En arribar a casa la Júlia vaig anar
corrent al lavabo. Pujant l’escala m’he ensopegat i per no caure he posat la mà
damunt l’esglaó. M’ha quedat la mà empolsinada i una substància fosca m’ha
embrutat el palmell.
La Júlia m’espera al costat de la
porta oberta i ni tant sol l’he saludada. He entrat a corre-cuita cap el lavabo
a rentar-me les mans.
La Júlia m’ha seguit i ara em mira
des de la llinda de la porta. De veritat, la mà era bruta però jo podia haver
estat més simpàtic. Entrar donant-li un lleuger petó no hagués estat malament.
Més, és què no puc fer-hi res, sentir la mà empolsinada i tacada em posà molt
neguitós. Frenèticament frego la
pastilla de sabó pels palmells, ensabonant-me i rascant la taca negra.
La Júlia, des de la porta, em mira.
No està emprenyada del tot però li falta poc. El seu posat de llavis em diu que
no estarà una tarda gens agradable. Finalment m’eixugo les mans en la tovallola
i em giro satisfet.
¾
Bé-
diu la Júlia- Ja em diràs a què venen aquestes preses. Has passat esporuguit
davant meu com si et perseguís l’home del sac. Almenys podies saludar-me.
¾
Veuràs-
contesto amb veu conciliadora- és què era molt nerviós. Tenia les mans brutes.
¾
Caram
unes mans brutes i el senyoret ja perd l’educació. Es nota que la teva mare
t’ha criat entremig de cotó fluix.
¾
Julieta,
maca, és què jo amb les mans brutes, jo...
¾
I
sense ni fer-me cas! Ni tan sols mirar-me! Com si no hi fos! Saps, com veig que
segons què et fa perdre les formes et dic que m’ha trucat la Isabel perquè vagi
a casa seva.
¾
Júlia
estimada, jo venia per sortir o a no sortir. Ja saps passar una mica bé
l’estona...
¾
Sí,
però segurament t’embrutaries amb qualsevol cosa. Saps què et dic em vaig a
veure la Isabel. Si vols al vespre em truqués i quedarem per un altre dia que
no estiguis tan nerviós. O potser no perquè et tacaries pujant l’escala.
Jo ja ho sé quant es posa d’aquest
tarannà no hi ha res a fer. Val més deixar-ho. M’acompanya fins la porta i ens
acomiadem sense paraules. Intento recuperar el petó de l’arribada més em gira
la cara i tanca la porta.
Quedo com un estaquirot enmig de l’escala.
Ara que faig. Primer de tot a casa a tornar-me a rentar les mans. Aquest perfum
a heliotropi del sabó de la Júlia fa que m’avergonyeixi en tots els llocs que
normalment concorro.
Una vegada en entrar al bar van
girar-se tots enlairant el nas com si l’olor fos una senyal identificativa.
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada