Traint-se del cap els darrers pensaments de les seves filles. Fa un gest amb la mà com dient-se a si mateixa: d’això ja en pensàrem en una altra ocasió. La dona continua el seu batallar en els racons de la cuina. Finalment arriba a aquell racó amagat i orfe de tot atuell de profit. El lloc dels desitjos i les raons perdudes. Una llum fluorescent s’il·lumina a mitja alçada com si estigués damunt d’una postada. Poc a poc resplendeix més i, de cop, com si fos una explosió de llum tota l’estança que visible. Sembla, ben bé, una rica sala d’un palau. Enmig i, vestida de blau cel, com han d’anar ornades totes les fades bones s’asseu, en un petit tron, una formosa dona gran de cara bondadosa. S’aixeca, agafa la vareta màgica i li dirigeix la paraula a l’atribolada dona.
¾
Hola,
Ermerinda! El que cerques, ja no ho trobaràs. Va ser un encanteri d’unes hores,
per una jove que mereix la felicitat.
¾
Maleïda
bruixa! Fada del dimoni! - Pensa la dona- Aquesta mala guilla és la causant
d’aquest desori. Qui podia ser, si no?
¾
No
et vull castigar, prou en tens amb aguantar les exigències de les teves lletges
noies.
¾
Explica’m
com ho vas fer. No ho entenc!
¾
Si
em promets que et portaràs bé amb la Victòria, jo t’ho dic!
¾
D’acord!!
Trauré la ventafocs de l’eixida. I la presentaré com a Victòria, al príncep, Ep!! No vull revenges. Dels
calers del seu pare, li pagaré una bona dot i també aportaré diners pel casori.
Digues-me el secret.
¾
Cap,
ni un. Veus la rentadora vella, va convertir-se en una carrossa preciosa. El
mitjó vell vermell, va ser el vestit que va incendia d’amor el cor del príncep.
El ratolí, va formar part del cavalls de la carrossa. Els altres ja han marxat
però aquest es veu que va beure massa cava. Potser, fins i tot, s’hi va banyar,
està xop i encara dorm.
¾
I
les sabates i, els patges i, el cotxer d’on van sortir.
¾
Amiga
meva, cadascuna de les fades tenim algun secret de sumari. Top secret, com
diuen ara.
¾
Ja
que en aquests moments som amigues, et vull fer una pregunta. Què en puc fer de
les meves filles? – Les llàgrimes li regalimen dels ulls i baixen galtes avall.
Continua amb veu ploranera.- Estan plorant a més no poder, pobretes, les meves
filles. Si no es casen aviat acabaran essent unes velles conques. Jo volia
algun net, per tenir-lo a la falda. Pobre filles i, pobre jo. Tanta riquesa,
però menjades per la rancúnia i solitud.
¾
Tu
veus la televisió? Envia-les a París. Tenen un munt de perfums, de massatges.
Cada esteticista! Cada metge operador que treuen d’un lloc per posar-lo a un
altre. Una passada!!!
¾
Tu
creus que pot anar bé? Ens costarà molts calers.
¾
Dona
és l’única possibilitat que us queda. Jo crec que sí! T’ho diré amb franquesa.
Vaig enviar, la meva escombra vella, que no em servia de res, pobreta. Saps què?
Ara fa de presentadora en un programa infantil. També fa anuncis de moda i
cosmètica. T’ho pots creure?
¾ D’acord, no diguis res més. Fins i tot, hi aniré jo. A veure si, també em trobo un marquès, o un lord anglès despistat. Com que ara estan a la baixa. Segurament podré aprofitar-ne algun, malgrat sigui de rebaixes...
Poc a poc la llum minva dins de l’estança, només un suau olor a llessamí impregna les velles parets. L’encanteri s’ha acabat. Només, he de fer de testimoni, de que l’Ermerinda va complir la seva paraula. Va casar a la Victòria, la seva fillastra sense ser gens garrepa. Després, va marxar vers el món de l’esperança, bonica paraula.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada