El pot de vidre és damunt la taula
del menjador. Me’l miro i l’obro per olorar el seu contingut. L’olor em fa
pensar en certa cosa però sense saber ben bé què.
Me l’acosto més al nas quasi
ficant-lo dins el pot però les dubtes encara se’m fan més grans. No
aconsegueixo identificar quina cosa podia haver estat dins el petit pot de
vidre.
Com sóc molt curiós i ja a l’haver
obert la tapa he fet una cosa inadequada em decideixo i introdueixo el dic,
primer sec, la qual gestió en deixà tan mal informat com abans. Després ja
tafaner/tafaner em mullo el dit del mig (escric dit del mig perquè això de
dir-li dit del cor no em sembla apropiat) i ressegueixo el fons de vidre. Oloro
el dit i finalment el llepo i res de res no endevino que deu haver estat dins
el pot.
Desesperat ja què em considerava un
bon endevinador, tastador o tasta olletes, a més de totes les paraules adients
i amb el mateix significat, finalment llepo amb la llengua l’interior. I res un
cert sabor salat, a més d'una certa olor però no puc saber quina cosa havia
dins.
Poca estona després la punta de la
llengua em comença a picar. Sense pensar-m’ho prenc un got d’aigua, l’omplo, me
la bec i immediatament una fortor i amargor m’omple la boca.
Sento passar la nena xica de casa
que somica i crida a sa mare tot dient:
¾
Mama,
mama que has fet del pot on guardava la granoteta vermella que vaig trobar al
bosc.
Miro el potet de vidre, els ulls
entabanats, i amb una barreja de por i ràbia. Podia ser que l’amfibi fos
verinós.
La cara se’m transfigura, respiro
malament i se m’asseca la boca. M’assec a la butaca i sento la resposta de la
mare que m’esglaia.
¾
Era
morta i feia suquet. Per això l’he tirat al wàter.
La nena plora i jo quasi tinc un
instant de desmai amb unes basques immenses. Al cap d’una estona revifo i agafant
el petit envàs de vidre l’hi porto a la nena xica.
Miquel Pujol Mur.
Berga, 30/10/2012. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada