COM ENS VAM CONÈIXER

Estic recolzat a la porta de la restaurant. M’agrada aquesta feina de sommelier. Tants diners que m’he gastat en licors, vins i caves, durant la meva vida. Me n’he gastats tants,  que ara em veig obligat  a fer aquesta segona feina, els divendres, dissabtes i diumenges, per poder pagar tots els meus deutes. Sort que el propietari és un company de col·legi. Uns dies recomanant begudes i, els altres aconsello parelles que volen divorciar-se. 

Observo la senyora que acaba d’entrar. La veig una mica indecisa, com si no estigués segura del pas que va a fer. L’experiència de l’altre treball em diu que ha convingut una cita, amb un desconegut. 

El maïtre l’acompanya fins a la taula que li estava reservada i li entrega la carta. Amb un gest, indica que vol esperar-se. Ràpidament, noto el seu neguit. Una clienta que no consumeixi res, és impròpia del nostre restaurant, per tant comprenc de seguida la indicació del company de treball. Miro el nom a la reserva i, llegeixo Núria. Sense pensar-m’ho gens, m’hi acosto i  amb veu baixa. Comento:

¾    Senyora Núria...

Em mira sorpresa. De seguida reacciono, entenc perfectament que el nom és fals. Un punt al meu favor, cada cop endevino més, de què va tot. Nom fals, taula reservada i. una cita amb un desconegut, segurament per mitjà de les xarxes socials. Miro la seva mà. Noto la marca d’un anell, que s’ha tret fa poc.  Però continuo, malgrat la noti neguitosa i reservada. Al mateix temps, amb por. Un primer “ligue”, i no sap ben bé com funciona, tot aquest tema.

¾    Senyora, no vull ser pesat. Mentre espera, potser li convindria prendre un aperitiu. Reconforta l’ànim. Miri, tenim un vermut artesà de proximitat, que és una meravella. El Murcarols. De la nostra terra, suau, fluid i amb un toc d’herbes aromàtiques, que no en té cap més del món. Per acompanyar-lo, unes petites delicadeses del nostre cuiner. 

Em mira, he de dir que soc força alt i eixerit. Mare meva com està la senyora. Un bombonet de molt bon assaborir. Ai, Déu! Les dones i els homes.  

¾    D’acord! Porti-m’ho. 

I quina mirada m’ha fet. Ja ho dic jo, que caic força bé. Observo com es pren el vermut. Noto que mira el rellotge, impacient. Finalment m’apropo, abans que acabi de moure la cadira, per anar-se’n.

¾    Què li sembla si l’acompanyo a sopar? M’explica les seves cuites i sopem com amics. 

Comento dolçament, però amb fermesa. Dubta un instant, m’adono de la seva confusió, però assenteix i es torna a asseure. Demano la carta i mirant-la als ulls, comento.

¾    No es preocupi dels preus. En aquesta ocasió, pago jo. És un plaer dinar, amb una dona tan encantadora com vostè, Núria.

¾    Digui’m Montserrat. Més val que em tutegi. Vostè?

¾    Em dic Maurici. Oblidem els vostès. D’acord, Montserrat?

La vaig aconsellar amb el vins. Un primer, amb un blanc de Rueda. El segon amb un Priorat. Les postres amb un cava dolç. La Montserrat, va enraonar i em va mostrar les seves amargures. Primer el marit i, ara aquesta cita aconsellada, quasi obligada, per les amigues. Em va obrir la seva ment, com una flor en primavera. 

Sincerament va beure massa, havia de treure tot el rancor emmagatzemat en la seva ànima. La vaig acompanyar, a casa amb el meu cotxe. Va meravellar-se, que un simple sommelier anés amb un cotxe tan valuós. Em va convidar a prendre cafè al seu pis i, vam beure una mica de Calvados de la meva petaca. Quan ens vam acomiadar a les sis del matí, ens coneixíem mútuament, com amics de sempre.   

L’endemà va trucar al restaurant, per reservar taula per sopar amb la meva companyia. Així per sempre i, ja fa vint anys que som parella. 

Miquel Pujol Mur