EL GAT DE LA VELLA II

 Quan venien visites em feia amagar. Molt sovint eren dues dones, la seva filla i la seva jove. Venien només a veure si encara era viva, desitjant que s’hagués mort i, per saber on guardava les joies. Sobretot un collar de topazis que valia molts diners. 

Però a la vida tot s’acaba. Un matí la dona no es va aixecar del llit, malgrat els meus grunys. Alertats pel soroll del meus rugits, plens de dol, els veïns van avisar els fills. Seguint el costum de sempre, quan venien estranys, la vella em feia amagar, aleshores vaig anar-me'en a l’eixida. Va venir una ambulància i se la van emportar. Pobre dona, no va tornar mai més. 

Les que sí van tornar, a l’endemà mateix, van ser la filla i la jove a buscar el famós collar. No el van trobar. La dona me l’havia posat, al coll, la nit anterior, abans de morir. Deia que resplendia molt formós, damunt la negror de la meva pell. 

No vaig poder aguantar més la xerrameca, de les dues dones. Vaig sortir bruscament del meu amagatall. Quan de sobte em van veure, van cridar esmaperdudes:

¾    Una pantera!!! Una pantera!!! - I van sortir corrent. 

Les vaig perseguir, amb el collar bandejant a la meva esquena. Com corrien. Ben bé, semblava que la joia no els importava gens. 

D’un salt em vaig abraonar sobre la que corria menys. Vaig clavar-li les meves garres i vaig mossegar-la, clavant-li els grans canins al coll. Que bona és la carn i la sang dels humans, no aquell maleït pinso de gos que em donava la vella. Vaig saciar el meu apetit i, abans que vinguessin els caçadors, vaig fugir d’aquella terra d’empara. 

Vaig travessar de nou, muntanyes i rius. Fins a trobar el lloc, més apropiat per viure. 

Malgrat tot, sempre he tingut un dubte: la bona dona, no sabia què era jo? O potser vaig formar part d’una trampa, o venjança, per a la cobdícia de la seva filla i la seva jove. 

Miquel Pujol Mur

EL GAT DE LA VELLA I

Tot va començar amb un tret. Després, dos, tres i quatre trets, tots seguits. Quan vaig escoltar els crits eufòrics dels homes, dels caçadors, vaig entendre que estava sol en aquest món. Aleshores, què? Esperar per escoltar el tret definitiu, que acabés també amb la meva existència? No!!! Vaig sortir corrent, amagant-me entremig dels matolls. Així, impensadament vaig perdre de vista el lloc on vaig néixer i, era feliç. 

Jo era el més petit i escanyolit del grup familiar. Per això, com que sempre anava amb el cap cot, ningú em va percebre. 

Corrent i corrent, sense parar. Afamat i, més afamat. Només corria. Era un espectre del que són els de la meva raça. Fins que finalment vaig trobar recer en aquella casa per amagar-me i, reposar. El significat d’aquesta darrera paraula vol dir simplement descansar, perquè sincerament, jo no podia fer ni una passa més. El meu cos, només era pell i ossos. 

Poca estona després va obrir-se la porta del cobert on m’havia amagat. Va entrar una dona vella. De seguida, en vaig adonar que caminava fent tentines recolzada en un bastó. Al veure’l vaig pensar que la meva vida no valia res i, tant era morir de fam que a cops de bastó. En escoltar les seves paraules vaig adonar-me que la dona no hi veia gaire bé. Ja que al mirar-me va dir-me:

¾    Pobre gatet! Petitó i famolenc. Vine que et donaré lleteta i, et posaré a dormir en un coixí, vora la llar de foc. Ja veuràs que aviat et recuperaràs. 

Va agafar-me en braços i acaronant-me el cap, com feia la meva mare amb la seva llengua, va portar-me dins la casa. Al costat del foc, hi havia una caixa amb un gros coixí de roba, on em va depositar, comentant-me:

¾    Mira gatet, heretaràs el jaç del Max, el meu pobre gos, ja mort de vell. 

Va donar-me llet i menjar. Vaig descansar. Poc a poc em vaig anar recuperant. Per menjar, em donava una cosa que no m’agradava en demesia. Vaig comprendre, que era el pinso sobrant del seu difunt gos. Però ves, calentó, menjat i ben cuidat em vaig acostumar a viure a la casa. Malgrat tot, enyorava la meva desapareguda família i l’indret on havia nascut. 

Van anar passant els dies i la dona cada cop devia estar més cega. Jo creixia i creixia. El meu cos, cada cop era més fort i més gran. La meva pell negre lluïa brillant en la foscor. Els meus canins mostraven ja una mida, que no era gens la d’un gat. Algun cop la feia enrabiar, amagant-me, però a part d’algun: entremaliat, mai em reganyava. 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

SENECTUT

 Tal vegada aquesta espècie de trista poesia em ve marcada pels anys d’existència, ja complerts.

Si la vida només és, 

Estimar

Pensar

Recordar

 

Que cruel és

Quan només resta 

Pensar

Recordar

 

I per últim, tal vegada,

Oblidar, i

morir.

 

Miquel Pujol Mur

ELS SUPERHEROIS

 L’escriptor està neguitós. A qui se li pot ocórrer un encàrrec tan difícil. No podia ser altre persona que el cap de producció. L’home, ja grandet d’edat, no parava d’estirar-se els blancs  cabells, com si cregués que a sota de la closca podia sortir alguna idea innovadora. Però res d’això succeeix. Es treu les ulleres, les deixa damunt la taula, per mirar amb els seus ulls miops a un infinit llunyà, situat rere la finestra. Res, res de res. No hi havia cap idea genial, ni tampoc cap de menys genial. Es que no n’hi havia cap. 

Agafa el llapis i escriu un nom “SUPERHEROIS”. Per un instant queda glaçat i mirant-se’n-el fa una ganyota. Una idea li madura dins el cervell. No és que la idea sigui molt suggeridora. Dubte i es diu: a veure, pensa, escriu, repensa una esto-na ... 

Semblarà una auto confessió però, que hi farem. 

Quan jo vaig néixer el superherois no existien. Segurament que a Amèrica si, però a l’Espanya de la postguerra: No. Teníem si bé recordo: “Alberto Alcázar y Pedrín”, “El guerrero de la antifaz”, “Hazañas bélicas”, El Capitàn Trueno, el Tiovivo i el TBO. Segurament algun ha quedat en l’oblit, sobretot els de les nenes. Que malament hauria quedat, en aquells temps, un noi llegint: “Mariola” o “Florita”. 

Els únics superherois que coneixia eren el superpare i la supermare. No n’hi havia cap més. El superpare sortia cada matí a guanyar-se les garrofes. Ben bé, no sé per què li deien guanyar-se les garrofes, si no ens en portava mai. La supermare cuidava la casa, em reganyava de tant en tant perquè deixava les joguines escampades pel terra i, cuinava. Quan arribava el pare, aleshores la mare, li començava a explicar tot el que havia fet i, deixat de fer. Si el pare contestava simplement amb un: Noia. Llavors la supermare s’exclamava enfurismada i li deia: Clar com que estàs tot el dia fora parlant amb els amigots, no penses en una pobra dona, tancada tot el dia, aguantant el marrec del teu fill. 

Després de sopar i escoltar una mica la ràdio, no gaire, em portaven al llit. Quedaven tots dos parlant a la cuina, alguna vegada reien. Després el pare prenia una pastilla blanca pel mal de cap i marxava a dormir. Després he sabut que li deien aspirina, no crec pas que fos la “kriptonita” del Superman. 

Després m’he assabentat que el meu pare era bomber. Quan van arribar les revistes de Marvel, amb tots aquests personatges de ficció, ho vaig comprendre tot. Com n’havia de venir de cansat, el pare, després de salvar el món. Pujant escales, salvant vides, entrant en el foc sense por, ensorrant portes per treure dones i criatures. No el vaig veure mai volar, però devia ser culpa de la supermare, que el tenia ben collat al terra. 

PD. L’aspirina ara és dolenta per a la salut; el metges recomanen el paracetamol. Dubto que sigui tan bo per als superherois. Com l’aspirina-kriptonita no hi ha res. 

Punt final ...... sis punts finals. 

Miquel Pujol Mur

DEIXA QUE ELS TEUS SOMNIS SIGUIN MÉS GRANS QUE LES TEVES PORS. II

 La dona se’l mira i pensa: malgrat tot sembla que no tingui gens de por. Té moltes ganes de xerrameca per haver-li anunciat  la seva mort. 

¾    Res, ni cinc. A nosaltres les Morts, només si fem bé la feina ens deixen viure per sempre. No val la pena! Al principi és molt trist, però després et professionalitzes i deixes de sentir.

¾    Ah! Sou moltes?

¾    Home! Tu creus que amb tanta gent que hi ha al món, amb una n’hauria prou. A més, després ens especialitzem. Cada mort es diferent.

¾    Caram! Quines coses arribo a saber quan no em servirà de res.

¾    Mira, m’has agradat. Almenys no fas cap escarafalls ni plores.

¾    Pensa que durant la meva vida m’han passat moltes peripècies. De vegades, m’hauria fet il·lusió que vinguessis a buscar-me, per acabar del tot.

¾     Sí, són coses que passen. Què et sembla si ens entretenim xerrant una mica. Que t’imposa la meva aparença?

¾    Home! Que vols que et digui. Molt blanca de cara, molt negre el teu vestit ...

¾    Com que estem amb els braços plegats, sense fer res. Mira, ens divertirem un xic. Com t’agradaria que fos? 

El Max queda pensatiu i finalment, mou el cap i comenta:

¾    Mira, com la Matildeta, la primera noia amb qui em vaig petonejar. Era bonica, tendra i dolça. Mai he trobat cap com ella. Per cert com està?

¾    Me la vaig emportar l’any passat. En tot cas us trobareu al refugi final. 

Poc a poc la Mort es comença a modificar. La blanca cara s’acoloreix. Els blancs cabells canvien de color convertint-se en rossos. Els ulls i els llavis endolceixen la seva aparença. Un mig somriure entreobre els seus carnosos llavis.

¾    Para! Para! Què pensarà la Matildeta, al veure un vell com jo.

¾    Redimonis! Sempre et mous entre les il·lusions i les pors. Noi, com que encara hi ha temps, et canviaré a tu, també. 

Poc a poc l’home retorna a l’aspecte del noi que va ser. La Mort també es reencarna en la noia. El noi avança, la noia també s’apropa i s’abracen amb la força i el desig de quan eren joves. Lentament els llavis s’aproximen i es fan un fort petó. 

L’endemà al matí l’assistenta va trobar el cos, d’en Max, sense vida i amb un  somriure feliç als llavis. 

Miquel Pujol Mur

DEIXA QUE ELS TEUS SOMNIS SIGUIN MÉS GRANS QUE LES TEVES PORS. I

 El Max és assegut davant del televisor. En la pantalla fan una sèrie moderna amb nois i noies que ballen. Està mig endormiscat, n’ha vist tantes de similars en la seva llarga vida que no li crida gens l’atenció. 

De sobte el sorprèn un soroll diferent a les veus i la música que surt de l’aparell. Sembla ben bé com si sonés a l’entrada i pensa dubtós si ha tancat prou bé la porta. Últimament ha tingut algun que altre ensurt per aquesta causa. 

S’aixeca per revisar la porta. Està ben tancada i s’apropa a la cuina per  omplir-se un got d’aigua. Retorna a la saleta. El sorprèn la presència d’una dona asseguda en una de les butaques.

¾    Ostres! Qui és vostè?

¾    No ho veus! Soc la darrera visita dels mortals.

¾    Ah, la Mort! Amb aquesta cara tan blanca i el vestit tan negre, llarg fins als peus no podia ser altra cosa. I la dalla?

¾    L’he deixat a la paraigüera. A l’entrada.

¾    Com ha entrat, si la porta era ben tancada.

¾    No siguis ingenu. Potser creus que necessito obrir portes. Només faltaria que hagués de trucar al timbre. Mai m’ha d’obrir ningú. La meva presència és etèria, lleugera i fàcil d’esmunyir-se per qualsevol lloc.

¾    Doncs si em vens a buscar és què ja ha arribat la meva hora.

¾    De què et pots queixar! Quasi noranta anys! Hauràs complert moltes il·lusions, durant tant temps.

¾    Si tens raó! Segurament, no em puc queixar. Però ves per on, em vens a trencar la darrera de totes.   

¾    Quina? Si puc fer-hi alguna cosa.

¾    Volia marxar la propera setmana a veure el meu net.

¾    Fes-li una trucada.

¾    No puc. Viu a Islàndia. El meu fill es va casar amb un noia d’aquell país. 

La dona es mira el canell com si portés alguna nota escrita. Li mostra i li diu:

¾    Veus, avui a tes quarts d’una, és el moment puntual de recollir-te per anar-te’n al repòs etern.

¾    Molt d’hora vens a dir-m’ho. Tot just són les set de la tarda.

¾    Si noi tens raó. Avui tenia poca feina. Quedar-me al carrer esperant em feia mandra. Altres dies que vaig atrafegada no els hi dic res. Els tibo i s’ha acabat.

¾    Que vas a preu fet? 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

FINAL DE CURS

 Aquest relat és de comiat per uns quants dies. Sempre per aquestes dates volem fer una certa reflexió i, cercar nova inspiració i, forces per continuar. Fins a la tornada. 

Molt bones a tothom, 

Avui “guateque”, sarau i trencar ampolles!! 

Després de tan de temps, per fi ens reunim per celebrar el final de curs. 

Això és de mentida perquè de col·legials fa anys que ho vam deixar de ser. Però per quins “repebrots”, no hem de gaudir d’un dia de disbauxa. 

Vinga a cridar i fer el brètol. Un dia a l’any hem de treure’ns la mascareta. 

Sí , sí, i demostrar que sota aquesta fina i lluent capa d’antiga educació encara brolla el poc seny de la joventut. 

Oé! Oé! Oé! Com brilla el sol rere els vidres! Ja ha arribat l’estiu! 

Com bé sabeu, bé us ho dic ara,  jo us volia fer una convidada de “xupitos” (ja ho sé M. Rosa, no és correcte) per alegrar l’ànim moix d’aquest parell d’anys. 

Però com que ara tot és virtual em fa basarda pensar com us haig de passar l’ampolla mitjançant la pantalla de l’ordinador. 

Bon final de curs per a tots, una abraçada forta i ben cordial. Que el proper curs ens puguem retrobar tots. 

Miquel Pujol Mur