PIRINEU, BELLES MUNTANYES II.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.

Poc a poc els ulls del vell van apoderant-se dels del jove i abduint les idees de la seva ment mentre el cos continua immòbil en un estat de catarsi total. Sense paraules només amb els sentits es transmeten les preguntes. Diu el vell:

¾    Jo t’ensenyaré el principi del temps.

¾    I tu qui ets, què m’has pres la força.

¾    Sóc el vell druida fugitiu dels segles. L’home estudiós de la humanitat castigat, pels déus per saber massa dels seus secrets i misèries, a no descansar mai. Però calla, veu i escolta.

¾    L’holandès errant?

¾    No, vinc de més lluny des del principi de la civilització. Quan déus i homes lluitaven i convivien junts. Ara calla! Veu i escolta en silenci.

Amb els ulls oberts, esbatanats de curiositat i escoltant el murmuri que surt de la gola del vell resta quiet mentre la suor nerviosa dels seus palmells, malgrat el fred,  se li traspua als  genolls travessant la roba dels pantalons.

Van formant-se imatges davant seu com en un cine d’estiu, més ara no hi ha ningú que l’envolti, només el monòton cant del druida.

Veu l’enamorament d’Hèrcules vers la bellesa innocent de la vestal  Pirene. També els dubtes en el pensament de la formosa jove per un home tant fort, que li recorda el seu propi pare Atlas, prototip d’home fort i pacífic  que sustenta el món damunt de les seves espatlles. Però tem la passió d’Hèrcules, la seva intemperància, les seves rauxes i la seva brutalitat de mascle orgullós. Més Hèrcules la assetja com una rapinyaire vigila sa pressa. La segueix per tot arreu i li canta cançons d’amor i follia. L’hi fa ofrena de flors i arrenca del fons de la terra or, plata i gemes per fer-li les més boniques joies del món.

Encantada per les paraules i l’amor d’Hèrcules finalment cedeix. Aleshores esclaten totes les passions reprimides del humans i dels déus en un deliri sense límits. La terra tremola sota els seves  escomeses i carícies. Els animals fugen avergonyits per les mostres excitants de la parella. El sol com convidat prudent apaigava el seu llum per tapar la manca d’impudícia dels amants.

Finalment després d’esser curulls de la seva fogositat els dos cossos descansen arrapats com feres l’un a l’altre. Pirene gira el cap i mira al seu voltant. Apartant les mans d’Hèrcules que la vol torna a apropar altre cop al seu cos, s’aixeca i camina. Finalment desconsolada s’asseu a terra i observa que el foc dels déus que com a vestal havia promès guardar encès es apagat i no crema. Hèrcules s’acosta i veient les llàgrimes de l’estimada caure galta avall vol absorbir-les amb els seus llavis però Pirene l’aparta i segueix plorant. 

Desesperat Hèrcules cerca com encendre novament el foc i baixa a la plana i en una borda pren amb les mans les brases, sense notar les cremades, per fer un foc nou.

Arriba al costat de Pirene que plora estirant-se els cabells. Encén la nova foguera i poc després noves flames brollen en alegre joc.

Els apassionats es tornen a enroscar de nou amb el joc amorós sense deixar això si de guaitar el foc.

Però Zeus ho ha vist tot i malgrat veu a Hèrcules feliç per primer cop no pot deixar la falta sense càstig. Prou sap que Hera, la seva esposa serà assabentada per deu mil veus i voldrà eliminar a Hèrcules com va intentar quan era un nadó i va ficar-li dues serpents al bressol  del fill del seu home Zeus i la seva amant i filla. Hèrcules amb la seva força va ofegar a les dues serps en el mateix llit.

Text: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.