QUAN L’AMOR ÉS SOBTAT

 

Déu! Senyor de l’Univers! Que veuen els meus ulls? És ell! L’home dels meus somnis. Alt, ben plantat, la cara somrient, malgrat la barba que cobreix el seu rostre. Ell, la meva darrere il·lusió, feta realitat i, convertit en un home real. Però, per què fuma? D’això n’haurem de parlar. Un vici com fumar s’ha de corregir. I qui millor que jo, la seva muller, per reconduir-lo al bon camí? I la barba, tal vegada, més retallada li quedaria millor. Així s’acostaria més, al meu ideal masculí. 

M’apropo i, mirant-lo als ulls quedo meravellada. Quins ulls! Semblen, ben bé, un reflex de les vistes idíl·liques de l’Edèn. Ulls verds, que albiren un nou món, on viurem junts, per sempre, tots dos. 

M’aproximo més. Llavors un negat de l’amor m’empeny. Vaig a raure en els seus forts braços. Em mira i, m’agafa. Suaument, em prem contra seu, com protegint-me. Escolto el palpitar del seu cor. No puc més. Em retiro un xic, només una mica i crido a l’aire: Gràcies!! És el meu home. 

Baixa la dolça mirada i els seus ulls i la seva boca em fan, la mateixa pregunta, sense esperar resposta: Sí! Si! Per fi has arribat. Per què has trigat, tant de temps. Estava delerós, per trobar-nos. Per fi, tu i jo, junts. Dolçament els nostres llavis s’ajunten i, el resplendor de la veritat em cega. No pot haver-hi, res millor en aquest món. 

Tots els dubtes han fugit del meu intel·lecte. Ni àngel, ni dimoni: és un home. Té defectes i, té veritats. Com tothom, com jo mateixa. Agafant-nos fortament, com si fóssim una mateixa, una única persona, marxem seguint el ritme de la multitud. 

Miquel Pujol Mur

 No intenteu canviar la persona estimada. Accepteu-la i amb el temps se'n donarà compte

GAUDIR DE LA PRIMAVERA FINS A LA TARDOR

 

El Tim, en aquesta primera sortida del cau, observa meravellat els voltants. Fa pocs dies, la seva mare, li va permetre veure l’exterior del lloc on viuen. La neu, encara emmascarava els voltants del seu lloc de naixement i, refugi de la seva primera creixença. 

Avui, la mare, cansada de la seva insistència per sortir, li ha donat una tendra empenta i, l’impuls l’ha fet rodolar pel lleu pendent. Desprès, al costat, sempre  al costat de la mare, obeint-la cegament, ha començat a conèixer el seu món. 

Mira i ensuma les flors. Quina olor, quina flaire! Segueix, encisat el vol d’unes ales que giren com si ballessin en l’aire. Prova d’agafar-ne una i aquesta lleugera, l’esquiva. La mare li diu: Això és una papallona, mira molta ala i poc cos. Escolta, més que no veu, el brunzir de les abelles. La mare li recomana: No les emprenyis gaire, són unes amigues que fan una cosa que t’agradarà molt, però piquen i fan mal quan s’és jove. 

Una llum forta, una bola de foc, dalt del cel, l’esparvera. Pensa em cremarà, fins que escolta les sàvies paraules de la seva progenitora: Això és el sol, il·lumina i escalfa el nostre hàbitat. Sense ell, no hi hauria vida. 

Quantes coses aprèn, el Tim. La mare, al seu costat, li ensenya tot, el bo i el dolent. Aquella planta sí, l’altra no. L’osset intenta recordar totes les ensenyances. També gaudir de la primavera, de tot aquell món que esclata a la seva innocent mirada. Després, l’estiu, amb noves coses a aprendre i, més tard  la tardor. 

Plou! El Tim, sorprès nota la pluja, amiga a l’estiu però, ara freda com el temps rúfol, que l’acompanya. Han desaparegut, les flors i els insectes. Les flors, han canviat els colors, per llavors, per perpetuar la vida. Les papallones d’alegres cabrioles, també han desaparegut. 

L’amic sol s’amaga aviat. La lluna, dona claror però, no escalfa l’ambient. Unes volves blanques, cauen d’un cel fosc. Primer les persegueix, intentant recollir-les i no les pot agafar i, si n’agafa alguna, desapareix ràpidament de les seves urpes. 

Un gruny de la mare l’avisa: Prou: Ara gaudirem del repòs hivernal. 

Feixuc, ha crescut i engreixat molt, aquest temporada. El Tim comença a notar la son de la hivernada. Fins que la primavera, sigui benvinguda i divertida. 

Miquel Pujol Mur

UN RELAT AMB UNA PARAULA IMPENSADA II

 

Mossèn Albert, va raure al poble a causa del seu idil·li, amb una jove abadessa. El Tribunal, va tenir en compte les seves immillorables argumentacions. També, algun que altre secret que sabia de certs membres del Jurat. No era l’únic amant del convent. En sabia, d’altres passions més dissimulades  i més grans, que una simple xafarderia. Aleshores, pel bé de tots, van decidir  canviar-lo de poble. 

L’altre element d’aquest relat, en Jaume, un pocavergonya de marca, recrescut per la influència del pare, també fa d’escolà. Aprofitant la bona entesa familiar, ha acompanyat a seva mare, que ha de parlar amb el capellà, sobre les properes festes litúrgiques. 

Voleu que continuï o, ja n’hi ha prou?  

Ja sabia el jove, com anava la cosa. En la  visita de la mare, poques coses de missa, es volien parlar. Altres, de més carnals i plaents, eren la causa de la trobada. En Jaume, volia una moto, el pare havia dit que sí, només li mancava el consentiment de la mare. Una ocasió com aquesta, podria ser el sí definitiu. Es va quedar a l’aguait. 

La Visi i el mossèn, quan van creure que el vailet havia marxat, de seguida van abraçar-se. La dona, ajudada per l’home, es va despullar mostrant els seus secrets més íntims i apreciats. Mentre, els llavis luxuriosos, es menjaven, els uns als altres. Feia dies que la dona, necessitava sentir les carícies de l’home, en el seu cos. Els pensaments del seu cap, en gaudien fa dies. Aleshores, van abraçar-se, desitjosos de sentir el frec a frec, d’un cos damunt l’altre. Va tibar de la sotana i, aquesta com si fos la pell d’un plàtan, es va esquinçar. El Jaume, va posar-se la mà a la boca, per no cridar esparverat. Ara sí, que ho entenia tot. Allò, era quasi insuperable. Avergonyit, va agafar una caixeta que havia a la porta de la sagristia i, que necessitava per a la  feina d’engalanar el temple. 

Aneu bé? Això s’acaba! 

Quan la parella estaven més enroscada, quan no se sabia qui era l’un o l’altre, el mossèn va buscar el motiu d’aquest relat. No n’hi havia cap al despatx, va recordar-se que n’havia comprat al poble veí i, els havia deixat en una postada a la porta. Ostres! No n’hi havia cap, ni tampoc la caixeta on els havia deixat amagats. La cosa, va minvar ràpidament, no es podien arriscar. Van vestir-se i van anar, a veure com havia quedat el recinte religiós, per a l’endemà. 

A l’obrir la porta van quedar aterrits. Tota una filada de globus inflats decoraven l’altar. Suposo que ja sabeu què eren. Escrites en els mateixos, amb un retolador força  gruixut,  unes paraules, deien: 

“EL MOSSÈN, SÍ,  LA TÉ MOLT GROSSA” 

Tot plegat, no va passar res. El Jaume, autor de la malifeta,  va haver de retirar-los tots. És tan gran l’ànsia de la parella, ja perduda tota vergonya,  que, agafant-ne uns del que quedaven a la caixeta, van emprendre de nou el seu joc. Pocs dies després, corria una moto nova pel poble. La dona de l’alcalde i el mossèn va continuar la seva entesa. L’alcalde, ara amb el suport pel mossèn, fa complir el seu desig, poder fer molts diners i gaudir d’una bona posició política. 

Miquel Pujol Mur

UN RELAT AMB UNA PARAULA IMPENSADA I

 

“Preservatiu” Horror! Quina paraula més compromesa per a un relat, per molt creatiu que sigui. 

Esglaiat, he recorregut a Internet per saber quina significació té,  aquesta paraula  perseguida per l’Església. Anatema de la religiositat. Barrera, per la perpetuïtat de l’espècie humana. El seu origen és antiquíssim, hi ha anotacions del 1.200 aC., vinents d’egipcis, grecs i romans. Perquè, no he mirat en les històries i llegendes del països d’Orient. Doncs, deixant al marge tan assenyades paraules, intentaré crear un relat més imaginari. 

A veure, què espereu de mi? Ep! Veig somriures plens d’ironia. Ja sabeu que més d’una vegada, camino per camins enrevessats i, plens de giragonses, del bon amor. 

Bé, posem-nos en marxa:  

En tot el poble es sabut les relacions de mossèn Albert amb la dona de l’alcalde, la senyora Visitació. Els seus consells sacerdotals, no tenen res a veure amb l’espiritualitat de l’ànima. Quan els vilatans veien el nen, de petit, el Jaume, corrent en bicicleta com un esperitat pels carrers del poble, les ments malpensades corrien immediatament als telèfons, per donar la primícia  i, satisfer la xafarderia local. 

Què hi podem fer, les ments perverses i picaresques són a tot arreu. Per a què fixar-nos en coses naturals, pròpies de la raça humana? Ja provinents des de l’inici de l’Edèn. Que jo recordi, no he llegit cap prevenció sobre el sexe. Les paraules que recordo van ser: Creixeu i multipliqueu-vos. 

I vosaltres? Què? Em doneu la raó? O no? Ai! Punyeters! 

La veritat és que la “Visi” té totes les formes adequades, per fruir, d’allò tan natural de l’espècie. Don “Àngel”, aclaparat pel govern del poble, només pensa en omplir-se les butxaques. Quedar bé, amb els peixos grossos del partit és,  actualment, la seva segona quimera a la vida. Tan enfeinat està que ha deixat de prestar la deguda atenció a les encisadores i desitjables formes de la seva esposa.

Ai! Aquells raconets, de tan bon recórrer! Eh, amics! Que som d’idiotes els humans, perseguir els paradisos llunyans  i, oblidar-se dels propers. Doncs bé, continuem! 

La “Visi” és alta, propera a la quarantena, ben formada, de llargues cames, llavis molsuts i riallers. Una cabellera, que quan es desfà el monyo, li arriba a la cintura i, que sap aprofitar en el joc de la vergonya: Veus o no veus? Uns ulls foscos que emeten ardents raigs de desig. Més d’un dels sàtrapes del partit, també la tenia ullada, però ella no els permet mai sobrepassar-se. Només faltaria! Encara la voldrien fer servir de moneda de canvi, per a favors al marit. Al seu home, l’estima i el respecta de veritat però, el temps d’aquella escalfor íntima i plaent, ha quedat postergat. Més aviat, pels interessos del seu estimat “Don Àngel”, que no per part seva. 

M’enteneu, oi? Doncs, tornem-hi! 

Mossèn Albert, ànima beneïda del cel. Aquest, sí que és eixerit. Té un do de paraula, que enlluerna tota la parròquia.  No hi ha cap mestressa, que no s’hagi enamorat de la seva veu profunda i dolça. Una veu, que sap modular segons el moment adequat. Igual, clama el càstig del cel per als avars, que no donen prou diners pel manteniment eclesial, com xiuxiueja tendres paraules a les orelles de les comares.

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

LA BIBLIOTECARIA I ELS AUTORS DRAMÀTICS

 

El soroll de la porta, ha sonat a les meves orelles, com si hagués estat una canonada. La porta, s’ha tancat de cop, fent tremolar les estanteries de la nau. Maleïda Marga! Com sempre ha deixat lliure la porta, sense pensar en els demés. Sempre la darrera en sortir i, la més escandalosa en tancar la porta. Potser, ho fa a consciència, per molestar-me. La biblioteca ha quedat deserta. Apago les llums i torno al meu escriptori. He de repassar uns arxius pendents de la setmana anterior. 

Tot l’espai és fosc, només ressalta la llum de la meva taula. Reprenc les carpetes de damunt la taula per afegir-hi les anotacions pertinents. Tot és silenci. Només algun raig de llum de carrer il·lumina l’estança i, dona un mica de vida a les taules d’estudi. 

Silenci, com sempre silenci, però al mateix temps, l’amic de sempre. Fill de bibliotecaris, pare i mare, el silenci ha estat la premissa més important de la meva vida. Els pares, s’estimaven i al mateix temps m’estimaven. Però la meva dubte sempre ha estat, sinó preferien més la buidedat del so. 

Detinc la meva feina un instant, he sentit un estrany soroll. M’adono que no es això, sino una suau melodia que emergeix del sector dels llibres de música. Suau, com el silenci, però al mateix temps portadora d’un gotim de vida. Poc a poc, la música envaeix tota la biblioteca i, ressona de dalt a baix omplin tota la sala. De cop, calla i, el silenci torna a imperar. 

Aixeco el cap els veig. Dos llibres, sortits de diferents espais, són damunt la taula com si esperessin un alumne desitjos d’aprendre. Aleshores, és transparenten, com sorgits de les mateixes pàgines, les figures dels seus autors. Semblen fantasmagòrics espectres, que em volen explicar els seus escrits. 

S’alça el Bram Stoker i, amb la seva veu rogallosa, m’explica la causa de perquè va voler escriure el llibre. No calla i, les paraules m’envaeixen. Paraules i frases i paràgrafs, trenquem el silenci, el meu silenci. 

La Mary Shelley, també intervé i, trenca la conversa del seu company, començant la seva versió del seu llibre. La història de l’home lliure i pur, que vol començar a viure en una societat que no l’admet. 

La Mary s’impacienta al veure que el Bram no calla. Finalment emprenyada pica de peus a terra a terra i, li diu.

¾    Però, com t’atreveixes a parla d’un monstre, que l’única gràcia que té es xuclar la sang, de les seves víctimes.

¾    Ara parla la dona suposadament romàntica.- exclama el Bram.- Mira que parlar del Prometeu d’una nou món. Com? Mitjançant, la imatge d’un home creat per un somniador. Un ésser, construït de retalls de persones sense vida. Què volies que sortís d’aquest nyap?

¾    Nyap, li dius! El meu era un home que estimava la pau. Va ser perseguit pels homes que només entenien el que els interessava: El poder uns, la por els altres . El teu només els cercava per donar-los la mort.

¾    La mort, dius? Tu no ho has llegit amb profunditat, o tal vegada no has entès res. El comte els estimava i, els hi volia donar una vida eterna. Ells o elles, ho van acceptar. Es van sotmetre de bon grat. L’estimaven.

¾    Veus com tu somnies. La vida eterna no, els donava la mort eterna despertar-se i, morir cada dia.

¾    Els humans, amb les clàssiques idees marcades pels anys, no ho enteneu. Com tampoc, ningú va comprendre el fill de la teva imaginació. 

Van continuar batallant i defenent les seves idees contradictòries. Ells no callaven i, el meu cap bullia ple de paraules que no podia expressar. Vaig aixecar-me de la cadira i vaig fugir. Aquesta, va ser l’única vegada en la meva vida que vaig tancar la porta amb una ràbia incontrolada i, tot l’edifici va gemegar. 

Havia tantes paraules, dins meu, que al trobar-me al carrer, vaig començar a parlar amb tothom. El meu silenci, de tota la vida va esmicolar-se. Totes les meves paraules, volien explicar els fets de l’existència. Volia esplaiar-me. Comunicar-me amb aquest món que no entenia. Desitjava dir les meves dubtes i, els meus desitjos i, aconseguir un món nou on les persones fossin lliures, sense prejudicis ni obligacions no desitjades. 

Fa formar-se un grup de gent al meu voltant i tots volien parlar dels seus sentiments i les seves frustracions. 

Glòria a un món comunicatiu de persones, amb persones. 

Miquel Pujol Mur

SI VAIG CAURE, ÉS PERQUÈ ESTAVA CAMINANT

 

Dalt de la muntanya de l’Olimp,  Filipides, assegut en un petit tron, observa els moderns Jocs Olímpics. Està tranquil. Els seus llavis mostren un somriure sardònic. En aquesta se li apropa Heròdot, fa cara de cansat a causa de la darrera rampa de la pujada. S’asseu, bufant, al costat i comenta:

¾    Què? Entretenint-te observant com ho fan aquests èmuls teus?

¾    Bé! Sí! Per què no? Malgrat tot, em faig un fart de riure.

¾    Per què? No ho fan bé?

¾    Sí! Però si jo hagués portat aquestes sabatilles que no pesen, aquestes samarretes que transpiren, una andròmina al braç, que no sé ben bé què és ... Se la miren i de vegades afluixen el ritme. Els  donen aigua i, una espècie de barretes. Que tampoc sé què són.  Gent animant-los. Això i la meva carrera no se semblen  res.

¾    Mira, Heròdot, no sé el que vas escriure. Uns diuen que vaig morir en arribar a Atenes. Altres que hi vaig entrar victoriós i, vaig ser premiat, tant per Milciades, el Jove, el meu general, com pel Consell d’Atenes.

¾    Para! Para, Filipides, fa molts anys de tot això. Anys he dit.  No sé, he perdut la memòria, en tants segles. Noi, és que van ser cinc segles abans de Crist. Imagina’t, si ha plogut. Ara, dos mil cinc-cents anys després, vol que me’n recordi.

¾    Sí, tens raó, han passat segles. Però, ara he llegit unes paraules d’un poeta uruguaià que han estat com un reflex de la meva marató. Són aquestes: "Si vaig caure, és perquè estava caminant. I caminar val la pena encara que caiguis" (Eduard  Galeano).

¾    Està ben trobada.

¾    Sí, perquè vaig caure moltes vegades, però em vaig aixecar i, vaig continuar corrent o, caminant segons les meves forces i per fi ho vaig aconseguir.

¾    La teva gesta ha estat mil cops recordada.

¾    M’hi vaig deixar la pell. Tot, per portar la bona nova de la victòria en la lluita contra els perses.

¾    Sí! - respon Heròdot. - Mira com salta, aquella noia, sembla una gasela del desert.

¾    Que en parlarien, de malament, els nostres patricis, si la veiessin vestida d’aquesta forma

¾    Els temps canvien malgrat nosaltres estiguem ancorats en la nostra llegenda.

Finalment el filòsof tanca la conversació. 

Miquel Pujol Mur