RETROBAR-SE AL CAP DEL ANYS II

 

Poc a poc va anar refent la seva vida, se’n va sortir, però mai se’l va veure festejar amb cap altra noia. 

El Joan ha baixat per negocis, a la capital. L’ha sorprès el bullici i el tràfec de la gran ciutat. Com ha canviat tot i, ha recordat que feia molts anys que no hi venia. Ha passat per davant del cinema, al que anaven tan sovint, ara, és una galeria comercial. 

Mig marejat, tot és tan difós en la memòria, Ha entrat en un bar proper. Volia absorbir, poc a poc, les grans diferències. Ja assegut a una taula, ha notat que una dona se’l mirava.  Sincerament, no ha pensat en res. Tot el succeït a la capital, havia quedat mig oblidat. Ha demanat un cafè a una cambrera. Sobtadament, la dona, molt eixerida i ben vestida, s’ha aixecat i se li ha aproximat. Se’l mira fixament i diu:

¾    Tu, ets el cabronàs del Joan? Malparit! Em vas deixar sense dir res!

El Joan, es posa dempeus li contesta:

¾    Qui és, vostè per insul...?!- Però, en aquell moment ha callat. Els verds ulls d’aquella, fins ara desconeguda, li han obert una petita escletxa, a la memòria.

Ha acabat preguntant.

¾    Tu, ets la Marta?

¾    Sí! - Exclama la dona.- Però trenta anys més vella. Mira encara porto l’arracada que et vaig regalar. La recordes? Ja li deus haver regalat a alguna meuca o l’has llençada a les escombraries.

El Joan, busca en una butxaca de la caçadora  i, d’una petita caixeta treu la companya de la de l’orella de la Marta.  

La Marta. està molt enrabiada. Fa anys que  tot el que va passar la rosega per dintre, encara no té clar, quina és la causa del estrany comportament del Joan, ni ho entèn. Aleshores, més amb el cor enverinat que amb la raó.  Explota, dient-li:

¾    Com és que vas marxar, sense dir-me res? Cap carta, cap explicació. Com si tot el nostre amor no hagués existit. Van ser  quatre anys a Barcelona i molts dies, de criatures, al teu poble. Per què ho vas fer? Com ho vas poder fer?

¾    Això goses preguntar-me? - Respon, el Joan- Tu em traïes davant de tothom, ja, de promesos. Que hauria estat de casats? Noia de capital, lleugera i voluble, a més no poder.

¾    Què dius, com t’atreveixes a dir-me això? Jo, mai et vaig trair.

¾    Sí com si jo no ho hagués vist amb els meus propis ulls. Ben agafada del bracet i, rient com una boja. On vau anar a gaudir del sexe després, en el seu bonic cotxe? Us vaig veure des de  dins de la joieria, quan com un babau enganyat, volia comprar-te un anell de compromís.

 Cada cop el Joan cridava més i hi havia gent a la cafeteria que se’ls mirava, La cambrera es va apropar i, els digué.

¾    Si els plau, la gent se’ls mira.

Però la Marta, que per un moment va quedar pensativa. Però, de cop,  se li va il·luminar la cara i va replicar, airada.

¾    Aquell noi? El meu nebot! Desgraciat! El fill de la meva germana gran! Havia arribar de Milà i li vaig demanar que m’aconsellés per comprar-te una camisa i una corbata nova. Venia, expressament per conèixer-te. Va quedar esparverat, quan no vas venir. Vam anar a la teva dispesa, per saber si havies tingut algun accident. Quina poca fe! Que covard, vas ser! Potser millor, que ho fessis! Fugir, sí fugir. Què vas fer?

¾    Amagar-me als camps i a les muntanyes. Em vaig enclaustrar en els boscos, per cridar la meva desventura. Per cridar al vent la meva gelosia, la meva tristesa. Vaig embogir i només en la solitud, vaig trobar una espècie de pau, no cap consol. La ràbia m’ha anat rossegant tots aquests anys, per dins, com un corc la fusta. Fa uns anys, em vaig calmar i he viscut un temps irreal de pau. I tu, et vas refer? T’has casat?

¾    No entens res! Deixada sense saber per què, com una burilla abandonada en una bruta vorera, em van haver d’ingressar en un hospital frenopàtic. Nou mesos, vaig estar tancada en aquella casa de bojos i, finalment medicada a més no poder, he arribat a una forma de pau. Fins avui, que he esclatat,  al veure’t.

¾    Així, no t’has casat  mai? No has trobat cap home que et fes oblidar-me?

¾    Oblidar-te, de cap manera. Homes, tampoc; el homes, no sou de fiar. He preferit tenir una amiga, malgrat no és el meu tarannà, però podíem fer-nos confidències i, parlar. I respectar-nos l’una a l’altra. I tu?

Aquestes darreres paraules ja tenien un to més pausat, més planer. La cambrera i els clientes ja tornaven a parlar entre ells. Semblava que havia arribat la calma, passat el temporal.  

¾    Jo, alguna relació curta. No em trobava bé, amb cap de les dones, que he conegut. Sempre hi havia una cosa, que em mossegava per dins i no em permetia continuar.  

¾    Potser, la vergonya pel que em vas fer.  Em vas fer molt mal.

¾    Perdona, Marta. Em vaig enganyar, de tant que t’estimava.

¾    A això li dius estimar? Per estimar, també has de respectar i, creure amb l’altra persona.

¾    Ja ho sé. Amb els anys ho he après. Però et vaig a fer una insinuació. Sense pressa, respectant també, a la teva companya. Vols que sortim junts i. molt a poc a poc, intentem ser allò que no hem sigut? La propera setmana, a la mateixa hora, seré aquí, en aquesta cafeteria. Si vens, vol dir que hi ha esperança de refer junts el nostre camí. Si no, vol dir que tot el que va passar s’ha emportat el nostre ... riu avall.

¾    M’ho pensaré. No vull sortir escaldada. Ja ho entens.

Mentrestant, la Marta s’acarona l’arracada. 

Miquel Pujol Mur 

RETROBAR-SE AL CAP DEL ANYS I

 

El Joan Garcia i Milà, és un home alt i robust. La seva cara vermella mostra el seu gust per la bona vida. Creu que li han passat els anys de cercar xicota. Al seus quaranta-nou anys veu molt difícil aconseguir el que no ha aconseguit fins ara,  una noieta de qui enamorar-se i que li correspongui. 

Per tant oblidant-se de la companyia femenina, ha buscat nous projectes per entretenir-se. Així retorna a les pràctiques de joventut. Sortir amb els amics, anar a caçar, també a pescar i, fer una mica de sana tabola.  Alguna que altra sortida a peu i, per què no, quan s’avorreix llegir un bon llibre o veure la televisió, generalment,  esdeveniments esportius. 

El Joan és de parla fàcil i veu agradosa, encara que una mica ronca, però la sap endolcir suficientment per convèncer al mateix dimoni, si cal.  Al poble el  consideren com un home de pau. És una d’aquelles persones que saben apaivagar les disputes dels altres. 

De tant en tant es toca el lòbul de l’orella dreta, senyal inequívoca que el tema el supera. Malgrat que ho fa sense adonar-se’n, molt sovint, la realitat és que no  li agrada fer-ho. 

Quin és el secret del Joan i la seva orella? Retrocedirem en el temps i ens assabentarem de quina és la raó.  

Una vegada el Joan, un noiet alt i espigat, es va enamorar, malgrat que ara renegui de l’amor de joventut. Ella, la Marta, era una noia de la capital. Els seus pares eren amics i, per mitjà d’ells van trobar una dona que feia de dispesera d’estudiants en la gran ciutat. Precisament a la mateixa escala on vivien els amics. 

Els dos ja eren companys de jocs al poble, quan la família de la Marta hi passava les vacances. En més d’una ocasió, el Joan s’havia barallat amb el altres nois, per protegir la noia. La Marta, era una noia de capital, que no sabia de les bromes pesades dels vilatans. Més d’un, li feia broma al Joan, malgrat fossin uns nens, li feien mofa ensenyant-li els llavis en forma de petó. El Joan, s’enrabiava i agafant-la del braç se n’anaven a jugar a un altre lloc. Aleshores, la Marta feia una mena de somrís, entre entremaliat i innocent, i sempre el seguia. 

Aposentat a la capital i, vivint a la mateixa escala fer-se companys va ser imminent. El Joan esperava la Marta i la Marta esperava el Joan. Anaven al cinema i en la foscor moltes vegades les mans corrien lleugeres. Acabaven la carrera tots dos el mateix any però els desitjos, als vint anys comencen a ser diferents. Ja no eren carícies, alguna cosa més, hi havia. 

La Marta va acudir un dia amb una caixeta petita i, li va ensenyar.

¾    Mira Joan, el que he comprat.

¾    Unes arracades?.- Exclama sorprès. - Vols que te les posi?

¾    Ai, noi, que poc romàntic que ets. Ben bé, encara ets de poble.

¾    A veure, unes arracades. Per qui? Per ta mare?

¾    Ai, noi! És una moda que ha arribat de Venècia. Romeu i Julieta. - Comenta la Marta amb veu dolça.- Una, per a mi i l’altra per a tu. Serem inseparables. Veritat que sí?

¾    Però, m’hauràs de foradar l’orella. A vosaltres, us ho van fer de petites, no us devia fer mal.

¾    Mira l’home valent, ara té por d’una petita punxada. Quan m’ho van fer, quan jo era petita, la meva mare diu que no vaig plorar gens. A tu, un noi alt i ferm, esportista i fort, et farà por? No t’entrarà cap cuc, ni et contagiaràs de cap malaltia estranya.

I què voleu que fes el Joan? Posar l’orella i, deixar-se fer el forat i posar-se l’arracada. 

Tot anava la mar de bé, però la gelosia va aparèixer quan menys s’esperava. El Joan, estava en una joieria, mirant els anells de compromís. Aprofitava que la Marta li havia dit que anava a casa d’una amiga per  ajudar–la a estudiar unes lliçons de repàs. Mentre el dependent l’atenia, el Joan va mirar cap al carrer i va veure la Marta, molt enriolada, de bracet d’un xicot, molt ben vestit. Vam pujar a un cotxe modern i esportiu i, van marxar. 

El Joan va deixar el dependent amb la boca oberta. Sense dir res i, amb la cara blanca com el paper, va obrir la porta i, va marxar. Se sentia molt ofès i enrabiat per dins. El seu cor bategava amb fúria i dolor. Un fort nus l’hi premia i l’ofegava. Com va poder va arribar a la dispesa, va recollir la roba i va fugir cap el poble. No va donar cap explicació, no va voler discutir amb ningú Aquella ofensa, el cremava per dintre com si fos un ferro roent. Va tornar al poble, immediatament va marxar als prats més llunyans de la muntanya, amb el bestiar. Es va aïllar completament  i, durant dos anys no el va veure ningú del poble.

Poc a poc va anar refent la seva vida, se’n va sortir, però mai se’l va veure festejar amb cap altra noia.

Continuarà .... 

Miquel Pujol Mur

LA COMISSARIA

 

Una sala fosca. Un focus il·lumina la cara del presoner. Una taula. Una cadira,  caragolada a terra. Una càmera en un suport. Un home emmanillat, que abaixa la cara, perquè el focus no li enfoqui de ple. S’obre la porta, sense fer soroll. Una dona, entra i l’observa. L’home, ignora la seva presència, fins que avança i s’asseu a la cadira.

Aleshores la mira breument i diu:

¾    Caram! Quina importància, la capitana psicòloga- i riu.- Hi, hi, hi, hi! Es retorça les mans com rentant-se-les. I torna a riure mig en fotent-se’n.- Hi, hi, hi.

¾    A veure, Ramon?- comença la policia.- Vas ser tu, no?

¾    Jo, no hi era! Què no donen cafè, ni aigua, en aquesta comissaria?  Que maleducats! Abans de tot, tinc dret a un advocat, si no callo.- Torna a fregar-se les mans i, torna a riure, ara més fort.- He, he, he, he!

¾    No ets posis difícil, que serà pitjor. Confessa, vas ser tu, oi?

¾    El focus em molesta. No veig res. Si no m’hi veig, no penso!  Ai, ai, ai! Ja em ploren els ulls, no té un mocador? De paper no, de roba, els de paper, em rasquen els ulls i, ploro més. Ui, Ui ,Ui!

¾    No puc apartar el focus, és fixat a la paret.

¾    Però, pot apagar-lo, bonica capitana.

¾    No, per a tots és igual.

L’home reclina el cap sobre la taula. La calba queda fortament il·luminada.

¾    Ai, Senyor! Quina escalfor al meu cap. Tinc ganes d’escopir. No té una ...

En aquestes entra un altre policia, de més rang. Es dirigeix a la dona i li diu:

¾    És un perepunyetes molt difícil d’interrogar. - Posa un got d’aigua a la taula i a més li dona, a l’home, un got de plàstic. Dona un cop de mà, damunt la taula i exclama:

¾    Ja tens l’aigua i ja pots escopir, ara parla ja.

L’home, retorça el cos tot el que pot i,  es posa a plorar

¾    Ai! Ai! Violència policial! Ha donat un cop a la taula. Em volia colpejar. El cap em crema. Vull vomitar! Aquest got de plàstic és petit. La nena bonica, m’ha insultat. Diu que jo he fet, el que no sé. L’home m’amenaça. No m’ofereixen cap tracte. Jo que soc, una ànima bondadosa.

Comença a fer escarafalls i treure bromera per la boca. Sembla que s’hagi d’ofegar. Singlots, plors i llàgrimes, per tot arreu. De cop, vol aixecar-se però, les manilles no el deixen. Llavors, crida:

¾    Tinc necessitats, que volen que me les faci aquí?

El caporal, fastiguejat mira a la capitana i li recomana:

¾    Que el portin als serveis i, després, que el tanquin en una cel·la. Demà continuarem.

L’aixequen, apartant-se, de tan enganxós que va. Li deixen pas. De cop es gira i, comenta directament a l’oficial:

¾    Però, em donareu sopar? Espero que sigui millor que la darrera vegada. Va ser un ranxo fastigós.

Fa una salutació, mig militar i, marxa cap  als serveis arrossegant els peus.

¾    Sempre és així? – Inquireix la dona oficial

¾    Aquesta és la versió amable. En té de pitjors. Avui, encara ha demanat per anar al vàter, altres cops ni es molesta.  – Respon el comandant. 

Miquel Pujol Mur

LA MEVA CRISTINA

 

El cotxe avança lentament per la carretera. Fa pocs quilòmetres, la carretera s’ha convertit en una pista de terra. Encara, que està bastant ben cuidada, les pedres i els rocs, no deixen de sotraguejar la carrosseria del vehicle. 

Els pensaments per moments l’apropen al lloc on vol deixar descansar la seva imaginació. Curulla de mals records. Al cap de poca estona arriba al mirador, prop de la platja  i admira, allò que tan cerca i, a més a més, en el moment oportú. El sol, com un gran disc daurat, ataronjat més aviat, poc a poc, s’amaga en l’horitzó del blau mar. És tan lent el seu fondre’s  l’un amb l’altre,  que ha tingut temps d’asseure’s i contemplar com l’espectacle es fon en la llunyania. 

L’home, un cert temps ha restat assegut, fins que els darrers raigs, han deixat pas a la foscor i, els fanalets es van encenent il·luminant el camí. Abandonant la bellesa del moment i els pensaments que el seu cap cavil·la ha tornat al cotxe. Aleshores, del maleter ha tret les dues maletes. Lentament s’ha dirigit a la casa. A la porta han sortit a rebre’l, el Joan i, la seva dona, la Marta. Una forta encaixada de l’home i, dos petons a la galta de la dona. 

El Joan li pregunta:

¾    Com li ha anat el viatge, Sr. Lluís? Han reparat un xic la carretera. Però ja sap allò del pressupostos. Els darrers quilòmetres, certament, només els van allisar un xic. El proper any, si Déu vol, diuen que ho acabaran. 

El Joan, agafa la maleta gran. La petita, simplement un maletí, no li deixa agafar. L’hostaler, li fa la cortesia de fer-lo passar el primer.

¾    L‘habitació de sempre, senyor Lluís. La de la terrassa, on surt el sol.  Quan va telefonar ja li vam reservar.  

La Marta comenta:

¾    Sr. Lluís me’n vaig a la cuina. El sopar com sempre a les nou. Hi ha pocs clients, estem acabant la temporada. 

Despré de sopar el Lluís es retira a la seva habitació. Escolta les onades que repiquen, una rere l’altra, a la sorra de la platja. Obre la cartera de mà i, treu uns documents i l’ordinador. Ho mira, tecleja unes poques dades i ho torna a guardar tot. Però, damunt la taula, hi resta una carta, la vol ficar dins la maleta. Però, sembla ser que la carta, com si tingués voluntat pròpia, no vol amagar-se, sinó que vol estar ben present. Visible als ulls de l’home. Finalment la capgira i, la hi deixa. 

Surt a la terrassa i respira els efluvis de l’aire de mar. Roman una estona assegut en una cadira de braços i descansa, amb els ulls tancats. Finalment, s’aixeca, va un moment al lavabo i s’estira al llit.   

Dorm, bellugant-se contínuament, com si alguna cosa el capgirés. Les onades, que sempre l’havien calmat, rítmiques i compassades, l’enerven encara més. S’asseu al llit i, el dolor dins el cap encara es fa més intens. Els nervis, els té a flor de pell. No pot més, s’aixeca. Agafa la maleïda carta, que sembla, ben bé, que faci mofa del seu malestar. 

Dins el seu cervell escolta el riure del seu germà, joiós i entremaliat, al mateix temps. Encara, li ressonen les seves odioses paraules: Ja t’ho vaig dir, aquesta dona no fa per a tu. Ets molt poc romàntic, massa seriós, massa reflexiu, massa matemàtic i controlat. No et deixes anar, ni, en el moment més íntim. L’empresa, sí que és el teu amor, control i ordre.   

Pobre home, el Lluís, intel·ligent i treballador, sempre cercant el benefici i el benestar, però també sempre pensant en els altres. Al seu voltant lluint-se com un ocell del paradís, el Cèsar, el seu germà bessó. 

El llibertí del Cèsar. L’ànima de totes les reunions. L’amant perfecte de totes les dones. Quantes d’elles, el voldrien al seu costat al llit. Les més grans, somnien, veient-lo com el millor partit per a les seves filles. Vacances tot l’any, viatges  a racons més amagats i fascinadors del món, aquelles platges de sorra blanca i de transparent aigua blava, aquelles palmeres i, aquelles exòtiques danses, enmig de la nit. Un Ferrari, un Porsche. Una mansió perfecte, amb un jardí ideal. El, que més sap: xiuxiuejar paraules dolces a les oïdes de les noies i, també de les grans, si cal. Paraules dolces i, mans acaronadores, que saben el punt adequat en el moment adequat. És, hi ha sigut sempre, l’antítesi del judiciós Lluís. 

Fa uns anys, el Lluís, va marxar per estudis i negocis a l’estranger. Va conèixer, la Cristina, una noia bonica, simpàtica, alegre i riallera. Perdudament se’n va enamorar, i va ser correspost. Quan el pare, que portava l’empresa, sobtadament va morir,  va haver de regressar per dirigir l’empresa familiar, tenint com a soci, el seu germà bessó, el Cèsar. Mentre va viure el pare, el Cèsar, va estar mig dominat. Però una vegada mort, amb diners i mitja empresa seva, ningú va poder frenar el seu goig de viure. Hi havia massa floretes per a  perseguir, en el prat del món i, com a bon abellot, de seguida va volar, cercant les més formoses. 

El Lluís, dona un fort cop a la taula; l’ampolla de licor cau per terra, No ha dormit en tota la nit. La carta tacada amb el licor, rodola pel terra de la terrassa. El sol, s’aixeca en l’horitzó com cada matí, però en aquesta ocasió, la seva visió equilibra  l’eixelebrament de l’home. 

Agafa un full de paper del maletí i escriu una missiva. 

Cristina, malgrat que em demanis el divorci, no te’l vull concedir. Jo, a pesar del fet t’estimo i, t’estimaré sempre. El Cèsar, no és home per a tu. Sempre, idealitzarà una nova dona a conquerir. Aviat, sortiràs dels teus somnis romàntics. És el meu germà bessó i, el conec des d’abans del mateix moment del naixement. Sempre, ha estat un somniador que canvia de rumb immediatament. El seu tema, és conquerir i, un cop aconseguit, cerca ja, un altre objectiu. 

No vull insistir. Els seus deutes, són tan immensos, com intensa és la seva vida. Vull, que t’adonis que l’ídol, té els peus de fang, i no et mereix. Per liquidar les seves despeses, segons la seva demanda, he venut l’empresa a una companyia americana. No crec que tingui el suficient per liquidar tot el seu deute. Els Ferrari i els Porsche, volaran, en mans de la Justícia. 

El meu cor i, tot el meu amor sempre estarà a la teva disposició. Cap retret, només tornar a ser aquella parella enamorada, de sempre. També haig de fer un acte de contrició: canviaré. No vull ser l’home trasbalsat, sempre pel treball.  Firmat: Un cor enamorat, 

Lluís 

Plega el full, el posa dins el sobre i canvia l’adreça. Escriu: A la meva Cristina. 

Mira el sol, que va elevant el seu camí dalt del firmament i sospira. Mentre creua els dits demanant que la sort l’acompanyi. 

Final del relat.

Opcions: 

Sona el telèfon i una veu de dona, la Cristina diu:

1.   M’he adonat del meu error, el Cèsar, només és una mala imitació d’un gran home. Estripa el document. Soc de camí, vers teu. T’estimo.

2.   Vinc a buscar el document ja firmat. Sense rèplica. Embarco aquesta nit,  amb el Cèsar i, el capità ens casarà demà al matí. Marxem a una illa paradisíaca, sense extradició i a on, amb pocs diners ens establirem.

3.   Necessito la teva firma, M’he adonat ,que el César és un capritxós i un mal home però, he trobat un antic amic i me’n torno a E.E.U.U. 

Miquel Pujol Mur

EL TREBALL DEL TALLER D’ESCRIPTURA

 

Els tres homes estan prenen cafè en un racó del bar del Passeig. És un racó calentet, fa fred al carrer,  el radiador de la calefacció és força proper i així, malgrat la seva edat, poden treure’s els abrics. A certa edat, l’escalfor és important, ja que el cos no en genera gaire. Els nostres tres amics ja tenen aquesta certa edat, els vuitanta ja no els celebraran; per algun d’ells, els noranta són més propers.

L’altra tema que el reuneix és comentar l’estat del món. Fins hi tot, també això els ajuda a escalfar l’ambient. Però, sempre n’hi ha un que marca el moment de deixar de discutir. És un acord tàcit, quan el més pausat s’aixeca, agafa l’abric  i diu:

¾    Nois, és hora de plegar

Tots amablement s’aixequen, es saluden amistosament, s’obliden de la discussió i, l’endemà, tot és pau i glòria. Avui, el Pere ha arribat desesperat, amb un paper a la mà, i exclama:

¾    Mireu! Mireu! Quines coses que posen com a tema al taller de narrativa. Jo no en sé res de tot això. Les ONG? Veritat que són els que ens posen anuncis de nens desnerits a l’hora de menjar.

El Martí llegeix el full i en veu alta comenta:

¾    Ostres! A mi no m’emboliquis. D’això, tampoc et puc donar cap opinió.

El Marc, estranyat per la forma de parlar del seus amics, li arrenca al Martí el full de la mà i, ho llegeix a tota pressa i, fent-se el pinxo se’ls mira  i, parla:

¾    Us ofegueu en un vas d’aigua, nois.  Es veu que tenen raó, quan diuen que els anys posen  teranyines al cervell.

¾    A sí! I tu què en saps?.- L’increpa el Martí.

¾    Home, no us en recordeu, del Domund?  Dels nens, fent-te empassar la guardiola i, posant-te una bandereta amb la Creu Roja. Era per ajudar als pobres nens de l’Africa i educar-los en la fe cristiana. La majoria dels cooperants eren dones missioneres i algun capellà, per fer pinya.

¾    Ah! Tens raó, ara ho recordo... - Replica el Martí.

¾    Sí home, sí! Després al NO-DO vèiem sortir les senyores ben vestides i “emperifolladas”, encapçalades per la primera dama. Després totes juntes, amb els seus respectius marits, feien el gran sopar de beneficència.

¾    Tu, qui creus que pagava? Inquireix el Pere.

¾    No ho sé! Jo, en aquells temps a les sabates, els posaven un cartró dintre, per tapar els forats de les soles.

¾    Tu, sí, perquè eres un noi ric de ciutat. Jo anava amb les espardenyes, heretades de l’avi.

¾    Ho! Ho! Que n’éreu d’afortunats! Jo, unes sabatilles, per al diumenge per anar a missa. La resta de la setmana, descalç, que fa la pell forta.

El Marc queda un moment pensatiu i sortint dels seus pensaments dona la següent idea:

¾    Ara fa uns vint o trenta anys van acusar el president dels, dels cupons, de malversació, mentre els altres amb fred o calor o pluja venien al carrer els cuponets de la sort. Vivia com un rei, cotxe i xofer. No recordo com va acabar la història.

¾    Bé, tot això està molt bé, però què escric per presentar a narrativa?

¾    A veure què has escrit: cooperació, mite o mentida. Massa cosa a respondre.

Aleshores salta el Martí, que havia estat mestre i, que havia estat callat i respon:

¾    Mira, posa els homes, som humans i imperfectes, per tant des de l’antiguitat hi ha bones persones, meravelloses persones, capaces de tot per proïsme. També, en els humans, hi ha menyspreables, estafadors, criminals i gent que, per diners faria qualsevol disbarat. Fins i tot, matar al seu germà. Esbrinar, qui és el bo o el dolent, és molt difícil.

¾    Ho començo a veure clar. – Aleshores, insinua el Pere.- Sabeu què? Avui com extra, la cosa era prou complicada, celebrem-ho fent una cerveseta amb olives.

Tots accepten la bona nova, però a l’hora de pagar, com a bons catalans, cadascú paga la seva consumició. 

Així ho va deixar ben clar en Pitarra a les festes que celebrava amb els seus amics: “Tants caps, tants barrets” 

Miquel Pujol Mur                                                                              

L’AVI JEPET I LA DONACIÓ D’ÒRGANS

L’avi Jepet està assegut en un banc, sota un arbre, en la placeta del poble. El dia, és molt agradable. Fa sol, però, acompanyat d’un vent suau, que quasi no arriba a ser vent, més aviat una lleugera aura que evita que la calor no sigui molesta. Les fulles de l’arbre, mogudes suaument, entretenen la seva mirada, amb el seu moviment. A causa de la seva edat, la família ha decidit que una noia el cuidi i el vigili cada dia. L’anterior ha decidit plegar, feia molts anys que se’n cuidava de l’avi; ja en vida de la seva esposa, la Teresa. Però  l’Uma, una  noia d’origen hindú, ara serà la seva nova cuidadora. 

L’Uma sembla, fa molt poc temps que la coneix per emetre judicis, una bona noia. Té uns vint-i-pocs anys, entenimentada i amable. Vesteix a l’europea. Però, l’avi li ha vist guardar, uns vestits de colors brillants. Ja sabem que el Jepet, no és de gaire floritures i, tampoc que se’n calli ni una. De seguida, ha preguntat a la noia pel seu nom. També,  pels vestits, no sigui que comenci a passejar per casa amb aquelles robes i, escandalitzi els vilatans. No es pensin, que casa seva sigui un lloc d’alegre sarau. La noia molt educada, no s’ho ha pres malament i li ha contestat dient-li:

¾    Són robes del meu país, per a les grans solemnitats.

Pertany a una família del Punjab, en certs temps bastant poderosa. Però, el seu germà gran, s’ho va malgastar tot. Carregats de deutes, han hagut de marxar del país. La seva mare i ella, han anat a raure al poble. La mare, treballa de cuinera, en un restaurant de la mateixa vila. Ella, ha tingut sort de la jubilació de l’anterior senyora i, tindrà cura d’ell. Bé, posades les coses clares d’on prové i el perquè dels vestits, li ha aclarit el tema del nom.

¾    El meu nom, traduït al seu idioma, vol dir Pau. El deixo elegir com anomenar-me: Uma o Pau.

¾    Això si que em convé a mi, pau. Mira, m’ha agradat. No et canviaré el nom, et diré Uma.

La jove li ha fet una petita reverència. en senyal d’agraïment i li ha recomanat que se’n vagi a la plaça a descansar. Així, podrà enllestir la feina de la casa i el dinar. 

En Jepet, veu com arriba el seu net, amb una moto escandalosament nova.

¾    Què, noi! Ja has enredat al meu fill. Ai, Déu! Si les notes acompanyessin les despeses, series ja, president d’Iberdrola.

¾    Avi!- I li posa la mà afectuosament damunt la cama.- Veig que m’han sabut guardar el secret. He acabat la Carrera. Ja soc advocat! La moto, és un regal del pare. A la mama, no li ha fet gens de gràcia. Preferia un cotxe més bo, però ja li he dit que encara l’aprofitaré uns quants anys. La moto és per “fardar”, amb els amics i les amiguetes.

¾    Ves per on! M’has tallat! Jo et volia felicitar per la teva col·laboració en la campanya de donació d’òrgans. Has fet una bona acció, molt necessària per ajudar a la gent. No se li pot negar a ningú. Per molt petita que sigui la possibilitat, de recuperar la salut i, començar de nou una nova vida. M’has agradat, per la teva responsabilitat i el teu altruisme, vers tothom. Et diré una altra cosa, m’has sorprès, no et feia tan judiciós. Una mica tarambana sí, però aquesta vegada m’has satisfet.

¾    Ai, avi! Si creguessis una mica més en mi, rondinaries menys. Per cert he vist que tens una nova companya. Maca, la moreneta. Què? Avi. Què?

¾    Ja estem! Jo que em creia que havies canviat.

¾    És maca, és jove i molt bonica. Vostè de jove, també era molt fatxenda. Que m’ho han dit, gent del poble.

¾    Tu, em vols tornar a fer, sortir de polleguera, com sempre. Te n’adones, que tinc més de noranta anys. Jo, si que necessitaria un bon trasplantament, però sencer d’òrgans. Tu, no saps la pau, que em dona tenir una noia, que em vigili per si un dia, tot acaba de cop. Perquè ho sàpigues, es diu Amu, que vol dir Pau. Això és el que necessita el teu avi. Vinga, ves a volar amb la moto. 

L’avi a la tarda ha quedat esparverat. La moto, l’Albert, el seu net i; l’Amu, asseguda darrere. No pot deixar d’exclamar

¾    Déu meu! Com s’ho treballa aquest noi. 

Miquel Pujol Mur