera persisteix
en el meu anar: “Endavant, sempre endavant”. Però, sense veure res. Com?
Molts, a la vida, també
segueixen aquesta mena de camí. Endavant fins el darrer sospir. Aleshores, la
ruta s’acaba i es perd entre les bromes de l’eternitat.
El rètol llueix novament.
Només diu: “Estàs arribant”.
Ha! Ha! Ha! Sona dins la meva
gola. Sempre els mateixos consells i la mateixa idea sense indicar-me res més.
Deambular, caminar, seguir la
ruta, però, i la pregunta clau: On?
Esgotat, miraculosament trobo
un jaç. Arraulint-me, em recullo com si fos
emparat pel claustre matern i profundament lassat m’adormo.
Llum! Llum! Llum! L’habitació
és plena de claror. La foscor ha fugit. Escolto les paraules de l’home vestit
de blanc a l’altre home també vestit de blanc.
¾
Perquè no vas lligar-lo més bé. Sempre tu dic la
camisa de força ben cordada i les cames lligades. Un dia se’ns farà mal
ensopegant en el poc que hi ha a la cel·la.
Em fan empassar una píndola.
Poc després el seu efecte sedant m’endinsa en el forat negre i oliós de la
bogeria. Ja no hi ha camí, només obscuritat.
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada