Quines paraules més prosaiques per lligar en un relat: una rentadora, un mitjó vermell i moll i, un ratolí. Doncs, comencem a cavil·lar un xic. Ja fa força estona i, no em surt res d’aprofitable. Veig com si em sortís un lleuger fum del cap. Pot ser febre?
De vegades, el cervell de la nostra monitora, no sé ben bé, quina forma jeroglífica té de pensar, per voler que desenvolupem temes amb paraules tan enrevessades.
Tanco els ulls i, m’imagino una casa de pagès. En un cobert una rentadora vella. Un mitjó a l’estenedor, està mullat, per això encara penja del fil i un gat que juga amb un ratolí. Ja està? Però com ja sabeu, amb això no tinc prou. Podria posar una dona, la mestressa. Un home dalt d’un tractor. Dues criatures, jugant a la porta de la casa. Que bonic, quasi bucòlic. Però no em va.
Aleshores, comencem una altra història basada en un conte escrit per primera vegada a mitjans del segle XVII, en una recopilació de contes populars.
La vella ben vestida, però malcarada, remena entre els estris de la cuina. Amb anterioritat, havia remenat tota la cotxera, cercant un vehicle que no va trobar. On podia haver-se amagat un carruatge, tan gros i ostentós.
Però està obstinada en trobar-ho, sigui on sigui. Mou les cassoles de lloc, mira sota els armaris. També li agradaria trobar alguna cosa bruta, per poder castigar aquella fillastra, tan obedient i neta. Fins i tot, mira si dins el fogons i el forn de la cuina, podria haver-hi alguna resta, que li permeti esbrinar tot aquell joc estrany.
Rumia: A casa seva, hi ha algun malefici que li impedeix casar a les seves estimades filles. Ja ho sap, que no són cap bellesa, però adornant-les amb trenta-mil bimbirimboies, que els hi tapessin la cara i, sobretot el nas podrien passar. Bé, ho ha de reconèixer, la gran, és prima com un pal d’escombra, no té res que pugui atreure l’atenció d’un home, per més ase que sigui. La segona, està gorda com una vaca. A mesura que passen els anys augmenta una talla més. Fins i tot, al menjador li han hagut de posar una cadira doble. Les normals, les desbordava i trencava. Però l’home, que s’hi volgués casar tindria una bona dot, de la fortuna del seu difunt marit.
Sort que li va deixar una gran
riquesa i un munt de possessions: terres, cases, boscos i fàbriques. Tot això,
en el seu pensament hauria de servir per casar les filles, tenir un hereu, que
continués la baronia del seu traspassat marit, malgrat que fos de sang aliena.
La seva més gran desgràcia va ser què, a més a més, de la fortuna li va deixar,
la Victòria, filla de l’anterior matrimoni del baró. Una noia, bella, ben
estructurada, amable, un xic bonifàcia (perquè sinó no hagués acceptat fer de
minyona). I buf!!! L’emprenyadora fada madrina, que sempre estava burxant, com
un cuc en una poma.
Deu haver estat cosa d’ella. Ara els emissaris del príncep cerquen una formosa donzella, que li va conquerir el cor. Ha presentat a les seves filles, per què no, per veure si el jove patge les acceptava. Però el xicot s’ha caragolat de riure. Les seves riotes han arribat al lloc més llunyà del principat. Home! Tampoc hi ha per tanta befa. Les noies, ara parlen de retirar-se, a un convent. Estimades filles!!!
Continuarà
....
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada