"Admiro la gent que sembla el sol encara que a la seva vida tot està núvol" (Anònim)
Un tema, que em fa pensar molt. Per què? Us podeu preguntar. El sol se sent sol, o està ennuvolat interiorment? Segurament, primer ha de posar en pau la seva condició interior i desprès tal vegada lluirà de veritat.
El sabeu el conte de l’aneguet lleig?
Hi havia una vegada, una ànega que quan van obrir-se els ous de la seva niuada, va estranyar-se que un dels seus fills fos més feixuc, més gros i li costés seguir als altres. Quan nedava sempre quedava endarrerit. Els altres, eren lleugers i alegrois, a ell li costava seguir-los en les alegres passejades. A terra, les seves potes no tenien la força suficient i per sortir de l’aigua, els altres l’havien d’ajudar. De vegades s’entretenia en qualsevol cosa - per petita que fos- i es perdia. La mare, paciència de mare, l’havia de cercar on fos. Malgrat hagués de deixar, per un moment, la resta sola.
El seu cap, tampoc era tan airós, ni viu, com el dels altres. La mare, es preguntava sovint: Quin pot ser el parentesc d’aquest fill, vers els altres? També, quin havia estat el seu pecat. No en trobava cap. Si tots són, dels mateixos pare i mare, d’on ha sortit aquest “esguerro”? El veia, solitari enmig del llac.
Era gros, i cada dia se’n feia més, de gros. Tampoc lluïa el plomatge dels altres. Ni marronós, com les filles, ni el cap verdós com els nois. Era blanc i, menjava una barbaritat. En certs moments es disputava amb els altres germans i els apartava, per menjar-s’ho tot.
La mare, dolça mare, de vegades el guaitava. Enmig del llac flotava deixant-se portar per l’aigua. Per fi, el cap s’alçava damunt d’un llarg coll i, a més estarrufava les grans ales. Era com un navili, amb les blanques veles enlairades. Un galió, que flotava orgullós enmig del suau color verdós, de l’aigua del llac.
De sobte, al cel va aparèixer un estol d’aus blanques, ales grosses i coll llarg, que van emetre un so que va fer capgirar- se sorpreses, totes les aus de l’estany. L’aneguet lleig, diforme del seus germans, va alçar el cap i va respondre amb el mateix so. Instants després, aquelles ales grans, van batre l’aire i va marxar seguin l’estel de les altres aus germanes.
Per fi, el sol interior havia trobat el seu lloc i, orgullós el recorria.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada