SORPRESA INESPERADA.

Avui ha estat un bon dia. Sincerament, a la meva quarantena, els dies primaverals m’encanten. Llueix un sol espatarrant. El cap ha marxat aquest matí a unes prospeccions al Carib. Com que ha de prendre moltes notes s’ha emportat a la secretària jove. Sí, la de dinou anys, línies curvilínies, ungles ben pintades i boqueta de pinyó. Ja voldria jo haver estudiat, quan era jove, això de les prospeccions. I també, com tenir una secretària jove i maca.  

Bé, el cap que com tenia el cervell en les prospeccions, no ens ha manat cap feina en especial ni donat cap encàrrec. Només atendre les quatre trucades habituals, prendre nota dels clients interessats en alguna tasca en particular i mirar la primavera rere els finestrals de l’oficina. 

He sortit d’hora de treballar. He passejat una estona. He trobat uns amics i hem fet unes cerveses acompanyades per uns “montaditos”. Ara feliç i content, finalment obro la porta del meu pis. Fan un bon partit de futbol per la televisió i desitjo veure’l tranquil·lament. 

Només entro a la meva sacrosanta llar, de solter impenitent, quan el meu nas olora una sensació gens habitual. Jo sóc un home molt pulcre, i la meva casa també té la mateixa aparença de pulcritud. No tinc ni gat, ni gos, ni ocells. 

Entro al saló i miro si s’ha trencat algun vidre i la mala olor sigui forana. No tot està perfectament. Observo els desguassos de la cuina i la galleda de les deixalles. Res, no hi ha causa que m’expliqui la pudor.  

Obro les finestres, orejo al màxim el saló i la cuina, i ja cansat de tanta feina vaig a la meva habitació a canviar-me. Quan arribo a la porta del passadís observo enmig, una manta rebregada i mal posada. Quines coses que passen en un dia que prometia ser un exemple de tranquil·litat. A més aquesta manta no pertany a cap de les meves tinences.  

Escolto un respirar, unes ungletes que rasquen el terra, m’acoto i tibo de la manteta. Penso en el gat del veí, potser per l’eixida? Ostres! Què veuen els meus ulls, una cara rosada i somrient, uns ulls oberts i uns llavis vermells. El meu nas torna a sentir l’olor horrorosa, de merda concentrada i de pixum.

Sense pensar, li faig:

¾     Tat! 

Em contesta amb un joiós:

¾     Gu! Gu! 

Deixant sense tocar, l’angelet al passadís entro a la meva cambra i trobo un gran embalum damunt del llit i una carta. L’obro i llegeixo: 

Joan, simpàtic, sóc la secre. Sí, la que se n’ha anat de prospecció amb el cap. El nen, l’Oriol, és fill meu. Una relliscada juvenil. 

He agafat les claus del teu pis de la reserva de l’oficina. Com quesé que ets un bon "paio" et deixo el meu nen. Cuida’l, és molt simpàtic, més que el pinta del seu pare.

Et deixo bolquers, farinetes i tot el necessari. Ja ho sé que ets solter però això de cuidar criatures s’aprèn de seguida. La meva mare, quan plegui de treballar, pujarà a ajudar-te amb el nen i també amb el pis. És molt simpàtica i bastant jove. Tal vegada arreglarà una mica la teva vida de home conco. Se sembla a mi però clar una mica més gran. Ai! Les dones a casa meva som molt matineres en certes coses. Faríeu una bona parella! 

Quan torni de les dures, difícils i complicades prospeccions potser podré oferir-te una plaça millor a l’empresa. No saps com n'està d’encegat el cap. No solament pel favor, tu et mereixes un altre càrrec millor. 

Si no va bé, ni lligues amb la meva mare tal vegada, podries exercir de pare. Ja ho sé que estàs una mica granadet, l’opció d’avi és més adequada. 

Cuida al meu Oriol, llum de la meva vida. 

He quedat palplantat enmig de l’habitació sense saber què dir ni fer. Confós al màxim. Aleshores noto una petita mà que agafant-se al baix del meus pantalons diu amb un somriure desdentat.

¾     Gu! Gu!. 

M’acoto, agafo la criatura mantenint-la una mica a distància i volent recordar com ho feia la meva germana, amb els seus, porto el nen al bany. Quin merder en un dia primaveral.  

El banyo i després assegut a la cuina provo de donar-li un biberó. Escolto el soroll del timbre i acudeixo al porter electrònic. Una veu agradable, semblant a la de la secre, però més madura pregunta.

¾     El senyor Joan? Sóc la Irene, la mare de la...

¾     D’acord, pugi.   

Mentre puja per l’ascensor un batibull d’idees s’entremesclen dins el meu cap. Que n’ha  arribo a ser de burro! La secre, la Irene, l’Oriol, ser l’avi, ser el pare. Mare de Déu! Ara si que hauré de demanar hora al psicoanalista.

Miquel Pujol Mur.