I ara què? Amb aquestes paraules tan encisadores, tan inspiradores, quin polsim d’imaginació puc afegir, per escriure un relat adient. Si parlés de paisatges de rius, d’arbredes: podria imaginar-me nimfes, dones d’aigua, cavallers (pels cavallets) i dames. Com en qualsevol pintura romàntica. Però per desgràcia, la meva desgràcia, observo una sèries de pals de color fusta entrelligats per mitjà de travessers. Mare meva! Què se’m pot ocórrer. Doncs, aleshores, a pensar i a cavil·lar.
Era una nit de tempesta, fosca, només trencat el silenci pels trons, que ensordien les dones i els homes, fent-los amagar dins les seves cases, esmaperduts de por pel fort soroll. Els llampecs, fent ziga-zagues baixaven a la terra, eren l’única llum que oferia una mica de claror en els carrers obscurs, els fanals estaven sense llum. Tothom s’amagava a casa i si sabia alguna pregària, la resava demanat perdó a Déu pels pecats comesos.
Va arribar l’hora de les bruixes, les dotze de la nit, ja sabeu que elles, senyores dels cels ennegrits i, contentes de veure les flames de l’infern, que els recorden la mansió del seu senyor, en aquestes nits, quan els humans ploren amb el cor ple d’angoixa, és el moment en què volten contentes per l’aire, rient, escopint i maleint els éssers vius.
Aquesta hora maligna, on succeeixen molts disbarats, a l’estança on eren guardats els cavallets i els quadres, es produí un daltabaix. El tro va sonar fortament, travessant les finestres i tot l’interior va tremolar. El llampec, va penetra per l’espai que va obrir el seu company i, l’aire es fa fer irrespirable, més amb la barreja de l’olor de les pintures, només una forta pesta de socarrim, va imperar dins la sala.
A causa de tot aquest cataclisme, de cop, el cavallets fan fer un moviment estrany i, van perdre l’equilibri. Com un allau de neu davallant muntanya avall, ja perdut el control van anar a parar a terra.
¾
Ai!-
S’exclamava un.
¾
Ui!-
Continuava un altre.
¾ Tu, treu el colze que me’l claves.
Tot de reclamacions i queixes sortia
d’entremig de les fustes. Només, un, no deia res. Amb el seu cos, protegia la
seva companya, tot admirat de la seva bellesa, de la seva perfecció.
¾
T’has
fet mal?
¾
No!
Tu m’has protegit, ho he notat.
¾
No
podia fer res més, fa estona que et mirava extasiat.
¾
També
ho he notat. Per què?
¾
No
ets com els altres! La perfecció del teu tallat. La polidesa de la teva fusta.
Aquest color suaument vermellós del teu cos. La forma de compactar les teves
travesses. Tot això i més, m’ha encisat
des del principi. Ara, a l’escoltar la teva dolça veu, encara més
¾
Per
això em miraves tant.
¾
Sí!
T’he estimat, només veure’t.
¾
Ara
que ens em trobat. Què fem? Jo. també vull estar amb tu. Em sento protegida entre
els teus braços.
¾ Fugir, fugir junts i, per sempre. Aquí al costat tenim el riu, serà el nostre amic, que ens conduirà fins al mar, on tu i jo serem lliures i ens podrem estimar. Haurem de sortejar mil perills però, abans morir que separar-nos. Ara, que per fi ens hem trobat. Anem al riu!
Agafant-se de les mans van fugir cap el proper Llobregat, cap a la llibertat i l’amor.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada