AQUELLA MUSIQUETA, QUASI INFANTIL II (relat gore)

Crido esparverat, provo d’obrir la porta per fugir i, no puc. No trobo la clau, enlloc. Al meu crit, s’obre una porta, que endevino que és d’una saleta. Dues persones m’agafen dels braços i m’ajuden a entrar-hi. Em giro i els  assenyalo el cos de l’home. 

Ara, sobresurt de la seva esquena, el plomall d’una fletxa. I les meves maletes, al seu costat, tacant-se de la seva sang. Els ho indico, amb els ulls desorbitats, com de boig. Els seus ulls, clars i freds, com si fossin de gel, en miren fixament, sense cap expressió. La veu càlida d’un senyor assegut en una butaca em convida a entrar:

¾    Passi! Passi! Les maletes, ja li pujaran més tard, al seu dormitori. 

Vacil·lant barbuteixo:

¾    I l’home mort?

¾    No es preocupi! És la vida, també el recolliran.

¾    Però és mort! L’han assassinat! Té una fletxa clavada a l’esquena.

¾    Amic meu, tot és relatiu, en la vida i en la mort. Avui, un respira i, demà ja ho deixa de fer. 

Neguitós, vull enraonar altre cop, per demanar una explicació. Quan, de sobte, torna a sentir-se, com si fos una gravació la mateixa musiqueta. Pim! Pam! Pum! I també, de nou, l’afegitó: Tots morts.

 

L’home que m’aguanta el braç dret, sense ni un sospir, davalla al meus peus i, em taca de sang la sabata. Me’l miro i no es mou gens. Una daga, de preciosa empunyadura, com ho mostra la filigrana del seu treball, és inserida al seu costat. La sang de la seva boca, taca la preciosa catifa persa.

 

Cap dels dos homes, demostren cap por. Com si tot fos la cosa més habitual, que morin els companys apunyalats. Són parcs de paraules, indiferents al que succeeix. L’home que m’aguanta l’altre braç m’acompanya fins a una de les butaques. Aleshores, dona unes puntades de peu al cos caigut del company per treure’l de la saleta. Quan és fora de la llindar, tanca la porta. Em pregunta amablement:

¾    Alguna copa per beure. Tenim uns bons licors. per treure’s l’ensurt. 

Ensurt, penso. Estic més a prop de la paranoia, que de beure qualsevol cosa. Miro els finestrals, tan tancats com els de l’exterior. M’hauria llançat de bona gana, contra els vidres per fugir. No em puc escapolir per enlloc. No tinc esperança. Em frego les mans, com si em volgués arrancar la pell. Tremolo i pico de peus, nerviosament. Els meus ulls, cerquen una sortida, que no troben. L’home assegut somriu, i encongeix les espatlles, com dient: Què hi poden fer; és així. 

L’altre home se m’acosta amb una safata i una copa amb d’un licor fosc. Me l’ofereix i em diu:

¾    Ratafia, amic! L’animarà. 

No ho ha acabat de dir, quan s’escolta altre cop la musiqueta infantil i, també la temuda paraula: Tots morts. La safata, cau damunt meu. La boca del complaent home, escup sang, que em taca la camisa, i cau de costat amb una llança que li travessa el coll. Faig un bot, m’aixeco tremolós. Els meus ulls, demostren el meu frenesí neguitós, el principi de una gran bogeria. També escolto els meus propis crits, com si no fossin meus. Com si els emetés un  conill en arrencar-li la pell. 

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur

AQUELLA MUSIQUETA, QUASI INFANTIL I (relat gore)

Vertaderament no sé quina és la raó, per la qual vaig acceptar la feina de professor, en un lloc tan distant de casa meva. Em dic Roger i exerceixo de professor, a la Universitat, d’una capital de província, no gaire llunyana del meu domicili. Sortir de casa, agafar el tren i, als deu minuts justos, ja estic pujant les velles escalinates de la Universitat. Més fàcil i còmode, no pot ser. 

Al llegir l’oferta de treball segurament el nom de la mansió em va fer gràcia: Pim, Pam, Pum. Semblava, ben bé, com la cantarella d’una cançoneta infantil. Tanmateix, com si fos d’una pel·lícula de Walt Disney. 

Altres causes a justificar: el perquè de la meva decisió.: M’havia barallat amb la Núria, la meva primera, i única xicota. Sabeu, com corrou per dintre que, al cap de vint-i-cinc anys d’estar costat per costat, et digui, que ja n’hi ha prou. Ens coneixíem des que portàvem bolquers - tots dos. Guarderia, col·legi, família, amics, també allò habitual entre promesos, ja complerts els vint anys, tot fins l’infinit. Doncs, una nit a l’acomiadar-nos, em va dir:

¾    Demà no vinguis! M’ho he pensat bé, la nostra relació no pot continuar. Fa dies que ho cavil·lo i, ahir al vespre ho vaig decidir. Hem acabat!

¾    Però? Per què? - Vaig exclamar horroritzat- Què he fet malament?

¾    Res. M’agrada un altre. M’hi casaré aviat. 

Vaig voler insistir. Havia de saber què havia passat. I em va tallar completament.

¾  He mirat en una pàgina d’internet i, he trobat la meva parella. Un “brasileiro” de sang calenta i, alegre com un gínjol. Com balla! Seré la reina en una “fazenda” i, cada nits dansarem la cúmbia, a la llum de la lluna.

¾    Em sembla, que t’equivoques. No serà tot, tan formós, com creus.

¾    Calla! Calla! Sempre seràs un matemàtic, sense gens de romanticisme.

I em va deixar plantat enmig del carrer. 

El viatge ha estat llarg. Dos dies de tren, un autocar i un taxi que finalment m’ha deixat a la porta del jardí. Ha marxat, només pagar-li la carrera. Jo diria més aviat, que s’ha escapolit després de cobrar-me un car preu. Murmurava entre dents, alguna cosa que no vaig entendre. 

Un cuidat passeig, entremig de rosers. Un estany, amb peixos de colors i, per fi la casa. 

Una gran casa, massa gran per al meu gust. Els finestrals, completament tancats, al contrari del costum d’altres països, impedien veure res del seu interior. Veig un timbre a la porta i, truco. Poc després un passos m’indiquen que s’acosta algú a obrir. Escolto el soroll del pany i la porta s’obre i veig davant meu, pel seu vestit endevino, un criat que em saluda amablement.

¾    El senyor professor, veritat! Què tal el viatge?

¾    Llarg, però bé. 

Anava a afegir alguna cosa més quan sobtadament sona al passadís una música prou coneguda. Pim, pam, pum, però afegeix alguna cosa més, que crec escoltar com: Tots morts. En aquestes, el criat obre la boca amb una expressió estranya, i cau. L’agafo, perquè no caigui a terra, i noto una cosa calenta i viscosa, a les meves mans. Sorprès miro a l’home i, veig un fil de sang que li surt de la boca. Patina el seu cos de les meves ensangonades mans i, cau a terra amb un soroll sord. 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

MADREMANYA. GIRONÈS

Fa temps que tenim guardades per publicar les fotografies de la nostra visita a Madremanya. De la seva església de Sant Esteve, ja fa temps vam publicar la ressenya en Indrets. 

El seu nom prové de l'expressió llatina Mater Magna 'mare gran', que era com s'anomenava la deessa Cíbele. Destaca el Recinte emmurallat de Madremanya.  

L’origen de Madremanya cal buscar-lo a inicis de l’edat mitjana. La primera dada coneguda és del 834, quan el bisbe de Girona, Gotmar, obtingué de Lluís el Pietós la possessió d’una finca anomenada Miliasam (l’actual Millàs). Tot i que Otger de Monells comprà el feu de Madremanya als comtes de Barcelona l’any 994, la vinculació feudal amb la Catedral de Girona s’estengué durant tota l’edat mitjana. Diversos senyors s’encarregaren de recaptar el delme i administrar la zona en nom de la seu gironina. Així, a Madremanya trobem personatges com Berenguer de Medalla (s. XIII) o Bernat Estruç (s. XV) realitzant aquesta tasca. 

A finals del segle XIII ja existia la Universitat o Assemblea de Madremanya, conjunt de caps de família que es reunia a la plaça del poble. Aquesta Universitat fou la que va decidir l’any 1337 reparar l’església o, l’any 1340, fundar un benefici a l’altar de Santa Maria per valor de 12 lliures anuals. 

Al llarg de l’edat mitjana pren forma el nucli de Madremanya, emmurallat al cim d’un turó i que es troba en un estat de conservació notable. En no tenir castell, fou fortificada l’església, situada al punt més alt del turó. Es tracta, però, d’un terme rural, que l’any 1472 produïa blat, civada, ordi, mestall, raïms, carn, lli, cànem, llana, llegums, cols, oli i vi. 

La segona revolta remença (1484-1485) es deixà sentir especialment a Madremanya. Tot i que l’abril de 1485, els habitants de Madremanya i d’altres indrets, en una reunió a la sagrera del poble, decidiren cercar la via del diàleg, les coses no s’arreglaren i el novembre del mateix any els pagesos revoltats saquejaren el castell de Millàs. Dos madremanyencs tingueren protagonisme destacat. Pere Ferrer es troba entre els signants de la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486), que solucionà el conflicte, mentre que Amador Vidal fou condemnat a mort arran dels fets violents que protagonitzà durant l’aixecament.

La població de Madremanya, entre els segles XIV i XVII, es mantingué força estable, malgrat que la pesta colpejà amb força el poble, especialment a mitjan segle XVII. L’any 1787 la població havia pujat fins a 262 habitants. 

Durant la guerra del Francès, l’any 1809, Madremanya fou escenari d’alguns fets violents. El sometent local defensà aferrissadament Madremanya davant les tropes napoleòniques, que es venjaren saquejant el poble, cremant 37 cases i matant 7 homes i 2 dones. 

Al segle XIX es produí l’annexió de Sant Martí Vell i la Vilosa (1879) a Madremanya, una unió que perdurà fins el 1931. En aquesta època es construí la carretera de Bordils a Madremanya, però el municipi continuà essent essencialment rural, amb molta població disseminada als masos i als diferents veïnats. 

A la primera meitat del segle XX, Madremanya continuà essent un poble rural i no s’hi esdevingueren gaires canvis remarcables. Excepcionalment, cal destacar l’explotació de l’aigua de la Font Picant, en ple massís de les Gavarres, que va propiciar l’existència d’una planta embotelladora que va funcionar des de finals del segle XIX fins ben entrat el segle XX.

 

Com arreu, la guerra civil representà a Madremanya un sotrac important. Els inicis del conflicte veieren la destrucció del material litúrgic de l’església de Sant Esteve, on destacava un retaule del segle XVIII, i de la creu de terme de Millàs, i també fou desmuntat el retaule de l’església de Millàs, obra de Pere Mates. Mentre ERC i la CNT s’alternaven en el govern municipal, en el front morien set madremanyencs. 

Els canvis no arribaren, lentament, fins a la segona meitat del segle XX. El despoblament rural féu que Madremanya passés de 422 habitants el 1930 a 252 el 1970 i a 179 el 1991, però diverses millores, com la carretera de Corçà, l’arribada de l’enllumenat elèctric i, sobretot, les millores urbanístiques generals i de serveis públics que s’esdevingueren a partir de les dècades dels 80 i 90, van aturar aquest procés i han convertit Madremanya en el municipi tranquil i agradable que és actualment. 

Text i recull Dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Web Ajuntament Madremanya.

ALBONS. BAIX EMPORDÀ

 Cercant conèixer el nostre país aquesta ocasió van visitar el poble d’Albons i  els seus voltants. Vam visitar en primer lloc, l’ermita de Sant Grau i després, ja en el poble l’església de Sant Cugat (romànica). Donarem raó de la visita als dos llocs en el bloc “Indrets”. Seguidament recorríem diferents espais del poble. 

Com preguntant en va a Roma demanaven indicacions a una senyora amb qui ens van crear. Molt amablement en va indicar diferents espais i ens va dir que ella i la seva família havein viscut en el castell. 

El principal edifici civil del poble és el castell, rehabilitat i convertit en diversos habitatges a començament dels anys vuitanta del segle passat, tot i respectant la seva estructura. 

Des de la Plaça del Poble, la gran esplanada davant el castell, en la que en altre temps deuria haver-hi la resta de construccions i dependències annexes al casal, es pot contemplar la llarga façana de l’edifici, amb un gran portal dovellat dels segles XIV-XV que dóna accés al pati interior, delimitat per la banda sud pel mur de l’església de Sant Cugat. Dins el pati, no obert a les visites, es conserva una altra portalada dovellada, també dels segles XIV-XV i finestres rectangulars de la mateixa època. 

Encara que l’aspecte que actualment presenta l’edifici és el d’un casal fortificat del segle XV amb les reformes i modificacions puntuals que s’hi han anat introduïnt durant els darrers cinc-cents anys, el seu origen és més antic. Es documenta a començaments del s. XIII entre els béns de la família dels Torrent i se’n coneixen algunes vicissituds i possessors en èpoques diferents, constituint el motiu de litigis a inicis del segle XIV entre el comte Ponç-Hug d’Empúries i el Rei Jaume II, el qual prohibí al primer que continués les obres de fortificació d’Albons i Bellcaire. És, sens dubte, l’edifici més emblemàtic del poble.

El nucli antic d’Albons no ha conservat massa bé la seva estructura original. El creixement del poble a partir del primitiu recinte, l’obertura de vials fora muralla durant els darrers segles i la lògica expansió urbana que ha enregistrat, han desfigurat la primitiva estructura d’un nucli edificat en el punt més alt del turó, a l’entorn de l’església i el castell. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Dades documentals: Web de l’Ajuntament d’Albons

NO VEO LA MISERIA QUE HAY, SINO LA BELLEZA QUE AÚN QUEDA. (ANA FRANK)

 Les paraules d’Anna Frank escrites en l’Alemània del genocidi dels jueus, són  un cant a l’esperança. Però, l’esperança és un desig que la realitat, en la majoria de les ocasions, resta anul·lada en el transcurs de la vida. Això, li va succeir a la jove escriptora. Va sucumbir a la bogeria d’un poble, que també era el seu. Només, un home i els seus sicaris, van realitzar l’extermini d’una gran part dels habitants de la seva pròpia pàtria. 

No és del meu interès jutjar als generals d’aquest feta. Ja ho van ser en Nuremberg, malgrat no hi eren tots. Alguns van poder fugir de la justícia emparats per la Santa Seu i pels règims totalitaris d’aquest injust món nostre. 

Per desgràcia aquest fet no ha estat l’únic. La història des del principi ens mostra lluites des del naixement de la humanitat. Fins i tot,  en l’Evangeli, Antic Testament, ja ens parla de guerres i conquestes en èpoques anteriors al naixement de Jesucrist. 

Mirant enrere des del curt espai de la meva vida recordo: Indoxina, Japó, Corea, Formosa, l’eterna lluita dels pobles de l’Àfrica, Iugoslàvia, i ara darrerament Ucraïna. 

Tanta sang! Tan Sofriment? És necessari! Parlàvem al principi de l’Anna Frank i, també la seva família confinats en un pis i, temen que qualsevol els poguès delatar.  Però, penso en tots aquest anys per mi viscuts, (No vull allunyar-me en el segles anteriors) quantes Anna Frank i família hi ha hagut. Moltes!!! 

No és solament això: quanta misèria viu la humanitat. Mentre altres gasten diners en armes. Segurament, sí aquestes despeses, fossin fetes per millorar la vida dels desarrapats de la terra, la Humanitat podria viure millor. 

Miquel Pujol Mur

PALAU SATOR. BAIX EMPORDÀ

VILES AMB ENCANT 

Visitàvem el poble de Palau Sator i ,ens agradava voltar i fotografiar els seus carrers, carregats d’història i segurament alguna llegenda. Carrers estrets i retorçats dins d’una muralla, que l’envolta en gran part. 

El municipi de Palau-sator, segons demostren els descobriments arqueològics dels seus voltants, és d'origen romà. És anomenat Palatii Murorum en un document de l'any 878. L'any 904 el bisbe de Girona Servus-Dei donà les dècimes i primícies de la villa Palatio Maurore a les esglésies de Santa Maria de La Bisbal, Sant Joan de Salelles i Sant Miquel de Cruïlles, en consagrar-les.

En documents més tardans el poble és anomenat únicament Palau o bé es complementa amb l'apel·latiu actual (Sa Tor o de la Torre). En un text -en català- de 1338 apareix com a jurisdicció dels Senesterra. El castell va pertànyer al secretari de Pere el Cerimoniós, Bernat Miquel, i els seus descendents, des de l'any 1380 fins a finals del 1600. 

El poble conserva un ambient medieval als carrers, amb restes de muralles i una torre dita de les Hores que té a la part alta de la façana un rellotge, que sobresurt per sobre de la resta de les edificacions i és obligat passar-hi per entrar a la població. 

El municipi es troba emplaçat al bell mig de la rica plana al·luvial de la dreta del riu Daró, al sector pròxim a l'estany de Pals, un territori que ha estat la font tradicional de riquesa d'aquests pobles, de marcat caràcter agrícola i ramader.

Com altres pobles de la rodalia, els conjunts arquitectònics dels seus nuclis són d'extraordinari interès històric. Palau-sator il·lustra perfectament la disposició urbanística d'un antic nucli medieval, amb el recinte murallat ben definit, encara es poden observar restes de muralles i defenses i l'estructura dels carrers al voltant de la torre de l'antic castell, que presideix tot el conjunt. L'accés al nucli medieval es fa per la imponent torre de les Hores, d'on surt el carrer del Portal, que porta fins a la plaça del Castell, ben bé al cor del poble.

Un consell d'amic, si us agrada voltar val la pena conèixer aquest nucli de població. 

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

TALLER DE CUINA

 

La que em faltava! Com he d’escriure d’una cosa que no m’agrada? Desesperat i sense saber per on sortir-me’n, aquesta nit com un esclau, (esclau és,  qui ha de fer coses que no li agraden) m’he assegut davant del televisor, disposat al sacrifici de veure el gran programa. 

Quin suplici, veure totes aquelles persones fent trenta mil coses (anava a dir una paraula malsonant, però per respecte a l’audiència, m’ho callo) que no soc capaç de fer, ni em criden l’atenció. Tampoc, aquells plats tan treballats, són del meu desig. 

Deu ser que soc de paladar espartà. No sabeu, com gaudeixo d’un entrecot ben cuinat, al punt, allò quan la carn és colrada per sobre i quan el ganivet la talla, surt rosada, tendra i de suau paladar, que se’t desfà a la boca, quasi sense mossegar-la. Això, és un bon menjar. Deixeu aquestes perversions culinàries i sobrecuinades per als esnobs. Menjar simple, ben cuinat i saborós. El cuinar de l’àvia, sense foteses de cap mena. 

A mi a la cuina el que més m’ha interessat sempre és la presència femenina. Ja hi som! Què n’ha arribeu a ser de mal pensats! Quan de petit hi entrava i m’abraçava a la mare, aquella olor de menjar ben cuinat i el perfum de la mare, m’omplia. Aquella fragància de roses, ha perdurat sempre en el meu pensament. Sempre, la bona dona, em regalava alguna prova, del menjar que cuinava. Després les diferents presències femenines, de la meva vida, també m’han fet reviure aquells innocents instants. 

Ara recapitulem perquè m’adono que en alguna cruïlla m’he perdut. M’han dit de fer una truita. Simplement, una truita. Per fer-la es necessiten ous. Una cosa arrodonida, amb closca de color blanc o moreno que es guarda a la nevera. Crec que l’embolcall dur s’ha de trencar, amb un copet. De dins surt un rovell grog, envoltat d’una substància gelatinosa, que anomenen clara. Tot això, es posa en un plat, amb una mica de sal, trossets d’all i julivert i, de vegades un petit rajolí de llet. Amb una forquilla, es remou i es  bat, fins a fer-ne una amalgama total. 

Una paella amb oli calent, al foc. Quan veieu que la temperatura és l’adient, hi tireu la barreja de l’ou, la sal, l’all i el julivert i, si n’hi haveu posat, la llet. Volta i volta, amb molta cura fins a embolicar-ho. Eviteu el foc massa fort. Aleshores, cadascú li dona el seu punt. Hi ha persones, a les quals agrada trobar l’ou sense quallar del tot. I altres, que el volen ben fet. I cap el plat, amb una llesqueta de pa amb tomàquet, al seu costat i un gotet de vi, ben fresquet. I per acabar d’adobar-ho un bon tall de secallona, ben seca. Si tan necessitats esteu, un cafè, tallat o un cigaló, ho deixo a la vostra selecció, tampoc queda gens malament. 

Ostres! Ostres! Ostres! M’ha agafat gana.   

Finalment he de dir que la presència femenina d’abans, allò de la fragància de roses, teniu-ho en compte. Deixeu la cuina neta, que no us caigui gens d’ou per terra, tampoc esclofolles, no sigui que de les roses, només en trobeu les punxes. 

Miquel Pujol Mur

DOLMENS D’EL POZUELO. ZALAMEA LA REAL. HUELVA

 Aquesta va ser una nova experiència per terres andaluses. En la nostra habitual visita, a les terres del sud  de la Península Ibèrica, vam anar un dia a conèixer els dòlmens  del Pozuelo. 

El jaciment arqueològic d’el Pozuelo  ocupa una àrea de muntanya baixa, l'orografia de la qual és bastant irregular, amb pronunciats vessants, barrancs i nombrosos rierols. Malgrat això, no existeixen elevacions, oscil·lant l'alçada de les muntanyes entre els 300 i 400 metres d'alçada sobre el nivell del mar, sent escassos els que sobrepassen aquesta altura. 

Aquest jaciment, descobert i excavat majoritàriament per Carlos Cerdán, el 1946, és el més clar i millor documentat exponent de les construccions megalítiques de Huelva. Aquests monuments pertanyen al Calcolític o Edat del Coure, el ritual funerari del qual estava caracteritzat per l'aixecament de dòlmens amb corredor i una o diverses càmeres dobles, triples o quíntuples, amb diferents traçats i mides.  

Aquest fet, juntament amb l'anàlisi dels aixovars i la seva distribució, advoquen per la consideració d'el lloc de Pozuelo com una necròpolis d'enterraments col·lectius dispersa al territori en grups individualitzats. S'ha donat una cronologia general per als onze sepulcres del Pozuelo entre el 3000 i el 2500 aC. C., definint-los com les primeres arquitectures prehistòriques de la província de Huelva i les més antigues de la façana atlàntica. 

Les restes arqueològiques pertanyents a aquest conjunt estan formades per cinc unitats, les quals integren, alhora, un o diversos dòlmens. 

El conjunt dels dòlmens de Pozuelo està  catalogat com a Bé d’Interès Cultural. 

El lloc està ben senyalitzat, i és fàcil d’arribar però, nosaltres, el migdia del mes d’agost, vam haver de  comprendre que no era el moment adequat per fer una visita. Publiquem les fotografia dels més propers a l’aparcament que van aconseguir trobar. 

Dolmen 9: Cruciforme de tres cambres i un corredor. (5)

Dolmen 7. Només restes d’un costat. (2)

 

No tot és glòria en aquest món. Hi ha que reconèixer que les idees no ben reeixides, no aconsegueixen tot el seu propòsit. 

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

VILA DE PERATALLADA. BAIX EMPORDÀ

 En el nostre deambular, per la nostra terra catalana, ens sorprenen molts indrets que no coneixíem. Aquesta vegada la sorpresa va sorgir en el Baix Empordà. Volíem visitar un altre cop el poble de Parlavà, per què negar-ho el nostre interès era purament de caràcter mengívol, quan passant pel lloc de Peratallada, ens sorprenien la vista de la seva torre i del portal d’entrada que dona a la carretera i, vam decidir fer una parada perquè segurament valia la pena saber-ne un xic. Després la visita va ser sorprenent i vam conèixer un, del tants llocs de les nostre terres. carregats d’història. 

La seva peculiar ubicació, a lloms d'un basament de roca gres, i el seu entramat de carrerons medievals, el converteixen en un dels pobles més bonics de Catalunya. Pel que fa al nom, s'esmenta per primera vegada al segle X i dóna bona idea del seu significat: Petra Scissa o Petra Taiata (pedra tallada).  

La vila de Peratallada  posseeix un dels recintes fortificats  d’època medieval més ben conservats de Catalunya. Arquitectònicament, el conjunt, bastit majoritàriament entre el segles XII i XV, consta de tres sectors: un de central, situat a l’entorn del castell i que és la part més antiga i, dos ravals l’un a tramuntana i l’altre a llevant. Tots estan reforçats amb fossars defensius, i bona part estan excavats directament a  la roca.

 

A més , per millorar-ne la defensa, el recinte principal que envolta el turó on s’alça el castell de Peratallada (origen de la població), estava reforçat per diverses bestorres (reben aquest nom perquè són torres obertes per la part interior), de les quals se’n conserven tres en un relatiu bon estat. 

Aquesta disposició especial respon a la doble finalitat: eren molt econòmiques de bastir que no pas una torre tradicional, i en cas de necessitat, permetien dur fàcilment, als diversos pisos de què constaven, materials defensius per llançar-los als atacants (pedres, aigua bullent, fletxes, ets.). La torre de les Hores, que rep aquest nom perquè en +epoca contemporània va ser transformada en un campanar civil de la població, és un bon exemple d’aquesta mena d’arquitectura medieval.

 

Sincerament hem de dir que passejar pels seus carrers és un goig, igual que gaudir de les seves cases, els seus carrerons i les seves places. 

Ah! M’ho deixava, i la seva gastronomia. 

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fon: Cartell Informatiu