ENGRUNES DE TALLER D’ESCRIPTURA III

Petits escrits que han quedat pendents d’un taller. Fa calor i aclapara els pensaments.

 

EL RETORN  

Fa tants anys que és lluny de casa. La dona, ja vella, recull en el mocador unes llàgrimes, que recorren la seva galta arrugada dels anys viscuts. No vol mullar la carta de la bona nova. 

Però avui, és un dia important. La seva filla, retorna a casa després de vint anys d’absència. Quina alegria, la filla retorna a casa!! Prem el mocador, per obligar les mans a no tremolar. 

Per què va marxar? Intenta remoure els pensaments cercant els records, uns alegres i altres penosos. Però després de tant pensar, i recollint un altre cop alguna que altra llàgrima, decideix apartar tan llunyanes idees. 

La seva filla torna a casa i, a pesar de tants anys, la dona riu. Per fi, veurà la seva filla estimada i coneixerà el seu net. 

Recull la taula, neteja i guarda els estris de l’esmorzar i, puja a canviar-se de roba. Avui és dia gran, veurà la filla i el net. Fins i tot, estrena una bata nova. També les sabatilles, les altres eren massa velles, no feien per un dia com avui. 

Baixa les escales i s’asseu, espera inquieta. Algú truca a la porta. Per fi, la seva filla. Es pessiga les galtes, per que agafin un color més alegre i, somrient obre la porta. 

¾    Hola mamà! – Li diu aquella veu que recorda i enyora. 

No sap què dir, només sap abraçar-se amb força a aquella senyora que és la seva filla. Com ha canviat, aquella noia jove i esprimatxada, que va marxar fa vint anys cercant aventures, en terra estranya. 

Aparta desdenyosament els records i es diu:

¾    Gràcies, Senyor! Avui és un dia gran! – Riu i plora al mateix temps, com fa molts anys no ho ha fet. 

Miquel Pujol Mur

ENGRUNES DE TALLER D’ESCRIPTURA II

Petits escrits que han quedat pendents d’un taller. Fa calor i aclapara els pensaments.

Una cafeteria, en una taula, una dona i un home parlant. Sembla haver hagut certa intimitat entre ells,  però ara són asseguts, plens de rancúnia i sentiments trencats. Parla l’home: 

Isabel! Com pots fer-me tant mal, quan jo adoro la terra que trepitges? Jo, que admiro el teu posat, discret però, al mateix temps entremaliat. Com si un dimoni, disfressat d’àngel, visqués en l’interior del teu cos. Em vas abandonar, enmig del ball, com si fos un foraster desconegut. Fa anys que som l’un, de l’altre. Jo, anava a treure de la butxaca, una caixeta amb un anell per segellar el nostre amor. Sant Jordi, dia gran dels enamorats, havia de ser, el que no va ser. Isabel, per un moment pensa amb mi, el teu més humil servidor. Sempre, seràs present en el meu pensament, fins el darrer degotall de la meva vida. O, potser tot aquest temps, em vaig enganyar, jo mateix. Segurament, l’amor només existia en el meu cor. 

Pere! Tu has estat tot per mi. Però la teva darrera infàmia no la puc suportar. Com ha estat possible, que sentissis el més mínim interès, per la meva cosina. Ja ho sé, és juganera i divertida. Un xic, mentida, molt arrauxada i riallera. Però en tu, jo havia vist a un home recte, amable i seriós amb qui podia compartir una vida plena de sinceritat i amor. Ara no, em dol profundament, dins el cor, però t’haig de treure dels meus pensaments de la mateixa manera, com s’arranquen les males herbes, per molt arranades que estiguin a la terra. No intentis, no facis res, no t’acostis, ni tan sols per intentar remoure les meves idees. Prou, hem acabat, sense perdó possible. 

Continuen asseguts però, els seus rostres no demostren cap interès en refer la situació, vers l’opinió de l’altre. 

Miquel Pujol Mur

ENGRUNES DE TALLER D’ESCRIPTURA I

 Petits escrits que han quedat pendents de diferents tallers. Fa calor i aclapara els pensaments. 

MERCADET DE DISSABTE 

Camino dansant entremig de  la gent que passeja pel Mercadet del dissabte. No soc matèria, soc només un esperit vingut del no res. 

La meva il·lusió, és conèixer el tarannà de la gent, els seus goigs i els seus temors. 

Em detinc, observo les parades plenes de fruites i altres galindaines. Penso quanta riquesa, vers un altre món, ple de misèria. 

SANTUARI DE FALGARS 

Un lloc paradisíac. Un temple antic, curull d’anys i personalitat.  Una cova, com a refugi d’una verge trobada. 

Uns moments de joia viscuts, quan agafats de la mà, després de la dansa tradicional, fent rotllana ballàvem una sardana. 

Serra del Catllaràs, propera i, llunyana al mateix temps. Plena de racons inoblidables. 

Pau, silenci del bosc i una ombra on reposar i refrescar, l’ànima i el cos. 

Miquel Pujol Mur

CONFÚS RELAT, COM CONFUSA ÉS LA VIDA

 

Ser vell o no ser vell? Aquesta és la qüestió. Amb certes variants, aquestes són les preguntes que es feia el nostre estimat Hamlet, en l’obra del mateix nom de William Shakespeare. 

El seu pare, també Hamlet, havia estat mort pel seu oncle i, al mateix temps padrastre, Claudi. Això per haver-se casat a corre-cuita amb la seva mare la Gertrudis, una mala peça aquesta també. Sembla ser que ni vestir-se de negre, va poder fer. 

Ell, Hamlet, amb la seva desnonada xicota Ofèlia, donaven voltes a tot aquest desfici i, no trobaven la raó. El seu oncle volia la seva mare, o només volia el reialme? Els interessos són els interessos, què redimoni, sempre, els calers són els calers. 

Aleshores, els espectres parlaren amb Hamlet i li van fer cinc cèntims de tot el succeït. No sé d’on surten aquests espectres, potser de les boires marítimes. El pare d’Ofèlia, el Poloni, també està confabulat en tota aquesta història i, s’amaga per matar Hamlet, quan el noi – el príncep - volia matar al seu oncle, Claudi. Però en la batussa, és mort per l’espasa  del venjador i desballestat nano. 

L’Ofèlia, és una noia no gaire entenimentada, potser, massa jove. No entén tampoc tot aquest embolic, ja que els escolta a tots; els uns i  els altres, i se li fa un garbuix mental.  Donant-li trenta mil voltes al tema li agafa un mareig i cau a l’aigua, suposo que de mar i no gaire contaminada ( no hi havia naus amb motor, llavors) i s’ofega. Pobre noia, ningú se n’adona. 

Hamlet i Laertes, germà d’Ofèlia i fill de Poloni, munten una conxorxa per matar a Claudi, el rei. Tot un merder, tot un femer, el Claudi vol matar a Hamlet amb una espasa enverinada o, fent-li beure una copa de vi, també enverinada. La copa de vi, se la veu per error - la reina Gertrudis, esposa de dos reis, mare i aficionada a la “bon mam”. El rei Claudi, mata a Hamlet. Hamlet, mata a Claudi. 

Finalment morta tota la família reial, amb tots els cadàvers estesos al saló reial entra en escena el Fortimbràs, nebot del rei de Noruega i hereu, no sé per quina raó del reialme de Dinamarca. L’Honori, ara no recordo per on ha sortit aquest, de darrere d’alguna cortina de l’escenari, suposo. Que li entrega el poder. Clar, ja no quedava ningú. 

Finalment m’adono que m’he perdut des del principi, del tema. Què té a veure tot això, amb la reflexió de la Mafalda: "Què importen els anys?. El que realment importa és comprovar que, al cap i la fi, la millor edat de la vida, és estar viu". 

Quanta raó té despertar-te, llevar-te i començar un nou dia. Malgrat que els genolls, et diguin: Pren-t’ho amb calma que, allargarem una mica més la vida. I, visca el paracetamol. 

Miquel Pujol Mur

QUAN L’AMOR ÉS SOBTAT

 

Déu! Senyor de l’Univers! Que veuen els meus ulls? És ell! L’home dels meus somnis. Alt, ben plantat, la cara somrient, malgrat la barba que cobreix el seu rostre. Ell, la meva darrere il·lusió, feta realitat i, convertit en un home real. Però, per què fuma? D’això n’haurem de parlar. Un vici com fumar s’ha de corregir. I qui millor que jo, la seva muller, per reconduir-lo al bon camí? I la barba, tal vegada, més retallada li quedaria millor. Així s’acostaria més, al meu ideal masculí. 

M’apropo i, mirant-lo als ulls quedo meravellada. Quins ulls! Semblen, ben bé, un reflex de les vistes idíl·liques de l’Edèn. Ulls verds, que albiren un nou món, on viurem junts, per sempre, tots dos. 

M’aproximo més. Llavors un negat de l’amor m’empeny. Vaig a raure en els seus forts braços. Em mira i, m’agafa. Suaument, em prem contra seu, com protegint-me. Escolto el palpitar del seu cor. No puc més. Em retiro un xic, només una mica i crido a l’aire: Gràcies!! És el meu home. 

Baixa la dolça mirada i els seus ulls i la seva boca em fan, la mateixa pregunta, sense esperar resposta: Sí! Si! Per fi has arribat. Per què has trigat, tant de temps. Estava delerós, per trobar-nos. Per fi, tu i jo, junts. Dolçament els nostres llavis s’ajunten i, el resplendor de la veritat em cega. No pot haver-hi, res millor en aquest món. 

Tots els dubtes han fugit del meu intel·lecte. Ni àngel, ni dimoni: és un home. Té defectes i, té veritats. Com tothom, com jo mateixa. Agafant-nos fortament, com si fóssim una mateixa, una única persona, marxem seguint el ritme de la multitud. 

Miquel Pujol Mur

 No intenteu canviar la persona estimada. Accepteu-la i amb el temps se'n donarà compte

GAUDIR DE LA PRIMAVERA FINS A LA TARDOR

 

El Tim, en aquesta primera sortida del cau, observa meravellat els voltants. Fa pocs dies, la seva mare, li va permetre veure l’exterior del lloc on viuen. La neu, encara emmascarava els voltants del seu lloc de naixement i, refugi de la seva primera creixença. 

Avui, la mare, cansada de la seva insistència per sortir, li ha donat una tendra empenta i, l’impuls l’ha fet rodolar pel lleu pendent. Desprès, al costat, sempre  al costat de la mare, obeint-la cegament, ha començat a conèixer el seu món. 

Mira i ensuma les flors. Quina olor, quina flaire! Segueix, encisat el vol d’unes ales que giren com si ballessin en l’aire. Prova d’agafar-ne una i aquesta lleugera, l’esquiva. La mare li diu: Això és una papallona, mira molta ala i poc cos. Escolta, més que no veu, el brunzir de les abelles. La mare li recomana: No les emprenyis gaire, són unes amigues que fan una cosa que t’agradarà molt, però piquen i fan mal quan s’és jove. 

Una llum forta, una bola de foc, dalt del cel, l’esparvera. Pensa em cremarà, fins que escolta les sàvies paraules de la seva progenitora: Això és el sol, il·lumina i escalfa el nostre hàbitat. Sense ell, no hi hauria vida. 

Quantes coses aprèn, el Tim. La mare, al seu costat, li ensenya tot, el bo i el dolent. Aquella planta sí, l’altra no. L’osset intenta recordar totes les ensenyances. També gaudir de la primavera, de tot aquell món que esclata a la seva innocent mirada. Després, l’estiu, amb noves coses a aprendre i, més tard  la tardor. 

Plou! El Tim, sorprès nota la pluja, amiga a l’estiu però, ara freda com el temps rúfol, que l’acompanya. Han desaparegut, les flors i els insectes. Les flors, han canviat els colors, per llavors, per perpetuar la vida. Les papallones d’alegres cabrioles, també han desaparegut. 

L’amic sol s’amaga aviat. La lluna, dona claror però, no escalfa l’ambient. Unes volves blanques, cauen d’un cel fosc. Primer les persegueix, intentant recollir-les i no les pot agafar i, si n’agafa alguna, desapareix ràpidament de les seves urpes. 

Un gruny de la mare l’avisa: Prou: Ara gaudirem del repòs hivernal. 

Feixuc, ha crescut i engreixat molt, aquest temporada. El Tim comença a notar la son de la hivernada. Fins que la primavera, sigui benvinguda i divertida. 

Miquel Pujol Mur

UN RELAT AMB UNA PARAULA IMPENSADA II

 

Mossèn Albert, va raure al poble a causa del seu idil·li, amb una jove abadessa. El Tribunal, va tenir en compte les seves immillorables argumentacions. També, algun que altre secret que sabia de certs membres del Jurat. No era l’únic amant del convent. En sabia, d’altres passions més dissimulades  i més grans, que una simple xafarderia. Aleshores, pel bé de tots, van decidir  canviar-lo de poble. 

L’altre element d’aquest relat, en Jaume, un pocavergonya de marca, recrescut per la influència del pare, també fa d’escolà. Aprofitant la bona entesa familiar, ha acompanyat a seva mare, que ha de parlar amb el capellà, sobre les properes festes litúrgiques. 

Voleu que continuï o, ja n’hi ha prou?  

Ja sabia el jove, com anava la cosa. En la  visita de la mare, poques coses de missa, es volien parlar. Altres, de més carnals i plaents, eren la causa de la trobada. En Jaume, volia una moto, el pare havia dit que sí, només li mancava el consentiment de la mare. Una ocasió com aquesta, podria ser el sí definitiu. Es va quedar a l’aguait. 

La Visi i el mossèn, quan van creure que el vailet havia marxat, de seguida van abraçar-se. La dona, ajudada per l’home, es va despullar mostrant els seus secrets més íntims i apreciats. Mentre, els llavis luxuriosos, es menjaven, els uns als altres. Feia dies que la dona, necessitava sentir les carícies de l’home, en el seu cos. Els pensaments del seu cap, en gaudien fa dies. Aleshores, van abraçar-se, desitjosos de sentir el frec a frec, d’un cos damunt l’altre. Va tibar de la sotana i, aquesta com si fos la pell d’un plàtan, es va esquinçar. El Jaume, va posar-se la mà a la boca, per no cridar esparverat. Ara sí, que ho entenia tot. Allò, era quasi insuperable. Avergonyit, va agafar una caixeta que havia a la porta de la sagristia i, que necessitava per a la  feina d’engalanar el temple. 

Aneu bé? Això s’acaba! 

Quan la parella estaven més enroscada, quan no se sabia qui era l’un o l’altre, el mossèn va buscar el motiu d’aquest relat. No n’hi havia cap al despatx, va recordar-se que n’havia comprat al poble veí i, els havia deixat en una postada a la porta. Ostres! No n’hi havia cap, ni tampoc la caixeta on els havia deixat amagats. La cosa, va minvar ràpidament, no es podien arriscar. Van vestir-se i van anar, a veure com havia quedat el recinte religiós, per a l’endemà. 

A l’obrir la porta van quedar aterrits. Tota una filada de globus inflats decoraven l’altar. Suposo que ja sabeu què eren. Escrites en els mateixos, amb un retolador força  gruixut,  unes paraules, deien: 

“EL MOSSÈN, SÍ,  LA TÉ MOLT GROSSA” 

Tot plegat, no va passar res. El Jaume, autor de la malifeta,  va haver de retirar-los tots. És tan gran l’ànsia de la parella, ja perduda tota vergonya,  que, agafant-ne uns del que quedaven a la caixeta, van emprendre de nou el seu joc. Pocs dies després, corria una moto nova pel poble. La dona de l’alcalde i el mossèn va continuar la seva entesa. L’alcalde, ara amb el suport pel mossèn, fa complir el seu desig, poder fer molts diners i gaudir d’una bona posició política. 

Miquel Pujol Mur