LA MISSETA

Va arribar a casa dins una caixeta de cartró, tota menuda i molt xica. Feia un miol darrere de l’altre. Era com un de tants gatets abandonat en la porta d’un mercat. 

Era una gateta de mida petita, mai va créixer gaire. La seva pell era de colors suaus, lleonada, beix clar la part superior del cos, el cap i la cua. Blanca era la part inferior del cap i del cos. Tenia una piga negra sota en la mandíbula inferior esquerra i els seus bigotis eren blancs.

 

Va ser com una joguina, ja què es deixava maganyar per tothom. 

No va tenir mai cap nom propi. Era la misseta o mis, i amb aquestes breus paraules entenia tot el que se li deia o manava.  

          - Mis, surt - i lleugera sortia al patí.

          - Misseta, té - i sabia perfectament que això volia dir, que li havien preparat el menjar i coneixia prou bé on era el seu menjador. 

Mai va dormir dins la casa. En un racó del safareig, una caixa de fusta tancada per dalt i amb una manta, era el lloc on se li havia muntat la seva habitació. 

En el seu deambular sempre cercava companyia, quan veia algú assegut al selló que mirava el televisor o llegia, saltava sobre les cames i amb una gràcia especial s’enroscava  ben quieta i esperava una carícia.   

Si veia que estaves callat o no li prestaves atenció, s’acostava i allargava la pota, la posava prop dels teus llavis en espera que li passessis la mà pel llom. 

Als matins esperava asseguda sobre la catifa a la porta de la cuina i miolava suaument cridant l’atenció, per poder entrar. 

Una nit vam sentir els seus brams esparverats, el miol sostingut, el marrameu  dels gats quan estan excitats o espantats. 

Vam sortit corrents, a veure si s’havia fet mal i la vam trobar davant del seu dormitori, tota quieta i vigilant però sense atrevir-se a entrar.

          - Què et passa, misseta? 

          - Miau, meu - i mirava espantada la caixa. 

Fins que bellugant la caixa va sortit el causant de la seva por, un ratolinet d’uns quatre o cinc centímetres, el qual una vegada mort, sí que li va servir per demostra les seves dots de caçadora. Aleshores saltava al seu voltant, allargava les ungles, el movia i es llençava damunt.  

Mai va ser capaç de caçar, això si, s’ho mirava amb molta atenció. Vigilava els ocells, les papallones, tot  bitxo que es mogués, corria i marxaven tots.  

Bé, va ser una companya agradable, dolça i quieta que sabia quan havia fet alguna malifeta i, ella mateixa, s’amagava en el seu raconet.

 

Va viure durant molts anys, fins que un dia, menuda i petita, però sense miolar, ens va deixar amb el buit del seu record.

Miquel Pujol Mur.

LA RATA.

Al matí una escletxa de llum travessa la finestra del dormitori. La dona, una persona ja gran, acaba de posar els peus a terra, es frega els ulls i encara mig adormida camina, mentre es posa el batí, fins a la cuina. 

Busca l’interruptor del llum, abans d’entrar, i sent la corredissa d’un peus lleugers i àgils que corren ràpids per amagar-se. Ràpidament l’encén i amb recança observa dins l’habitació. Uns bocins de menjar mig arrossegat i uns petits cagallons són mostres palpables de la presència d’un rosegador. 

¾    Maleïdes rates, sempre fent malifetes, com si en altres cuines no poguessin treure’n més profit.- Murmura la Isabel. 

Fa uns dies que sospita de la presència de la rata, però a causa al fàstic que li fa s’obliga a si mateixa a no veure-la, amagant el cap com diuen que fan els estruços quan tenen por. Pensa, si tingués la sort de que marxes a raó de l’escàs benefici que pot treure de la recerca d’aliments en aquesta casa hauria acabat la meva preocupació.  

¾    Ara tinc que gastar diners a comprar un raticida o trampes per caçar-la - sap, que per viure sola, fa una temporada que enraona en veu alta. Li sembla com si d’aquesta forma trenques la solitud. 

Han passat uns dies, la Isabel ha comprat a l’adroguer diferents mitjans per exterminar l’animaló. Més aquest, continua impertorbable les seves visites a la cuina i com que no troba gaire aliment, ja s’atreveix a entrar en les altres habitacions a veure s’hi ha més sort. 

La Isabel està plena de frisança. A vegades a la nit somnia que una rata grossa i pudenta, gran com un sant Pau, vol entrar a la cambra per menjar-se-la. Viu rodejada de trampes de totes mides, de verí i de boles de formatge també enverinat, per tota la casa. Abans de posar els peus a terra observa si hi ha trampes al costat del llit, no fos que es caces els seus propis dits. 

Al·leluia! Hosanna! Per fi! L’enemic ha caigut.  

Atrapada en una ratonera, la més gran que ha comprat, hi ha el cos sense vida de la rata.

¾    Ben mirat, jo també, mira que arribo a ser de gamarussa si tot just fa deu centímetres amb cua i tot. Si pensava que era més gran que un gat.

 

Agafa la rata amb una bossa, la lliga i sense pensar-ho més baixa al carrer i la llença a les deixalles.

Tanca la porta del pis i un sospir de alleujament se li escapa del pit.

¾    Victòria! Ja és hora de viure tranquil·la- mussita per si mateixa. 

Fa uns dies que va caçar a la rata, però la Isabel està moixa, trista, enyora la lluita, la incertesa de cada matí.  

Ara tot torna a ser buit, ja no hi ha neguit. Fins i tot, pensa: “Quina sort si vingués una altra rata, ara que ja tinc les armes preparades”. 

Miquel Pujol Mur.

L’ESTACIÓ DE MANRESA.

Records de fa forces anys. 

L’estació de Manresa per viatjar en tren en direcció a Lleida ó fer el recorregut a la inversa està situada vora el riu Cardener. S’ha de baixar del carrer del Born i travessant el pont sobre la corrent d’aigua hi arribes promptament. 

És una estació important ja que hi ha vàries vies pel pas del trens en ambdues direccions. També surten els trens en direcció a Barcelona.  

Donada la importància de la capital de la comarca del Bages hi ha molls de carrega i descarrega de mercaderies de tota mena. Els camions i els furgons s’apressen a transportar els diferents embalums als seus destinataris. Alguna vegada, poques això si, ve un que altre carro tirat per un matxo a buscar eines o productes del camp. 

Davant de la sortida de passatgers hi ha la parada dels taxis amb els conductors preparats per portar al client on sigui convenient. 

L’edifici ha tingut temps millors, més la pàtina dels anys ha embrutat la seva façana i li caldria una bona neteja. 

El mateix passa amb el seu interior. Les parets ens demostren que els humans no som els més respectuosos amb les propietats alienes: pintades a les parets, escrits amb paraules malsonants, marques fetes amb ganivet a les fustes del bancs i tota la resta de senyals inequívoques  del vandalisme de la nostre societat. 

Si això ho trobem a la sala d’espera més val que no parlem de les altres dependències, per exemple els asseus. En aquests llocs es podria aprendre l’antiga i la nova cultura escatològica i sexual. 

El tren està disposat a sortir cap la seva destinació. La màquina ja està proveïda d’aigua; els maquinistes han carregat els forns de carbó;  i una espessa i negra fumera surt de la xemeneia mentre el vapor s’escapa xiulant de la caldera. Els dipòsits de sorra han deixat caure part de la seva carrega per facilitar l’arrancada del comboi. 

Els passatgers ja han pujat als vagons tret d’algun que s’acomiada de la família, millor dit, de la promesa ja què a Lleida hi ha una caserna militar important  i són molts els soldats que pugen i baixen sovint. 

El cap d’estació surt de la seva garita, aixeca la banderola i xiula la sortida del tren. 

Amb una forta vibració es comencen a moure les rodes de la màquina, mentre grinyolen sobre l’acer de les vies, gràcies a la sorra s’inicia el moviment del tren. Fum i vapor envolta la locomotora però, poc a poc, agafa velocitat i marxa pel rails amb direcció a la propera estació.  

Malgrat els nostres trens tenen grans deficiències, en molts aspectes amb el pas del anys han millorat, però sempre queda una mica de nostàlgia ver el record d’uns temps d’infantesa. 

Miquel Pujol Mur.

LA FLAIRE DEL LLESSAMÍ.

Ser o no ser, és la qüestió. Aquestes paraules em porten mil enyorances. La més important i més fixe en la meva memòria és aquella funció de teatre, un capvespre, a l’amfiteatre romà de Taormina. Sentíem el remor de l’aigua brava trencant-se en onades rabioses contra els esculls de la costa. La lluna ens il·luminava amb la seva claror fantasmal i al mateix temps era còmplice i protectora dels ensomnis de la nostra joventut. 

Ara sé, que n’arriba a ser de fugissera la memòria. És capaç de recordar un munt de detalls, sense situar-los en cap lloc ni cap temps determinat. Fins que com un llampec es trenca el teló de l’intel·lecte, unint-se els records i els sentits en un únic recull de nostàlgia.  

Quin ha estat el detonant de tots aquests pensaments? Certament, la jove infermera que em passar pel meu costat ha deixat una flaire, la de la fragància del llessamí barrejada amb l’olor del seu jove cos. L’aroma i la seva feminitat perfumen l’aire xafogós de l’habitació. 

Sí, ara me’n recordo vivament, com si l’ahir fos avui, de l’amfiteatre, del remor del mar, de l’aire que portava les olors salines del mar quan bufava d’orient i el perfum dels llessamins quan venia de terra endins. 

I tu, noia de les meves quimeres i dels meus amors. La de les cames llargues i les sines breus. La del somriure amable i la rialla alegre i cristallina. Plena de vitalitat i ànsies de viure, tot junt, en una sola persona. 

Somnis de joventut, que com vitralls de vius colors, movent-se en l’aire d’aquells matins, són els records dels anys passats i ara omplen de pensaments la minsa i curta resta de la meva vida. 

Què n’és d’estrany que ara esperant el darrer pas les idees de jove omplin els meus miratges. Més ara, la meva ment no vol pensar en la propera mort.   

Una i altra vegada retornen com un flash-back a la memòria aquells instants de la nostra setmana en l’illa i la teva presència omple els curts moments que em queden. 

Messina, Palerm, el mar, el remor de l’aigua, l’olor de llessamí i tu, Clara, la de la rialla franca i sense cap parany. 

Érem joves, brillaven en les nostres cares les idees del futur, dels sentiments i de la passió que omplia les nostres vides. Sicília tota, plena de sol, el cel i el mar blaus, la dels records que encara vibren dins el meu cor i em fan frissar el cos.

La primera xicota, la primera noia, el primer amor i la primera pèrdua de moltes altres en el pas del temps. L’accident et va arrabassar l’existència, estimada Clara, i al meu cor va esfumar-se tot el desig de viure. Finalment vaig retornar a la vida, poc a poc, esforçant-me, vaig lluitar contra la desídia de la ment, i vaig reprendre un camí. Altres moments, en el transcurs dels anys, m’han fet sentir i estimar, però el teu record i aquella rialla fresca, sentida i profunda mai ha tornat a les meves oïdes. 

Han passat els anys, la vida m’ha estat generosa: esposa, fills i néts, que m’han ajudat a emmagatzemar aquells records, però mai a oblidar-los totalment. Només van restar lleument arxivats en la memòria del temps. Però ara, estès en aquest llit espero amb ànsia el darrer i si pot ser breu instant de l’últim pas.  

El “bip” intermitent va fent-se tot seguit, malgrat he estat sempre a la meva vida un mal creient faig un esforç per iniciar aquella primera oració d’infantesa: Pare nostre, que esteu en el Cel... 

La fragància s’apropa i escolto una veu que diu: “ S’ha quedat com adormit, però amb un somriure al llavis. Potser que li tanqui els ...” 

Taormina, llessamí i tu, Clara, heu renascut a la meva memòria al sentir l’olor de...  

Miquel Pujol Mur.

GAIÀ CAMINA X DESCOBRIR. ELS CALCINAIRES.

El passat 27 d’octubre vam participar en la ruta circular pels oficis d'antany preparada per l’organització Gaià Camina X Descobrir. En dita sortida vam poder conèixer diferents oficis majoritàriament desapareguts a causa de la industrialització actual. Va ser un recorregut en la nostra història i dels sistemes artesanals que encara donaven treball a obrers fins ben entrat el segle XX. 

 

Aquest cop aquesta breu crònica us vol comentar l’ofici de calcinaire segons el que ens van comentar. Al ser el nostre el tercer grup de la sortida lamentablement no vam conèixer a uns del homes encara viu que havien treballat en el forn que vam visitar. La seva edat  i la hora tardana van fer que li fos més convenient seguir la rutina habitual de dinar.

En un lloc a prop del camí hi ha el que a simple vista d’un desconegut seria un esborranc a la muntanya ter que hi ha una empallissada que prevé de qualsevol distracció.

Però teníem persones expertes que van saber explicar-nos la forma i l’explotació del forn de cal. Actualment recognoscible per la boca d’entrada de l’olla i lloc on s’encenia el foc.

Els forns es feien excavant-los en una pendent o marge, de manera que si podia accedir tant per alt com per baix. Tenen forma gairebé cilíndrica. I a la part baixa. Anomenada olla és una mica més estreta ja què l’envolta un graó dit banqueta.

Aquests forns es feien en llocs on hi havia pedra de calç i llenya, per evitar el transport.

El seu interior era revestit generalment de pedra sorrenca ja què no s’altera amb el foc.

Els forns solien funcionar tota la setmana i el seu treball era continu. Malgrat això els forns i el seu sistema de producció era el mateix que a l’època romana.

El forn s’omplia de la pedra calcària que calia coure. Es començava fent la volta que carregava damunt la banqueta. Mentre s’omplia la part baixa del forn les pedres s’entraven per la boca.

Després s’omplia el forn des de dalt i finalment es tancava amb fang excepte el voltant de la base i el cim per on havia de sortir el fum.

Es cremaven feixos de branques de pi, romaní, argelagues i qualsevol brossa recollida pel bosc. Els feixos es comptabilitzaven en carregues (unitats carregades a bast per un animal). Una càrrega eren quatre feixos.

Segons en van dir la cocció durava una setmana i es treballava en torns  de vuit hores. Sempre havia un torn de vigilància.

En un dia el foc arribava dalt del forn. La pedra de calç anava agafant un color vermell cada dia més viu. Quan tota era de color groc daurat ja era cuita. El color del fum també indicava l’estat de la cocció: al principi de la cuita el fum era negre, s’aclaria progressivament i en acabar era de color blanc.

Per desenfornar es començava rebentant la paret de la porta. Després s’extreia la cal i s’elaborava per la seva venda.

 

Sempre hi ha instants per aprendre una mica més.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

FIRA DEL VI I DEL FORMATGE A BERGA.

El passat 15 del present mes l’ajuntament berguedà va organitzar la Fira del Vi i del Formatge a la nostra ciutat.  

 

Han estat presents tota una sèrie d’actuacions artesanals dedicades al món del vi de la terra, als formatges amb diferents elaboracions, embotits del país i  el nou món de la cervesa de producció comarcal.

 

A més com cada dissabte  es podia gaudir de l’habitual Mercadet al passeig de la Indústria.  

Les parades de la Fira eren establertes preferentment a la plaça de Sant Pere. La coneguda plaça, per ser la de la Patum, en aquest dia tot el seu soroll provenia només de les veus de les persones demanant informació, les corresponents respostes del comerciants, les rialles del infants i la joventut, i finalment una vegada tancat el tracte, la compra de productes per satisfer el gust del consumidor. Cares contentes i com es diu actualment: Bon rotllo! 

A la plaça Viladomat també havia una extensió amb parades artesanes que no havien cabut en la plaça Sant Pere i que iniciaven la passejada pel Mercadet ple de botigues de robes, fruites, calçat, herbes i tot un seguit de productes per el vestir, el menjar i del parament per les cases.   

Tot un dia de festa, acompanyat d’una temperatura inhabitual en el mes de febrer, que convidava a gaudir el fet festiu i de passejar saludant als amics i coneguts. 

M’encantà enormement un cartells informatius del món dels formatges i el vi que sempre és una mica més de cultura a afegir al nostre pensament. 

Una actuació que sempre és d’agrair a l’ajuntament i que dóna vida al poble i atrau a forans a conèixer la ciutat i el tarannà dels seus habitants en aquests moments crítics.  

Esperem que aquesta nova idea pugui ser celebrada en propers anys.   

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SI L’AULA PARLÈS.

TALLER D'ESCRIPTURA FER PARLAR ALS OBJECTES.

El darrer alumne, en sortir de la classe, ha tancat el llum. La sala ha quedat només il·luminada per la claror del dia que travessa les cortines. Per un moment tot resta en silenci. Bruscament se sent un lleuger gargamelló, com quan una persona s’aclareix la gola, i una de les parets comenta:

¾    Noia, ja era hora! Són més pesats, aquests de la classe de narrativa! I durs de mollera, amb això dels pronoms febles!!!

¾    Sí, noia! Tens tota la raó. Escolta paret de color fúcsia, ara que et clisso bé, de veritat t’agrada aquest nou color que t’han pintat?

¾    A mi, ningú em va preguntar res sobre les meves preferències. Però, blanca paret, almenys dec ser més important que cap altra perquè com a mínim han pensat en decorar-me. A tu t’han deixat del mateix color, igual com eres!

¾    Calleu, calleu! Que em doneu mal de cap! - protesta el finestral de vidre.- Vosaltres rai, que en sou d’afortunades, pintades o no, sou resguardades del fred i la calor. A mi a l’estiu els raigs de sol em fregeixen i a l’hivern agafo cada refredat. I com en són de garrepes, amb la calefacció, els regidors d’aquest edifici!

¾    Au, noies! Que en sou de ploramiques! - s’exclama una de les cadires- si notéssiu com m’esclafen a la asseure’s...

¾    Sí, queixat!- Li respon una altra cadira d’enfront.- Aquell paio que s’asseu damunt teu és prim. A mi sempre em toca el “gordo” o la grossa, i no precisament per la rifa de Nadal. Quan es deixen caure les potes se m’eixarranquen i no de plaer, precisament.

¾    Sí, estic d’acord en vosaltres. Som uns esclaus, mal pagats i no ens ho agraeixen gens! – diserta una altra cadira.- Quan s’aixequen no vigilen res, vinga a arrossegar-nos pel terra, sense cap mirament. A mi em saltà l’altre dia la puntera d’una pota i ara esgarrapo el terra.

¾    Ah! Mala bèstia! Ets tu la que ens assenyala el vernís.- Criden malhumorades les rajoles.

¾    Ai! I què voleu que hi faci? Digueu-l’hi als humans. 

¾    Jo si que tinc sort- parla amb veu mallerenga l’altre paret del fons- Fixeu-vos quins quadres posen davant meu. Són macos, oi? Flors vermelles, infants jugant o postes de sol. El millor del millor. Jo si que tinc sort. Blanca, pura i rodejada de colors i sentiments.

¾    Ja et foteran! Un dia d’aquest et clavaran un clau o dos, et penjaran una pissarra i veuràs com et sentiràs.- contesta la paret fúcsia.

¾    Ai, quin horror! Que en sou de dolentes! Totes, totes plenes de males astrugàncies!!! Encara em fareu plorar- i comença a somicar.

¾    Calla ximpleta! Que les parets no ploren. – respon la paret blanca.

¾    Ja n’hi ha prou! - protesta aïradament la taula- A vosaltres parets, ni us miren enquimerats en les seves foteses. Vosaltres, cadires, els aguanteu d’un en un. A mi que haig d’aguantar-los sense protestar! Quan arriben, tots i totes, posen damunt meu el que porten i vinga jo callada i amb bona cara. Recolzen els colzes sense miraments. I n’hi ha un que encara em fot més, es posa a guixar-me amb el llapis  i després frega que frega amb els dits. M’embruta, em rasca i seguidament frega, com si una, no tingués sentiments.

 

En aquests instants es sent una veu provinent del passadís i la primera paret que ha parlat mussita:

¾    Silenci, que venen uns altres. Si ens escoltessin, primer quedarien bocabadats i seguidament, pensarien que els espiem i parlem malament d’ells. Muts i a la gàbia!!! 

La porta s’entreobre i una mà femenina d’ungles pintades cerca l’interruptor per obrir el llum. Els elements de la habitacle callen, però observen atentament als nouvinguts.

Miquel Pujol Mur.

EL PAVELLÓ DE SUÈCIA A BERGA.

Ja què aquest espai porta el nom de Escrit des del Berguedà voldria fer una petita crònica d’una construcció de merescuda i brillant trajectòria, que ajuda a millorar la cultura, i reuneix diverses actuacions en l’àrea de coneixement i l’enteniment de la nostra pàtria.   

 

Peder Clason (Estocolm, 1894 - Rättvik, 1956) fou un arquitecte suec. Autor del Pavelló de Suècia per a l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929, d'estil neoplasticista, que incloïa una gran torre denominada "Funkis", abreviatura de funcionalisme en suec.  

Un cop acabat l’esdeveniment, el país escandinau el va cedir a l’Ajuntament de Barcelona perquè acollís les colònies escolars permanents que feia el consistori barceloní adreçades a famílies amb pocs recursos. El consistori va organitzar un concurs al qual s’hi van presentar 17 municipis catalans i es va triar Berga.  

El pavelló es va instal·lar al pla de l’Alemany i va acollir la Colònia Escolar Permanent que va ser inaugurada el 14 d’agost de 1932 per l’ aleshores president Francesc Macià i Llussà (Vilanova i la Geltrú, 21 de setembre de 1859- Barcelona, 25 de desembre del 1933). Mentre l’escola va ser oberta la torre va ser un observatori meteorològic. 

L’any 1939 es convertí en caserna militar , i entre altres funcions  l'edifici va servir d’estable fins a l’any 1964 en què fou enderrocat. 

L’any  el 1998 s’acordava per part de diverses institucions, la construcció del nou pavelló, que s'inaugurà el 2000.  

Acull l’Arxiu Històric Comarcal, el Casal d´Europa i té una sala per actes culturals amb una capacitat de 200 persones. 

L’any 2008 es duia a terme la recuperació de la torre, coronada per tres grans anelles metàl·liques que simbolitzaran la corona sueca igual que l’original, es fa 80 anys després que s’iniciessin els treballs de construcció del pavelló primigeni a la població escandinava d’Örbyhus.  

La torre té una alçada de dotze metres i els materials constructius són fusta de Suècia i Noruega i ferro. Tal com ha explicat l’arquitecte tècnic responsable, el berguedà Carles Farràs i Planas , que també treballa en l’obra de la Sagrada Família, «té una base triangular i tres cares piramidals que conflueixen en un vèrtex a la part superior que no s’acaba de tancar». L’estructura té una escala interior de cargol i en tindrà una d’exterior helicoïdal que permetrà accedir a una plataforma superior on hi hauran les anelles de 3 metres de diàmetres. Aquestes anelles també serviran de barana «i faran que sigui un mirador amb una petita coberta metàl·lica». 

Fins ara aquesta petita crònica purament és una relació de fets extrets de diferents mitjans, però per donar vida a un edifici manca escoltar a les persones que a la seva infància van conèixer la seva primera realitat, per tant afegeixo unes frases d’una ex- alumna a la que particularment admiro.   

Per raons que no venen el cas, vaig entrar a l'escola acabat de complir set anys, era la més petita, un xic mimada, especialment per el Sr. Gibert, el director. 

Sempre he dit, que per mi va ser com viure el conte de " Alicia al país de les meravelles". 

El sistema pedagògic emprat, era comprensió més que memoritzar. 

Les activitats formatives complementaries eren: la música, el cant, el teatre, la dansa, la  gimnàstica rítmica i la lectura.  Teníem una biblioteca molt cuidada. 

Disposàvem de patis i d’espais per jugar al  nostre gust, els jocs que volíem, sense fer competicions. 

Es repartien petites responsabilitats al menjador i a les aules. La més cobejada  era anar a la torre per anotar les dades meteorològiques que marcava el planell, com que jo era la petita, el Sr. Gibert em permetia pujar-hi sempre que volia acompanyar a qui li tocava. 

Llavors per mi va ser com viure un somni, al pas dels anys, he comprés i valorat tota la formació i educació que van inculcar-me. 

He recordat sempre com en dels dies més tristos de la meva vida, el tancament de l'escola, i la pena del comiat del meu estimat Sr. Gibert, i l'impacte dies després de veure soldats al meu pati, i unes banderes que jo no coneixia. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

EL DARRER INTENT.

L’Andreu ha arribat a casa un xic alterat però íntimament satisfet. La cara encara reflexa amb la seva vermellor l’excitació de la discussió mantinguda amb els companys de treball, al dir no, a celebrar amb ells el comiat del Joan per la jubilació. 

Però no, avui s’ha negat i a més s’ha enfadat amb ells perquè la majoria coneix del seu desfici, que li ha comportat molts problemes a la feina i a la vida. Segurament per la seva intel·ligència podia tindré una posició més alta a l’empresa. També una família al seu voltant però aquella set abassegadora que el feia recaure una vegada i altra li havia arruïnat la vida.  

Reconeix que la Llúcia va aguantar molt en les seves borratxeres, les seves males paraules i algun que altre mastegot que no es mereixia. Però ell sempre se’n penedia, anava a veure-la quan estava clar i li demanava perdó. Ella commoguda sempre tornava. Fins el dia que la va amenaçar amb el ganivet de la cuina exaltat i borratxo com mai. 

Sí, va intentar apartar-se del fàcil vici de demanar un got i un altre, sortir i alternar amb els companys. Fins i tot, va anar a fer una teràpia de desintoxicació. També va fer-se un assidu a les reunions d’Alcohòlics Anònims i quan va creure controlat la seva ànsia va tornar a buscar a la Llúcia, però el pare, “Don Ricardo”, com deien en broma, va sortir i li va dir amb serietat que si tenia una mica de decència, i si de veritat l’estimava, la deixés viure una vida plàcida, lluny de la seva perenne afició a la beguda.  

Finalment va reconèixer que les paraules del que hagués estat el sogre eren lògiques i va deixar de rondar la casa. Anys després, en una època de serenor la va veure de lluny jugant amb un parell de nens, feliç i agafada de la mà d’un home.  

Sobtadament, la gelosia va revoltar-li l’estoma, i un fel agre i amarg va pujar-li coll amunt, però va ser suficient assenyat per fugir de la visió del que podia haver estat i no seria. Però, per remordiment, o per que no estava prou segur d’ell mateix, en passar davant d’un bar va tornar a entrar i va tornar a beure com volen recuperar-se, del poc temps que havia estat seré. 

La vida havia estat com una carrera d’obstacles, ara me’n salto dos de seguits i a l’altre, sense causa torno a recaure. A continuació uns mesos de calma i altre vegada, per qualsevol mínim motiu, tornava a beure. Els seus ulls i la  seva cara marcada per les venes vermelloses el delataven fàcilment. 

De companyes, un fotimer, en els mesos serens i en els de continua embriaguesa. Unes acudien per compartir la beguda, altres eren companyes de reunions que volien refer la vida i ell era un company plausible per començar a caminar. Totes havien, per un motiu i un altre,  fracassat.  

Però ara havia fet el primer pas, sense pressió de ningú, per redimir-se i abandonar el vici. Havia dit, no, als companys. S’havia cansat de ser un reclam per en riure-se’n i que tothom en fes befa.  

Una nova amistat, l’Olga, també amb diversos naufragis en la seva vida reclamava la seva atenció i el redimia del pecat i la disbauxa. 

Podia ser el darrer vaixell per salpar del port perdut i en aquest instants reclamava tot el seu interès. Sinó, el navili farà aigües com altres cops i aleshores no valdrà la pena cercar un salvavides per fugir de les tenebres.  

Una darrera lluita, el darrer intent o potser hi haurà uns altres, no ho sap. 

“QUI LLUITA POT PERDRE, QUI NO LLUITA JA HA PERDUT”. Anònim. 

Miquel Pujol Mur.

HEM PASSEJAT PER CALAF.

Hem visitat Calat portats per la curiositat a l’haver vist a la televisió un programa que ens parlava del seu mercat. 

La plaça dels Arbres i el Raval de Sant Jaume s’omplen de diversitat de colors i olors amb quasi un centenar de parades de tota classe de productes: fruites i verdures, articles d’artesania, pastisseria, roba, sabates, marroquineria, música, etc. 

Des de l’any 1226 se celebra cada dissabte el tradicional mercat de Calaf, conegut arreu per la popular llegenda. 

La llegenda del Mercat de Calaf ha arribat fins a nosaltres gràcies a Apel·les Mestres (1854-1936): escriptor i poeta, dibuixant satíric i gran il·lustrador, excursionista, jardiner notable i un dels pares del modernisme català.  

Doncs bé, el 1895 Apel·les Mestres publica el volum 'Tradicions' dins la col·lecció Folklore Català de la Tipografia Espasa & Cia de Barcelona; recollides i escrites per l'autor, el núm. 101 duu el títol "El mercat de Calaf". 

Qui millor que Apel-les Mestres per explicar-nos'en el significat d'alló que a vegades diem quant hi ha una remor de gent amb cridoria inclosa, que no ens deixa parlar ni escoltar i que definim tot dient; "Sembla el mercat de Calaf". Ens ho explica aixís: 

"El mercat de Calaf havia estat en altre temps un dels mercats mes importants de Catalunya; no obstant aixó, no és pas la concurrencia que crídava, ni el diner que feia correr a alló que deu la seva celebritat. 

No, no és la seva importancia mercantil sino un incident extraordinari el que li donà la fama que va perpetuant-se de segle en segle. 

Calaf és un país fred, tan fred que els seus hiverns es consideren dels mes rigurosos, i amb tot i ser-ho tant, en víngué un tan sobtat, tant superior a tots els haguts i per haver, que un día de mercat, quan tota la plaça era plena de bestíar i de compradors, sobrevingué una gelada tan horrorosa que les paraules es glaçaven en sortir dels llavís. 

Tothom tractava i contractava, tothom demanava i ofería, pero no se sentía res; i com havia de sentir-se si, com us díc, al moment de brotar es glaçaven les paraules! 

Pero el día aná vançant, cobra força el sol i a la fi comenta el desglaç per allá a migdia; i així com s'aná desglaçant l'aigua, sanaren desglaçant les paraules, totes les paraules que durant tot aquell matí havien anat glaçant-se per la plaça! 

¡Ah, fillets de Déu! Us l'¡magineu el rebombori que es produí de cop í volta?

"Quant d'aquest matxo? — Compreu-me aquest porc! -Tres unces! — Vint-i-quatre dobles! — Aquest parell de bous queda per míl — Ja us el podeu mirar per tots cantons. -Set unces. -No tira pas guitzes? — Ni mitja doble menys! Etc, etc.

És a dir, que entre les paraules que es desgla-aven i els crits dels que volien parlar i no podien fer-se sentir, va resultar tal xivarri í tanta confusió que no va haver-hi manera de fer-se entendre. 

I segons uns, el mercat de Calaf va acabar-se a garrotades; segons altres, fugint tothom amb les mans a les orelles. " 

Avui malgrat el dia ha estat molt variable: primer encapotat, després pluja i finalment sol no s’ha produït el fenomen de les veus. Un mercat molt animat sobretot en sortir el sol i una munió de paredes amb trenta mil ofertes.  

Ha estat agradable passejar pel poble de Calat i hem de comentar que a Calaf a més del mercat hi ha moltes coses més a veure. Els carrers ben valen una passejada. L’església de Sant Jaume també  és sorprenent amb el seu campanar de 52 m. d’alçada. A la porta de l’església el espai de la plaça Gran on antigament es celebrava el mercat antigament.  

Dalt de tot el Castell, situat a la part més alta de la població, al cim d'un turó. Des del castell es podia controlar el poble i tot el pla immediat. Se'l considera una de les fortificacions més importants de la comarca i que caldria relacionar amb d'altres edificis de planta poligonal com el proper castell de Mirambell. 

Calaf, ben val desplaçar-se per conèixer-la i donar voltes pels seus carrers. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

LA VEÏNA I EL CARNAVAL. II. Mig eròtic.

Per dissimular i amb la por de que la roba no aguantés la situació vaig premem al seu cos, que no va fer cap refús. Ballàvem, com emparedats l’un contra l’altre, per amagar la meva frissança.

Per agafar-me fort vaig posar-li la mà, potser una mica massa avall de la cintura i els meus dits entremaliats van trobar una escletxa, (segurament el vestit també era d’una altra festa d’Institut), que permeté que la meva mà arribes a la seva pell. En notar-ho va cedir més a la meva pressió, arrapant-se al meu cos i de seguida vaig comprendre que no portava res més a sota.

Els meus dits atrevits jugaven acaronant-la per dins fins a trobar una tela suau, i ofuscat com estava, vaig tibar-la sense fixar-me que era la brusa i que quanta més força feia més baixava l’escot i un espectacle superb s’oferí als meus ulls enamorats.

La vista, la tenia perduda en les muntanyetes de fina epidermis coronades per una aura rosàcia. Quan aixecava la cara per mirar-li els ulls feia, un rere l’altre, un lleuger mos als seus oferts llavis ardents, i jo, com podia negar-me a tal complaent mostra d’afecte. Notava el tacte de la pell del seu cos a la meva mà. El nostre ballar gaudia d’una entrega total. Alguna beguda, que ens oferiren, per apaivagar la set i la calor va ser com una nova brasa pels nostres sentits. Va fer que l’afany encara creixes i creixes més dins el forn dels nostres dos cossos.

I us preguntareu com va acabar aquesta bogeria del carnestoltes? Doncs a la comissaria, com altres parelles més, mig entrompades. Però l’alcohol no va ser la causa, no, el culpable, va ser el seu vestit i el meu que no van resistir la pressió dels nostres sentits.

Mig desbotonat el pantaló, esquinçada la seva brusa, quan va acabar la festa, ja sense orquestra, no paraven de ballar. Vibràvem l’un i l’altra ben arrapats i donant-nos petons recaragolats. Els guàrdies van ser incapaços de separar els nostres entrelligats cossos. Jo, no volia perquè donat el meu estat hagués estat espectacular. Ella tampoc, perquè li agradava sentir la meva exaltació arran seu. Van portar-nos quasi embogits, però agafats fortament fins a la presencia del caporal.

Aquest va mirar-nos amb sornegueria, i com en alguna ocasió, tots hem estat joves, va fer la vista grossa i ens envia cap a casa.

Malgrat l’estona a la comissaria encara estàvem encesos, potser aquesta no és la paraula més correcta, més real seria incandescents. Quan passàvem a prop del parc, malgrat la matinada mostrava els primers raigs vermellosos del sol, vam trobar un racó no gaire gran. L’amor no necessita de grans espais i vam desfogar, tot allò que portaven amagat dins els cossos cansats, però animats per la passió.  

Va ser com una lluita ferotge, les maltractades disfresses van voleiar damunt el terra. La gespa un xic humida ens ajudà a voltar l’un damunt l’altre com a genets que volen marcar el ritme de la marxa.  Finalment desprès de mil i una carícies, alguna que altre suau mossegada i gaudir de diferents posicions vam arribar a l’instant que diuen que és el moment, curt moment, que els humans ens acostem a l’essència del Creador. 

Seguidament, després d’una breu pausa per recuperar-nos, descabellats, les nostres galtes encara enrojolades per la sensualitat, però lassats completament ens cobrirem amb les restes de les nostres robes i davallarem lentament cap a casa. El somriure suau de les nostres boques mostraven clarament la nostra complaença del goig gaudit.   

Miquel Pujol Mur.

LA VEÏNA I EL CARNAVAL. I. Mig eròtic.

El Marc està assegut davant de l’ordinador. Mira, una rere altre, fotografies de fa uns quants anys. Les persones i les anècdotes viscudes li aflueixen incessantment al pensament. Polsà novament el ratolí i la nova fotografia encara fa que els records siguin més vius a la seva memòria. Amb aquestes paraules rememora el gran instant viscut.  

Sobtadament la vaig veure. Feia dies que la vigilava amb els ulls esbatanats de desig. La meva nova i admirada veïna, a la qual cedia amablement el pas quan ens trobaven a l’escala. 

Ella, també em guaitava un xic descaradament. Quan ens creuàvem mig aclucava els ulls picarescament, i al somriure es marcava un clotet en cada galta, com demostració de la seva aquiescència. 

Aquesta vegada, per casualitat, la meva mà en deixar-la passar va posar-se damunt la seva. La tebiesa de la seva carn va ser com una batzegada que va arribar al més profund del meu ser, arborant lleugerament allò que en els homes diuen és signe del preludi de l’amor.   

En notar la pressió del meu palmell, va somriure més àmpliament i després amb una veu, que en principi vaig creure angelical, però que sorgia de la seva boca amb un to de gosada trapelleria, va dir-me:

¾    Demà es celebra el ball del Carnestoltes, aniré vestida de Colombina.

I tu...? 

De seguida vaig pensar amb la disfressa d’Arlequí, que havia fet comprar als pares quan encara anava a l’Institut, i vaig contestar-li:

¾    Jo, d’Arlequí- i com sóc d’idees ràpides i concises vaig inquirir. – On i a quina hora? 

Amb un matís melós, mirada mig closa i un fons de veu entremaliat va aclarir-me:

¾    Dos de dotze, a la cantonada del carrer dels Àngels. 

Només vam dir aquestes breus frases en creuar-nos i el món de la meva imaginació albirà, de seguit, tot un munt de situacions ardents i engrescadores. 

En arribar a la meva habitació vaig buscar en el fons de l’armari el famós vestit d’una nit de disbauxa innocent i jove. Aleshores vaig adonar-me neguitós que m’era curt i certament estret.  “Quina podia ser la meva salvació, com no, la mare”. 

Vaig anar a la cuina, era l’hora de fer el dinar, interrompent la seva feina i desprès d’una o dos tendres moixaines vaig prendre-la pel braç i li digué el que volia modificar i eixamplar de la disfressa. “Pobre mare, sempre còmplice dels meus desvaris juvenils”. 

Va ser molt ardu el seu treball, eixamplant i allargant la vestimenta, fins arribar a tenir una presència acceptable. Però finalment l’endemà, ornat amb la disfressa carnavalesca, i exacte com un cronòmetre suís, era a l’hora i al lloc exacte de la nostra cita.  

Que n’estava d’espectacular la Colombina dels meus sospirs. No havia un altra com ella i el cor em va fer un sotrac al prendre-li la mà. “L’amor, ai! L’amor, sobretot el primer!”. Sempre, el darrer, és el primer i el millor! 

La blancor de les seves dents al somriure, la brillantor dels seus ulls al mirar-me, la seva entrega a l’agafar-nos per dansar eren meravelloses, però, vaig notar immediatament que malgrat l’acurada feina de la mare, els calçons no amagaven el meu estat. 

CONTINUARÀ... 

Miquel Pujol Mur.

UN DIA DE BOIRA. 2a part. Relat negre.

Amb el braç toscament embenat, he pres novament el ganivet i posant-me l’abric, l’he amagat sota la roba. Ja preparat, he obert la porta del pis i eixint al passadís de l’escala, he baixat en silenci fins el carrer.

Una vegada he sortit, he cercat un mur que sobresurt de la paret on m’he amagat sentint el meu cor palpitar violentament i amb força per l’emoció.

Observo les persones, que passen tapades a causa del fred, i començo a rumiar quina serà la primera víctima. Una noia jove, passa movent-se amb lleugeresa. Sento el repic dels tacons de les seves botes, llavors amagant-me rere els arbres, la segueixo movent-me sigil·losament, buscant ocultar-me en l’ombra gris dels troncs, dins l’ambient de l’emboirat dia.

¾    Hola!- Saluda alegrament a un xicot que l’espera dins un cotxe. La noia puja per l’altra porta, i després de fer-li un petó fugisser, només com la simple promesa de més grans satisfaccions, marxen ràpidament.  

Segurament, la meva presa, era massa jove i ràpida de moviments. M’hauria donat molt treball per aconseguir el meu desig. Per un moment, torno a escoltar la meva sang, plena d’adrenalina, pujant per les venes en imaginar-me amb quina crueltat podia haver-li clavat el justicier ganivet, dins el seu pecaminós i jove cos. La taca vermella s’estendria com l’oli per les llombardes humides del carrer. 

Aleshores passa pel meu costat una dona vella, que com jo a casa, al llevar-me, també arrossega els peus. Suposo que deu vindre de comprar una mica de vianda per afegir-la a uns pudents talls de peix per enverinar, qui sap, al seu marit.  

Estic quasi damunt seu, preparat amb el ganivet en alt, disposat a clavar-li enmig de l’espatlla, en el punt precís on es clava l’estocada letal, i poder així gaudir veient-la caure desplomada a terra, mentre la sang surt sense pietat del seu esgotat cos i embruta el terra.

Una veu de noi en sobresalta.

¾    Iaia, perquè ha sortit de casa en un dia tan lleig?

¾    He sortit, Xavi, per comprar una mica de tall per dinar. Tu ets jove i necessités menjar carn per créixer. 

He quedat mig avergonyit. Tal vegada, la meva millor idea era assassinar a una pobra dona que es sacrifica per anar a comprar, malgrat el dia bromós, per millorar l’alimentació del seu nét. 

Torno a pujar feixugament, sense esma, les escales de casa amagant-me en l’ombra dels mal il·luminats replans. La porta del pis encara és oberta tal com l’he deixada. Només passo la llinda i altre cop els meus peus pesen com si fossin de plom. Sobtadament he perdut la lleugeresa del cos provocada per l’instint ancestral de l’aventura de la caça. Un pas i un altre pas, i la boira gris torna a embotar el meu cervell. Deixo caure el ganivet en el passadís, camino fins a la cambra i lentament caic al llit adormint-me. Pesadament dormo, somniant, amb l’esperança, que demà sigui un dia de sol radiant.

Boira dintre, boira fora, la més dolenta, quina és?  

Miquel Pujol Mur.