EL RELLOTGE.

En el silenci de l’habitació l’home escolta com passen els minuts en el rellotge de paret. No veu les busques però la seva oïda capta una a una les vibracions repetitives i compassades de cada moviment de la precisa maquinària.

 

Clic, clic, clic...el soroll es repeteix sense fi, com si fos el pèndul d’un imaginari hipnotitzador que oscil·la davant dels ulls de l’home i fa que s’adormi i els somnis el transportin a recordar els rellotges que ha admirat en el curs de la navegació que s’anomena vida.   

Primer, quan era un nen, el rellotge del bufet d’un menjador d’una casa senzilla i pobre. Després, el rellotge del campanar de la plaça del poble, alt i ferm, amb una esfera a cadascuna dels quatre frontals.  

Sota es trobaven els nois i noies per marxar en autocar a fer xerinola al pobles veïns. Marxaven en el cotxe de línia i malgrat les advertències dels pares tornàvem quan les busques s’ajuntaven avall. Aleshores, raons paternes pels nois i amenaces per les noies. Com música final sonaven les mateixes frases.

¾    No ho fareu mai més. No us deixarem sortir. 

Raons, súpliques i exclamacions fins l’arribada de la propera festa major tant fos llunyana  com propera.  

El rellotge del quarter que avança lentament mentre espera impacient per sortir. Els soldats formats, nets i endreçats en espera de la revista de l’oficial de guàrdia. Un i altre igualats per l’uniforme, massa dins de massa.

¾    Per què triga tant. M’espera una mossa. Hem d’anar al cinema. Acaba d’una vegada, oficial, i deixem volar. 

La mossa i el rellotge, potser no la novia que ha quedat al poble esperant si al diumenge hagués permís. 

La mossa del poble de quarter, la dels entrepans, la darrera fila del cinema. La noia dels petons robats i les carícies mútues. La que voldria robar el cos i l’ànima del soldadet i fer-li oblidar la novia del poble. 

El rellotge que marca l’espera del dia de la boda sense aclarir qui és la núvia: la mossa o la novia. 

El rellotge de peu, de polsera o de torre, fins i tot aquell de sol trobat a esglésies de pobles perduts o parets de cases tancades. 

El rellotge intern que inexorablement marca el pas del temps, dels minuts, de les hores, de cada dia i de cada nit de la vida humana. 

El rellotge continua trancant el silenci de l’habitació i l’home recorda instants bons i dolents que li ha comportat l’existència. 

El rellotge sona clic, clic, clic...no es detén ni és detindrà malgrat la vida aturi el cor intern. 

Miquel Pujol Mur.

Berga, 21/11/2012