Com la falta era preservar el foc,
només havia un mitja per punir i al mateix temps donar exemple als altres
mortals, i era el foc novament el mitja per reparar l’ofensa rebuda.
Un dia Hèrcules va sortir a caçar
vestint la pell de lleó i la seva clava(maça). Aleshores Zeus aprofitar
l’ocasió per manar a tots els dracs del món anessin on vivia la parella i
aprofitant l’absència de l’home, no deixessin sortir la jove del temple i
encenguessin l’edifici.
La jove sabent la causa del càstig
no va intentar fugir acceptant el sacrifici de la seva vida per salvar a
Hèrcules. Agenollant-se va entonar una oració, més la cançoneta amb la seva
harmonia impedia que el foc cremes la cambra.
Enfadat Zeus va demanar l’ajuda
d’Hefest, fill i déu ferrer, perquè aboqués el carbó i el foc de la seva farga
damunt el temple per acabar amb la vida de la jove. Quant tot va ser complert i
el silenci emmudir el paisatge, ni els ocells s’atrevien a cantar, va tornar
Hèrcules.
Va desesperar-se, va plorar fins la
darrere llàgrima, cosa no habitual amb un déu, i fins i tot va alçar els punys
al cel cercant l’Olimp. Recollint el cos de l’esser estimat va voler construir
un mausoleu per recordar-la sempre.
La diposita al terra cobert de fi i
suau herbei verd i començar a posar pedra damunt pedra per cobrir el bell cos. Zeus
volia deixar el cos de la noia sense sepultar per demostrar el seu càstig i la
seva força, com avís per altres, va voler impedir-ho enviant altre cop els
dracs per fer fugir al seu fill.
Però Hèrcules encara sanglotant
podia més què els maleïts animals i els va vèncer esclafant-los damunt les
pedres i trepitjant-los fins a fer-los morir.
Finalment va enterrar a Pirene, va
cobrir-la de flors, sorra fina i pedres.
Va aprofitar, fins i tot, els cossos i les pells dels dracs per protegir-la
mentre plorava desconsoladament i les seves llàgrimes regalimaven damunt la
terra i les roques formant estanys on es miralleja el cel.
Les agudes i els cims ens mostren
les escates i les cuirasses dels dracs o les seves panxes arrodonides. Al
hivern un llençol blanc cobreix el cos estimat per protegir-lo.
D’aquell amor neix el Pirineu amb el
seus indrets salvatges com la passió.
Amb el record de les llàgrimes en
els estanys del color del cel blau.
La pau del silenci, repòs dels
amants, en els seus racons només trancat pel dringar de l’aigua al davallar pel
rierol.
El jove desperta de la seva
paràlisi. Tot ha desaparegut, el vell ja no hi és només la font, però si hi ha
una petita foguera al seu davant. Alça els ulls vers l’horitzó i veu com el sol
i les ombres encara juguen en els cims.
Observa la esquena d’una carena
sembla tenir la forma d’una esquena de drac.
Poc a poc desentumeix el cos i refà
el camí vers les muntanyes estimades. Potser
ara encara les estima més.
Pirineu
tes blanques comes cantem a l’eternitat
Text: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada