La mare, m’ha demanat que posi ordre al garatge. Hi ha massa andròmines que fa anys estan oblidades. Ningú sap exactament, si són utilitzables per alguna cosa de profit. He començat a remenar-ho i, he tingut la pensada que les coses més inservibles, deuen ser les del fons, les més antigues. Fent un passadís, m’hi he arribat. Quants trastos vells i rovellats que hi ha en aquests racons. Deuen ser del temps del besavi, que he escoltat alguna vegada al pare, que volia o era inventor. Crec que una matinada va desaparèixer d’aquest món.
Arranco amb molta cura un separador de fusta i quedo perplex. Tot això és un laboratori, mig de mecànica, d’astrofísica i de computació. Mai, en el meus estudis, havia descobert tants aparells de primer nivell. Aquell ancestre, devia ser un geni incomprès.
Moc una caixa de cartró i amagat m’apareix un estrany vehicle, mig coet i mig avió. Per la seva posició endevino que n’hi havia hagut en aquell mateix lloc, un altre de similar configuració. Encuriosit, m’hi pujo. Només asseure’m una vibració estranya comença a animar-me. Pitjo un botó, la nau es tanca, es bloqueja i la vibració augmenta. S’obra la teulada del garatge i surto disparat cel amunt.
Un sotrac molt fort i m’adono que he creuat la darrere capa de l’atmosfera. Mare meva! Penso horroritzat, mentre observo el desgavell d’estris, satèl·lits o antenes que omplen l’espai. Està tan merdós, tot això, com a baix a la Terra.
A causa de l’absència de la gravetat, m’ensopeixo. Finalment la nau em porta fins un núvol, rodejat de llamps lluminosos i es para als peus d’una blanca escala. El vehicle, aparca al costat. Encuriosit encara més, pujo per l’escalinata, cap a una casa rodejada d’un immens jardí. Els graons són d’una substància tova que, més que pujar jo, és ella la que m’eleva fins a la porta de la mansió.
La porta és enorme aixecant la mirada no veig ni la llinda. Tinc por, no seran gegants, que se’m menjaran sense adonar-se’n. M’endinso per un passadís de parets blanques i movedisses. Finalment, em trobo en una gran sala. Assegut en un triclini blanc, un home també vestit de blanc, amb el cap recolzat en una mà. No ho sé, em recorda algú dels llibres de quan era petit.
¾
Eh!
Senyor!- Li crido amablement, no sigui que s’emprenyi. – On soc?
L’home em mira amb mirada dolça i
contesta:
¾
Ets
al cel.
¾
Al
cel?- Repeteixo tot dubtós.- I pregunto de nou.- Vostè qui és?
¾
Noi,
no ho veus? Jo soc Déu.
¾
Déu!
Aquell del catecisme.
¾
Si.
Com has vingut?
¾
En
un estri del meu besavi
¾
Ah!
L’Amadeu, bon xaval
¾
El
coneix?
¾
Sí.
Em va ajudar molt a entendre el vostre tarannà.
¾
Caram!
Si que n’era, de savi
M’adono que davant seu i gravitant hi
ha una gran esfera verda i blava.
¾
Què
és?
¾
Un
planeta nou, per canviar-lo per un altre on que no s’entenen. Per quan exploti.
L’he d’acabar aviat per guardar-lo i esperar el moment.
¾
Tan
ràpid ha de ser, aquest canvi?
¾
Sí!
Perquè si fallés aquell, en el que vaig depositar totes les meves esperances, faria
davallar tot el sistema de les constel·lacions estel·lars. Seria el caos de
l’Univers.
¾
Tan
important és?
¾
Mira
si és important, que vaig enviar, fins i tot, el meu fill a salvar-lo. No tenen
remei, superbs, cobdiciosos i bruts.
¾
Vol
dir la Terra? És el meu planeta.
¾
Doncs
noi, ho lamento. Ja us ho fareu. Vosaltres mateixos. Un suïcidi en massa. Jo no
ho volia, però si sou tan negats, no puc fer res més que buscar un recanvi nou.
M’ho he pensat. I li he dit:
Té tota la raó.
¾
Aquest
planeta nou és molt formós. Sap què penso? Que no posi a l’Adam ni a l’Eva, ni tampoc
a tota la seva descendència. Tampoc allò de la possibilitat de l’evolució. Els
humans, no sabem conservar res de res i, ho enverinem tot. Sense els humans,
aquest planeta nou serà una meravella de l’Univers.
¾
Vols
salvar-lo ja que hi has nascut
¾
Ai,
Déu! Que en sou de bo. Com va acabar el vostre fill?
¾ Torturat i crucificat. Tens raó.
M’ha fet espai al seu costat. M’he assegut i, m’he quedat embadalit mirant aquesta meravella de planeta.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada