Al llevar-nos, el sol a poc a poc obria el dia en la vall de la Penya Muntanyesa. El cel era blau i es veien pocs núvols en l’horitzó. El vent que el dia anterior havia bufat insistentment, aquest jorn, potser cansat de tot el dia airejant l’ambient, estava calmat. Un bon dia per sortir i, mirar de fer realitat els nostre somniats plans.
El nostre interès principal era visitar la vall i el poble de Vió, on sabíem de l’existència d’una església romànica. A continuació conèixer els canons d’Anyisclo i fer una visita a la cova ermita de Sant Úrbez, (En català Sant Urbici). Aquest recorregut pràcticament està situat, a l’inici del Parc Nacional d’Ordesa i Mont Perdut, comarca de Sobrarb i província d’Osca.
Per una carretera plena de revolts, no hi ha quasi cap petita recta, vam iniciar la nostra sortida, plens de joia. Visitàrem Buerba, on vam fer una lleu parada per fotografiar la seva església, també d’origen romànic, i fer una petita volta pel poble. En un temps, va estar despoblat i, però ara veiem més d’un projecte nou. Poc desprès i molt a prop, també recorreguérem, a peu, el carrers del poble de Vió. No vam veure a ningú, però si un pla de construcció de noves cases. En el punt d’intersecció entre les construccions velles i les noves, trobàrem l’església i admiràrem el seu absis amb arcuacions cegues. Ens cridà l’atenció - també ens succeí el mateix a Buerba - l’existència d’un petit atri arrodonit que, suposàrem, era per emparar del fred els assistents a missa.
I aquí vaig cometre el meu error. Vaig preguntar a la Maria, (la veu del GPS, l’anomenem així) pel pàrquing per visitar Sant Úrbez. Diligent la noia. em va marcar tres punt de referència. Jo, ràpidament, vaig marcar el què em va semblar adient. I em vaig equivocar, ho he de reconèixer, Vaig prémer el que em semblava millor. Tal vegada perquè ja el coneixia d’una altra sortida. I, no! Hi ha un lloc més proper i adequat.
Deixant el cotxe aparcat, vam començar la caminada per una pista enquitranada en suau descens. Podia fer-se per altres indrets, petits camins en pendent, però poc agosarats, vam preferir el camí més planer. Al cap d’una estona llarga vam arribar al vertader aparcament de de Sant Úrbez i cascada d’Asó. He de dir que les zones d’aparcament, tant la de dalt, la de Tella, com aquesta eren plenes de cotxes i de persones vestides d’excursionistes i ben disposades a caminar.
Però, he de reconèixer que l’edat no perdona, vam fotografiar la cova ermita des del mirador i vaig pensar que amb el tros de camí fet, en tenia suficient. Potser un altre dia podrem esmenar l’error.
Començàrem el camí de tornada. La
baixada havia estat suau, però la pujada té un altre caire. Aleshores, va sorgir
la realitat, no és el mateix baixar, que pujar. Al cap d’uns quants metres,
escric uns quants per no dir quants, el meu cos i la meva força van davallar
enormement. Sí, va començar el meu calvari particular. Un tros més i, una
parada, tornem a emprendre el camí i un trosset més amunt, tornem a parar. No
vull anomenar quantes parades vaig fer, em fa vergonya.
Totes van ser marcades en el meu pensament d’arribar al cotxe com a punt de refugi.
Quantes vegades vaig recordar les paraules de W. Churchill. "Si estàs passant per un mal moment, segueix endavant".
Finalment amb el cos cansat, lassat l’esperit i les idees mig perdudes vaig obrir la porta del cotxe i vaig sospirar. Que maco! Un volant i un seient.
Tal vegada, potser, no ho sé, possiblement no, visitarem la cova ermita de Sant Úrbez. S’ha de reconèixer que l’indret és digne de tornar a visitar.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada