ELS VAMPIRS DE BARCELONA

 “És molt difícil, no sabré fer-ho! Teòricament semblava més fàcil: una persona que corre perill d'un vessament al cervell; una incisió en una vena cerebral i a fer punyetes ". Fragment d'un novel·la de Isabel-Clara Simó. 

Sí, les paraules de la Isabel Clara Simó, semblen tan fàcils de complir però a l’escoltar la paraula, vena  i incisió, se m’ha revoltat una petita part del meu cervell. No puc llegir res més, plego el text i el deixo damunt la tauleta de centre. 

Sempre he sentit dir, que els vampirs, són personatges malignes dels Carpats, allà a la Transilvània.  Així ho he llegit i, així sembla que ho reconeix la cultura popular. Altra qüestió és el comte Dràcula, part de la història de Romania i, l’altra més coneguda l’obra de Bram Stoker. Però jo, us vull explicar la meva experiència a la vida real. 

Era encara de nit i voltava pel port de Mallorca, una de les més grans de les perles del Mediterrani. Acabava de desembarcar del Ferry que durant la nit,  fa la ruta de Barcelona a Palma. Era molt d’hora encara, de matinada i caminava tranquil·lament pel port, en direcció a l’hotel on tenia feta la reserva. Al passar  pel costat d’un contenidor vaig escoltar un xiulet. Previngut de possibles robatoris a turistes distrets o, mig perduts, vaig girar-me i vaig mirar en totes direccions. No vaig veure res, que em pugues causar basarda. Més aviat, hauria de dir que per aquell racó no passava ningú. De seguida vaig pensar, ja sabeu que la por, ens fa pensar massa, t’has perdut. Però, un altre xiulet més fort i més proper, em va posar neguitós i, donant-me presa vaig voltar el contenidor. Aleshores, vaig tenir com una aparició, com si mai hagués estat en aquell lloc. 

Una ombra negra, gegantina com un llençol de grans proporcions en va envoltar. El xiulet, va convertir-se en una melodia clara i embriagadora, com diuen que són els de les serps abans de mossegar. Uns ulls vermellosos em van mirar i em van dominar, quedant en un estat de subconsciència i, sense voluntat per oposar-me a res. 

Vaig ser absorbit i, confinat dins del contenidor i, vaig perdre tota la consciència que em restava. Tot era com un malson, però al mateix temps plaent. Quan vaig despertar de la meva somnolència, hi havia davant meu un senyor alt i prim, tot vestit de negre, assegut en un tron platejat. Al seu voltant tres semi-deesses que ballaven per a ell i, al mateix temps em mostraven totes les seves gràcies. No em podia moure, només veure-les dansar. De tant en tant se m’acostaven i, mirant-me joioses i alegres em deien els seus noms: Marishka, Aleera i Verona. Com si fos una cançó sense final. M’acariciaven i, els seus moviments m’excitaven al mateix temps. Hauria volgut ballar amb elles. Agafar-me als seus cossos lleugers i eteris. Rodejar-los amb el meus braços i, voltar per un espai, sense lligams de cap classe. Però una força em mantenia fermat a un banc. Quan enardit al màxim, en retorçava de desig, l’home gran vestit de negre se m’apropava, em cobria amb la seva capa negra i, llavors jo sentia una suau mossegada, com la carícia, d’uns ullals molt afilats. Aleshores, queia en un paroxisme total, fins a quedar quiet i postergat en el banc.  

No sé el temps que va durar la meva prostració. Havien de ser força dies, ja que quan vaig despertar em trobava en un estat de debilitat total. Entre les bromes del meu deliri vaig veure com les tres dones s’atansaven vers meu. Ho vaig entendre de seguida, una vegada sadollat el senyor, jo seria aniquilat, fins el darrer sospir, per satisfer la fam de les tres dones, que jo havia pres con a deesses. 

Però la veu ronca i forta però, nítida de l’home va detenir a les dones. Un moviment de la seva mà va fer que s’amaguessin atemorides. Tan gran era el seu poder que aquelles cares, que feia pocs moments abans, reien alegrement al pensar que farien amb mi, ara amagaven la seva mirada curiosa i cohibida, entre els seus braços. 

Va aixecar-se del seu pedestal i, avançant cap a mi em va mirar amb ulls sanguinolents i orgullosos. Va dir-me:

¾    M’has satisfet en tots sentits i, encara ets viu. No he permès que les vampires acabessin amb tu, perquè he comprès que tu ets la meva obra. Jo com a Déu de sang, he recreat amb tu la meva pròpia naturalesa, tu seràs el meu fill i el continuador de la meva obra en aquesta terra, per a mi estranya. Vull tornar al meu país, als meus orígens i al meu castell. Tu aconseguiràs nous prosèlits i, amb l’esperança de la vida eterna crearàs una nova congregació de homes i dones fidels. Sincerament, tu he de dir, per què quedi entre tu i jo, això de la vida eterna és molt avorrit. 

Que podia fer, sinó agafar-me a aquesta mínima esperança de vida. Vaig abandonar Palma de Mallorca i vaig tornar a Barcelona. Afamat i necessitat de sang com estava, de seguida vaig buscar nous adeptes a la meva causa. Ara, ja som un fotimer i els he de controlar mitjançant capitans. Per la nit voltem. Primerament va ser a Barcelona i ara poc a poc ens anem estenem per les contrades litorals i metropolitanes. Hi ha força gent. L’interior l’hem deixat per més tard, són pocs i molts escampats, però poc a poc, hi arribarem fins el més remot indret. 

Sí estimeu el vostre esperit mortal i el vostre cos fugiu de les cantonades fosques, dels xiulets ni us apropeu als homes amb capa. Segurament un voldran engatar i sereu un més dels nostres. 

Amics, vida eterna i força sang. Salut!!! 

Miquel Pujol Mur