UNA HISTÒRIA MEDIEVAL V

Per últim va mirar-me i em va dir: 

¾     Menoscall, lliga-la i amb dos soldats la portes a una taverna. Que faci de criada, cambrera o de ramera, que tant em fa.

¾     Ostres! Quina barbaritat! No pretendràs deixar-la aquí. Aviat se n’aprofitarà més d’un. És molt jove i bufona. Això l’ensorraria la vida per sempre. Pobre Elisenda!

¾     Per aquesta raó he seguit el teu camí. No creguis que la meva feina és de babaus. S’ha de ser molt prudent per viure deu anys fent riure. Malgrat to, té les seves compensacions, menjar a bona taula i bon llit. Dona'm vint monedes i queda’t la noia.

¾     Me la veneu?

¾     Sí!! Hi ho faig per salvar-la de la indignitat i la pobresa. Aquestes monedes són per el soldats, jo no les necessito. Ells tornaran al castell. Jo demà sense caputxa de campanetes, sense gepa i amb la bossa carregada de doblers, me n’aniré a la capital a fer fortuna.

¾     Però no sou geperut?

¾     Ai, fill! Ni geperut, ni petit, ni sonat. – Posant-se dret la gepa queda enrere i estirant-se mostra una alçada similar a la del Ramon.  

¾     Com et dius de veritat?

¾     Amic, dona'm els diners i si algun cop ens tornem a trobar ja ho sabràs. Marxa lluny. Aquesta noia és un regal, crec que sereu força feliços. Desapareix d’aquí, com jo ho penso fer. Dels senyors no se'n pot refiar ningú.

El Ramon busca en el seu sarró, treu quinze monedes i es mira trist al bufó.

¾                   Va porta! Ja veig que faràs fortuna.

¾                         És que veure-ho hem de fer molt camí i sense ...

¾                        D’acord i oblida't de mi.

El Menoscall dona cinc monedes a cada soldat. El Ramon el mira sorprès i el bufó fent una àmplia reverència i fent sona els picarols li contesta mentre es posa els diners a una butxaca:

¾                      És per les despeses de la corda.

Finalment entrega l’Elisenda al Ramon, Malgrat la situació es somriuen. Més tard ballen amb la gent i tots dos a duo canten una troba improvisada.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

UNA HISTÒRIA MEDIEVAL IV

Tranquil·litzat per les paraules del Menoscall el Ramon li va preguntar:

¾                   Com és que porteu llegada i presonera a l’Elisenda, la filla petita.

¾                D’això, vull parlar amb tu. M’he fixat que sempre la miraves amb bons ulls i        respecte. Ella corresponia sempre a les teves mirades.

¾              Home, jo soc un home del poble i ella la filla de l’amo. És molt bonica i              gentil. Baixava al mercat i passejava com si els seus peus no toquessin al          terra, com si tinguessin ales. Saludava a tothom i més d’una rialla s’escapava dels seus llavis amb les meves cançons.

¾     Caram, si a això no li diuen està enamorat, no sé com se li ha de dir. Ja ho vaig notar, per què jo seré bufó, però no babau. Sé llegir les mirades i les cares de les persones. Tu n’estàs enamorat fins el moll dels ossos i ella baixava al mercat per confondre’t encara més. En saben, les mosses, malgrat siguin joves.

¾               Doncs, què passa?

¾              Ja ho saps prou. El teu trobador i la senyora ...

¾              Sí! A causa d’això vaig desaparèixer.

¾              Desaparèixer! Bona paraula per a dir fugir.

¾              Bé, no m’atabaleu, senyor Menoscall.

¾              Ho! Ho! Senyor Menoscall i tot, ara.

En veure la impaciència marcada en la cara del joglar el bufó s’escura la boca i continua la seva explixacació

¾     La jove és dolça i bonica i gentil i té moltes més gràcies. Però també té un geni de mil dimonis. Al assabentar-se de la mort de la seva mare va escridassar de mala manera al seu pare i no a soles sinó que davant de tota la cort del castell. El va culpar de tot el que succeeix, va dir-li que en comptes de tantes batalletes més valdria que s'hagués estat al costat de l’Ersenda i segurament no hauria passat el que va passar. Que ja tothom anava fart d’escoltar les seves ridícules conquestes i divertiments. I a més no volia ni saber què passava de veritat en les seves caceres. Per acabar va dir-li cornut.

El senyor, el Guillem va envermellir. Sé li va posar la cara de color porpra. Va prémer les mans i es va mossegar la boca. Els seus ulls treien espurnes de foc. Tothom va pensar que hi hauria un altre mort al castell. Finalment va explotar. Com un torrent d'alta muntanya les paraules van davallar, a empentes i rodolons, de la seva boca.

Va insultar la memòria de l’Ersenda, va acusar-la de tenir el cap ple de les ximpleries de l’amor cortès i dels trobadors que havien viscut molts anys a costa seva. Fins i tot se li van creuar les idees i va dir que dubtava que fos filla seva. Que li agradava massa baixar al mercat i les fires. Que potser era tan puta com la seva mare. Sort va haver-hi del fill gran que va detenir la mà del pare quan ja anava a treure el punyal.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

UNA HISTÒRIA MEDIEVAL III

L’home avança pel camí a un trot lleuger de la seva cavalcadura- No és cap facinerós sinó un galant jove de bona presència que porta una mandolina penjada a la sella de la seva muntura. El seu semblant i el seu port mostren que malgrat ser del poble pla la seva desimboltura i la seva expressió  picaresca han fet que les seves mans no hagin treballat mai la terra ni manat el bestiar.

                                                             

Mentre cavalca pensa que ha aconseguit un bon cavall i a bon preu. L’ha robat de les quadres del castell fa dos dies. Només veure el senyor i arribar a les seves orelles certa gatzara ho va entendre tot. Agafant els seus calerons i les seves pobres pertinences va fugir abans que el senyor sabés que ell havia escampat per les places i les tasques  les darreres i agosarades trobes del Narcís. No fos que tot rodant la roda atropelli a més d’un.  Tampoc per fugir necessitava gaires coses, com més lleuger més pots córrer.

Veu un hostal i encamina les seves passes. Deixa el cansat animaló a la quadra.  Només entrar un crit alegre s’escolta damunt el soroll i la bullanga de la gran sala.

¾                       Mireu qui entre! El Ramon el nostre joglar. Avui la ballarem!!!

El Ramon no s’ho pensa gens. Poc després tothom a l’hostal feia tabola. Ell és el centre de la bullanga amb les seves trobes i la seva musica. La gent canta, riu i balla. Els pobres han d’aprofitar de les bones estones de la vida. En una de les pauses va a fer un mos. Mentre ja ulla la mossa que li fa gara-gara.

De cop i volta s’obre la porta de la sala i entra el Menoscall amb dos soldats i lligada de les mans amb una corda l’Elisenda, la filla petita del Baró i senyor del castell.

Al veure’l el bufó esclata amb una sonora riallada i dirigint-se al jove va parlar-li amb veu una mica mofeta.

¾               Hola Ramon, beneits els ulls que poden veure’t. Anaves lleuger. No tinguis          recança, no venim per tu. Sempre m’has caigut prou bé i ningú t’ha                  assenyalat com amic del trobador. Ja saps com són els senyors: a dalt de la         torre no veuen a la gent del poble.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

UNA HISTÒRIA MEDIEVAL ll

El Menoscall li va explicar, fil per randa, tot al seu amo i senyor: Aquest es va molestar, paraula massa fina per mostrar l’emprenyament marital- posaré la real paraula- i que es fonin si cal els ploms: va cabrejar-se i força. Un dia com un altre va sortir amb la seva partida a caçar. Mes, era una altra la presa que volia agafar aquell dia el Guillem. A la tornada va deixar acampada la tropa, amb l’ordre de no arribar fins l’endemà al matí. Aleshores, sense estendards, sense trompetes que anunciessin la seva arribada va marxar cap el castell. Només l’acompanyava el seu escuder, home de la seva màxima confiança. Van entrar embolicats en negres capes i van reunir-se amb el Menoscall dins el cos de guàrdia. Amagats, van esperar fins el moment oportú.   

Quan el Narcís va pujar a la tarda a reunir-se amb l’Arsenda, a la seva estança, uns soldats el van agafar pel coll i el van tancar a les masmorres del castell.  Poc després va baixar el Guillem. No van servir ni les bones paraules ni els propòsits d’esmena. Al gall de corral aliè  li van tallar la llengua i com a un bon capó nadalenc,  després el coll. Per acabar i aprofitar-ho tot van llençar el seu cos a la cort dels porcs.

Però no va acabar aquí la història, enrabiat i venjatiu el Guillem va fer guisar, per la millor cuinera, la llengua del trobador. Li va donar a la seva esposa com a menja especial. Sí, sí, tanmateix com la llegenda del de Cabestany, Però en aquest cas no era un cor, sinó la llengua.  Quan l’Ersenda va acabar de sopar, amb expressió satisfeta, el Guillem li va preguntar:

¾                     Que us sembla aquest plat que us han servit, l’he fet preparar especialment per a                 vos apreciada senyora meva.

¾                    Exquisida, senyor, té un  sabor especial, dolça com la mel. De que és?

¾                  No l’heu reconeguda, senyora? Aquesta us ha cantat dolces trobes i potser l’heu                     assaborit de mil altres maneres. Muller traïdora!

¾                   Dieu? - Cridà l’Ersenda  esparverada

¾                  Sí, estimada, del vostre trobador. El Narcís, de veu i modals melosos. Doncs, el gall,              no tornarà a cantar mai més.

¾                 Déu meu! El Narcís! Quin fàstic! – exclama embogida, la dona.

Plorosa i mig vomitant va fer una curta carrera i va tirar-se per la finestra del castell.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

UNA HISTÒRIA MEDIEVAL I

Un cavall galopa per un camí de terra. El seu genet  es gira sovint mirant si algú el persegueix. Cap polseguera indica que cap altre cavall ni cap hoste el segueix.  Els que transiten pel camí són simplement traginers. També pagesos que tornen dels pobles propers. Sempre, en els pobles de l’entorn hi ha algun mercat on vendre els productes dels seus horts

Detura un xic el pas del seu cavall i això li permet pensar en els darrers fets. Ell, com a joglar del Narcís, ja ho veia venir. Com ell, molta gent de la petita cort del senyor de Capsigrany. L’havia advertit en moltes ocasions, però com estava content i granejava diners, no li va fer cas. Màxim, li donava algun sou més per a gastar i també per què mantingués la boca tancada.

Com a joglar, cantar les noves trobes del Narcís, cada cop més agosarades, com fuetejades pel seu amor i la seva satisfacció física amb la relació amb la senyora, li anava força bé. Aleshores se n’aprofitava per cantar-les en els mercats i les tavernes. Era jove, era gentil, era amable i tenia bona veu; sempre aconseguia un bon plat a taula, alguna gerra de vi i també algun que altre maravedís. A més, cantant amb la seva bona veu les trobes del seu mestre i noble trobador, acompanyant-les amb la seva mandolina, més d’una mossa de la taverna o, més d’un cop la mestressa de l’hostal, li havien escalfat el llit.  

El trobador per la seva part aprofitava la seva també dolça veu i la seva galanor per cantar les seves trobes i ballar amb les dames i la senyora del castell. Amb l’excusa de l’amor cortès sovint pujava durant la nit a l’habitació de la senyora i amb tendres trobes, a cau d’orella, aprofitava per allitar-se amb la senyora. Calculades caigudes d’ulls i múltiple mostres d’estima, paraules ensucrades i aduladores; i alguna que altra insistent i lleugera  carícia d’unes mans descuidades que no volen, però toquen. Uns llavis que es troben amb els altres llavis. Tot això acabava com havia d’acabar, entre els llençols del llit de la dama, la senyora Ersenda. Tot valia en l’amor cortès, o potser no tant cortès.

Aprofitava sempre per fer aquestes visites en els moments que el Guillem, castlà, senyor i marit, era a fora a caçar o guerrejar amb qualsevol altre noble. Alguna vegada per a perseguir alguna partida sarraïna massa atrevida..

Enamorat o encapritxat, ves a saber el què, mai havien sortit de la boca del Narcís tan dolces paraules d’amor dedicades a la seva nova estimada. Ben bé semblava el gall del corral quan canta a la matinada. Però va oblidar-se que el galliner era d’un altre gall, el Guillem, amo i senyor de la contrada. Encegat d’amor, diguem-ho així, per quedar bé, no va fixar-se que l’amo Guillem  tenia al bufó Menoscall com a gos vigilant.  

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

FONT DEL GAT. MOSSET. CONFLENT. CATALUNYA NORD

Malgrat tot no ser la reconeguda font de Montjuïc ens ha agradat publicar aquesta també font d’un gat més somrient.

Molts somriures són necessaris aquests dies.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

HIPÈRBOLE EN GRAMÀTICA II

HIPÈRBOLE: Figura de dicció en què l'expressió és una exageració evident.

Em recordo del Carl, el meu gos. Pobre animal, ara ja vell i xacrós a fer règim. Quan ja no pot, en els dos sentits, ni arrossegar els ossos.

¾     Papa, avui necessito que m’ajudis

¾     Què et passa?

¾     La professora ens ha parlat de la hipèrbole i vol que lliguem unes frases que ens ha dit. De veritat, no ho sé, estava força distret mirant uns ocells per la finestra.

¾     Hipèrbole, dius? No és una cosa de dibuix.

¾     No, papa! Són paraules, així com exageracions.

¾     Quines t’ha posat com exemple?

¾     Aquestes, escolta papa: He viatjat per tot el món, tu he dit un milió de vegades, això ho sap tothom, es menjava els llibres de tan estudiar, en Joan va tirar de la llengua al Carles perquè ho digués tot. Ho entens?

¾     Noi, amb tantes frases, no sé que dir-te. Això és el galimaties més gros que m’he trobat a la vida. Més gros que un Boeing 747.

¾     Va, papa, pensa una mica.

¾     Què vols que et digui? Una exageració? Més gran que el cul de la teva àvia.

¾     Papa, que ho de llegir davant de tota la classe.

¾     Més brut que un camió d’escombraries.

¾     Aquesta, OK.

¾     Va, pensa tu també, que si no, la farem grossa com un cabàs.

¾     Uf! Potser?

¾     Més seriós que un jutge.

¾     Què en coneixes molts de jutges?

¾     Dos, el del divorci i el que diu quant han de durar les nostres trobades. I ja en tic prou. No se’ls escapa ni un somriure.

¾     Pare, tinc gana. Has posat la pizza al forn?

¾     Sí! Si ara mateix, si l’olores i la veus, t’adonaràs que és un bé de Déu.

¾     Papa, prou d’exageracions, que comences a semblar la profe.

Com me l’estimo al meu fill, és el més intel·ligent de tot el planeta. Que dic del planeta, fins i tot de la galàxia.

Miquel Pujol Mur