Titella, vergonya, blavós, bunyol, qualitat, rocallós préssec, onada, nansa, marbre
Quina vergonya que em fa anar vestit de titella mentre menjo un bunyol de dubtosa qualitat. Perquè soc un préssec, sí, però no vull dir ser l’agradable fruita , no, sinó que ser préssec és una forma de definir el meu caràcter. Sí, és de préssec, perquè sempre m’enganyen les persones amb qui confio.
Mentre mossego el bunyol penso en el marbre de la calaixera de la mare. L’he trencat amb un cop de la nansa de la caixa d’eines. Pobre mare! Tant que estima el moble, herència de la seva àvia.
Està dur el maleït bunyol! Simplement, és el còmplice involuntari per a seguir dins la mateixa història. Allò que diuen, nexe d’unió. Mentrestant, miro l’onada del blavós mar que pica una i una altra vegada sobre el rocallós espadat que protegeix el far.
I tot això, per què?
Ai! No ho sé simplement per complir fent una crònica sobre unes paraules
obligades.
"Ens feiem un bon tip de ballar fins a les tantes de la matinada." Es una frase del llibre: Cap a les estrelles. Del Daniel Montanya.
El Marc ho llegeix i després de pensar-s’ho, el torna a llegir. Quines paraules més entranyables i segurament molt apassionades. Benaurats el que han pogut gaudir del ball fins a primera hora o la que fos de la matinada.
Per un problema de naixement, mai, en la seva vida ha pogut fruir del ball. Ni d’agafar una noia jove entre el seus braços per ballar, per moure`s o pel que sigui.
Les seves cames mai han tingut la força suficient per mantenir el meu cos dret. Sempre m’ha hagut de recolzar en unes crosses o en més d’una ocasió he passat temporades en una cadira de rodes.
Més hi ha noves esperances que il·lusionen el seu cap. Tal vegada una cura miraculosa o una jove que entén la seva situació. Potser ballar no per+o compartir la vida sí.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada