La noia, més aviat una nena una mica
crescuda, volta pel carrer Gran del poble una petita capital de província. La
seva mirada és fixa a una botiga que oferia una gran varietat d’articles de
perfumeria. Està indecisa i al mateix temps frissa de malestar per la seva
pròpia manca d’esperit.
Entro o no entro? Em coneixerà la
dependenta? Li dirà a la mare? Què pensarà ma mare si sap que m’he comprat un
pintallavis? Per què te l’has comprat? Em preguntarà potser en veu enrabiada,
no sé si és millor això o que esclati a riure. Li dirà al pare? Quina vergonya!
Cansada de tots aquests pensaments
mira a una botiga de primer preu i barrina el seu cap.
Si la compro aquí serà més barata.
Però segurament serà fabricada a Xina. Clar, millor a la perfumeria on puc
demanar consell. Imaginat que la compro xinesa i en posa el llavis com un
botifarró. Quin horror!
Ja tota decidida i amb posat seriós
empeny la porta de la perfumeria, un munt d’agradables aromes entrà pel seu nas
mig embriagant-la dolors florals i de fusta.
La dependenta acut amb prestesa a
l’escoltar el soroll mig ronc del timbre de l’entrada. Mirant-se a la joveneta
li pregunta:
¾
Què
vols, bonica?
La primera idea de la Isabel és: Ja
comencem, malament m’ha dit bonica com si fos una cria. Més, decidida s’acosta
al mostrador i em veu ferma demana:
¾
Un
pintallavis.
¾
De
quin color el vol la teva mare.
¾
No
és per la mare. És per mi- contesta enfurismada.
¾
Ah,
perdoni no la volia fer enfadar. Com la veig tan joveneta.
¾
Ja
tinc...- de cop calla i se’n dona compte que més val no dir l’edat.
¾
Vostè
dirà- s’ofereix respetuosament la dependenta.
¾
Vull
un pintallavis vermell com el què porta vostè.
¾
Oh,
quin bon gust. El Rouge Passione de Lancaster. Molt apropiat per ressaltar la
joventut dels seus llavis.
Altre cop la joventut, no, és ja
dona.
¾
Quan
val. Pregunta decidida com una dona feta.
¾
Està
bé, no és econòmic però el tenim en promoció. Amb descompte i tot 60 €.
La pell bruna de la cara de la
nena-dona s’aclareix sobtadament i la seva mà es recolza en el mostrador. La
dependenta veu el tall de la noia al saber el preu i pensa pobre criatura i si
l’ajudés.
¾
Mira
jove et veig a fer un tracte. Em pagués 5€. El tens, oi? I fem un tripijoc,
vens a ajudar-me el dissabte i poc a poc em pagués la reta de la deute. Fem!
La Isabel sospira i el seu rostre
s’alleugereix. Busca en la butxaca del seu pantalon i treu els diners que posa
damunt la taula i xiuxiueja.
¾
D’acord.
Vull fer-li una darrere pregunta. Deixà marca?
¾
Normalment
no. Però si vols donar enveja a alguna amiga primer mulla’t els llavis i en
deixarà.
La noia surt contenta de la botiga,
Sap que el caprici l’haurà de suar treballant. Somriu, mentre pensa en la
Mònica, la tafanera de la colla es posarà com una moto quan vegi la senyal
vermella al coll del Marc.
Miquel Pujol Mur
Berga,
22/ 11/2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada