Les nostres sortides són majoritàriament en cotxe, amb la idea de conèixer la terra, el país i, aprendre alguna cosa. Sempre hi ha algun indret nou per veure, en aquest el nostre món. La nostra excusa, és cercar esglésies. Perquè en aquest país, sempre a cada poble – com a mínim – hi ha una església. Com a referència de la fe de segles anteriors.
Van sortir, en direcció a terra gironina. El punt clau d’inici era Sant Miquel de Fluvià, poble i monestir. Una construcció d’època romànica del segle XI, un campanar de 28 m. d’alçaria, planta quadrada i bellesa imponent. Tres absis, amb arcuacions cegues i lesenes, a la part de capçalera de l’església. Als voltants de la plaça, les restes del que havia estat el monestir,
Un poble net i ordenat. Ens vam anar a prendre un refresc o un cafè, no ho vull personalitzar. Vam conversar amigablement amb la dona del bar i, poc desprès amb el seu home, que es va apropar. Una estona de saber xafarderies del poble i una estona de parlar amablement. De vegades, m’estranya la dita que els catalans són tancats i ens costa relacionar-nos. Crec que, és més aviat, depèn de com t’hi dirigeixes.
A continuació, ens van encaminarr a veure dues restes d’antigues esglésies, en una cruïlla de carretera. Només dues ruïnes cercades i, amb un cartell informatiu. Crec recordar que una havia estat una construcció funerària, romana.
Ja visitades, una a un costat de la cruïlla, l’altra al contrari, entre camps de matolls i alguna bardissa. Fetes les pertinents fotografies. Seguidament, vam marxar a veure, això ja és cosa de temps i ganes de saber, què hi havia en aquell indret, desconegut per nosaltres. Ens ho havien recomanat, els nostres nous coneguts de Sant Miquel de Fluvià. Als cap de pocs quilometres entràvem al pàrquing de Sant Martí d’Empúries.
Una meravella es va obrir al nostres ulls. Un poble enlairat i obert al mar. Aquest Mediterrani nostre (per favor, que no ens el facin malbé) d’un blau serè i obert. Un cel també blau, amb algun escampat núvol petit, quasi translúcid, en l’horitzó. Com si un pintor, només hi hagués insinuat el color.
Una platja oberta, extensa i plana. A dalt, un poble de cases majoritàriament de pedra. Dos o tres restaurants, entremig dels arbres, a la plaça. Els preus, tot s’ha de dir, no massa econòmics. Una església, primerament va ser romànica i, ara gòtica. Els pirates musulmans també van fer la seva feina destructiva, en el poble emmurallat.
Un cartell ens recorda que Víctor Mora, va recrear la figura del “Capitán Trueno” en el poble de Sant Martí.
Després a cercar lloc on menjar ja que nosaltres som de butxaca prima i boca clàssica i fina. Coses que no lliguen en absolut, però alguna cosa trobem en aquest el nostre país.
Catalunya, aquest el nostre país té molts racons d’una bellesa incommensurable.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada