CRIM AL BALL DE LA FONT DEL B...

 Jo havia pensat escriure un relat, quasi filosòfic  i mig científic, barrejant tota una sèrie d’elements entrelligats: com el coneixement, la investigació, la curiositat i la lògica. Però un seguit d’inconvenients, les darreres setmanes m’han col·lapsat les idees. Aquestes contrarietats, les podríem anomenar com unes petites coses, unes foteses, però m’han molestat enormement. M’han produït un neguit interior i, com les arrels dels arbres enmig del camí, m’han impedit avançar cap a la meva destinació. He perdut el tren i l’estació d’arribada. 

Per tant, desprès d’aquest comentari sobre la meva inutilitat actual, m’he decidit a escriure una vivència pròpia, però molt imaginària, que al mateix temps és propera en distància. I que més radical per despertar l’ànim, que un bon assassinat. 

Havia anat a un esdeveniment públic, determinat a passar una agradable tarda amb música, una mica de beguda i animació de gent jove. A certs anys veure l’alegria del jovent i, no tan jovent, anima el pas de les hores plàcides de la tarda. 

Com us explicaria el lloc: Una gran esplanada, entremig d’arbres, taules, cadires, gent- molta gent-, xivarri i bon humor. Els cambrers, fent malabarismes amb les safates, servien el públic assistent. Quan no s’hi cap uns seients, de pur totxo, situats al marge permeten asseure’s, si no tens la sort de trobar una taula lliure. El periodista-fotògraf lluita amb el públic, per col·locar les seves càmeres. Intenta aconseguir un bon reportatge  que doni una bona visió del que succeeix. Suposo que al repassar les memòries es deuen trobar trenta mil cares, amb ganyotes, que ningú vol veure. 

L’escenari ja el tenim complet. Taules i gent a un costat i, un petit diguem-li escenari a l’altre, on l’orquestra toca les diverses peces musicals del seu repertori. Al mig, l’espai per ballar. De cop m’esparvero, mai he acabat d’entendre certa música actual que permet dir coses barroeres. Perdó, jo soc de l’època anterior dominada per l’església i un regim totalitari. Soc bastant retrògrad. 

Bé, de cop, sona la trompeta amb un so agut i escruixidor i, el cantant llança a l’aire la lletra de la cançó. “Que le den pol culo!”. Ostres, m’esgarrifo. Això! Com música ballable, no ho havia escoltat mai. I l’home, amb bona veu, tot s’ha de dir, ho anava repetint constantment: “Que le den pol culo!”. “Que le den pol culo!”. “Que le den pol culo!”. I torna i torna. “Que le den pol culo!”. I vinga a donar pel cul a tothom.   

Llavors, tota una col·leció de balladors i balladores, que de tot hi ha a la vinya del Senyor, surten a la pista a dansar i moure l’anomenada part de l’anatomia humana. Quines contorsions. Quines maneres de bellugar el “pandero”. Les natges, aquesta part del ser humà també apropiada per asseure’s, es mouen com si fossin una batedora. Amunt i avall, endavant i endarrera. Volta a la dreta, volta a la esquerra. 

De cop un soroll destaca de tota la música. Veig una safata que surt volant, com si fos un avió. Aterra damunt la pista, amb tot un esclafit de vidres trencats. Ho veig ben bé, un home cau a terra amb un ganivet que li sobresurt de l’esquena. Tal vegada, com un ninot sense força que es plega com mogut per les mans d’un titellaire. Un altre home, fuig donant empentes i, escapa corrent cap el poble. 

De seguida ve una ambulància i, també una patrulla dels mossos d’esquadra. Com que la víctima encara no és morta, el carregen  en un baiard i, se l’emporten cap a l’hospital. Encuriosit m’acosto i observo la feina de la policia catalana. Demanen als presents, si coneixien a l’escapolit. Ningú sap indicar cap persona precisa. La caporal, agafa el ganivet pel mànec i, veig com el posa dins d’una cosa que em sembla un microones. Poc després l’aparell xiula i, en surt un full de paper, per una escletxa. 

Goso preguntar a la noia, que em sembla força simpàtica, malgrat l’uniforme que sempre imposa.

¾    És nou això?

¾    Importat d’USA.

Com que les meves orelles ja no són de primera, contesto:

¾    Usat? Si sembla nou.

Mirant-me amb benvolència, i bellugant amablement el cap, m’aclareix les seves paraules

¾    Estats Units

¾    Ah, del CSI! 

Riu i marxa. Aleshores criden al fotògraf i miren les memòries de les càmeres trobant de seguida a l’home i el moment del fet. Un dels assistents, aviat el reconeix:

¾    El Pepito? Un bon home. Mai diu res. 

Aviat van a casa seva i el detenen. Aleshores comencen les declaracions, mentre l’orquestra recomença la cançó. “Que le den pol culo!”. “Que le den pol culo!” Sona com a música de fons a les preguntes policials. Continua, sense parar, la mateixa retronxa. 

La caporal pregunta al Pepito

¾    A veure, per què ha apunyalat a aquest cambrer? Que li tenia odi per alguna cosa?

¾    No, senyora caporal. És que no sé què m’ha passat.

¾    Anava begut, potser?

¾    Amb una Coca-Cola!? No!

¾    Expliquis. Llavors?

¾    Potser la cançó, el xicot m’ha passat dues vegades per darrere i,  m’ha semblat que em fregava massa. I a mi, ara no em toca ningú, prou que ho va fer el capellà de l’internat. I un cambrer, menys. Encara hi ha classes.  

Miquel Pujol Mur