El darrer alumne, en sortir de
la classe, ha tancat el llum. La sala ha quedat només il·luminada per la claror
del dia que travessa les cortines. Per un moment tot resta en silenci.
Bruscament se sent un lleuger gargamelló, com quan una persona s’aclareix la
gola, i una de les parets comenta:
¾
Noia, ja era hora! Són més pesats, aquests de la
classe de narrativa! I durs de mollera, amb això dels pronoms febles!!!
¾
Sí, noia! Tens tota la raó. Escolta paret de
color fúcsia, ara que et clisso bé, de veritat t’agrada aquest nou color que
t’han pintat?
¾
A mi, ningú em va preguntar res sobre les meves
preferències. Però, blanca paret, almenys dec ser més important que cap altra
perquè com a mínim han pensat en decorar-me. A tu t’han deixat del mateix
color, igual com eres!
¾
Calleu, calleu! Que em doneu mal de cap! -
protesta el finestral de vidre.- Vosaltres rai, que en sou d’afortunades,
pintades o no, sou resguardades del fred i la calor. A mi a l’estiu els raigs
de sol em fregeixen i a l’hivern agafo cada refredat. I com en són de garrepes,
amb la calefacció, els regidors d’aquest edifici!
¾
Au, noies! Que en sou de ploramiques! -
s’exclama una de les cadires- si notéssiu com m’esclafen a la asseure’s...
¾
Sí, queixat!- Li respon una altra cadira
d’enfront.- Aquell paio que s’asseu damunt teu és prim. A mi sempre em toca el
“gordo” o la grossa, i no precisament per la rifa de Nadal. Quan es deixen
caure les potes se m’eixarranquen i no de plaer, precisament.
¾
Sí, estic d’acord en vosaltres. Som uns esclaus,
mal pagats i no ens ho agraeixen gens! – diserta una altra cadira.- Quan
s’aixequen no vigilen res, vinga a arrossegar-nos pel terra, sense cap
mirament. A mi em saltà l’altre dia la puntera d’una pota i ara esgarrapo el
terra.
¾
Ah! Mala bèstia! Ets tu la que ens assenyala el
vernís.- Criden malhumorades les rajoles.
¾
Ai! I què voleu que hi faci? Digueu-l’hi als
humans.
¾
Jo si que tinc sort- parla amb veu mallerenga
l’altre paret del fons- Fixeu-vos quins quadres posen davant meu. Són macos,
oi? Flors vermelles, infants jugant o postes de sol. El millor del millor. Jo
si que tinc sort. Blanca, pura i rodejada de colors i sentiments.
¾
Ja et foteran! Un dia d’aquest et clavaran un
clau o dos, et penjaran una pissarra i veuràs com et sentiràs.- contesta la
paret fúcsia.
¾
Ai, quin horror! Que en sou de dolentes! Totes,
totes plenes de males astrugàncies!!! Encara em fareu plorar- i comença a
somicar.
¾
Calla ximpleta! Que les parets no ploren. –
respon la paret blanca.
¾
Ja n’hi ha prou! - protesta aïradament la taula-
A vosaltres parets, ni us miren enquimerats en les seves foteses. Vosaltres,
cadires, els aguanteu d’un en un. A mi que haig d’aguantar-los sense protestar!
Quan arriben, tots i totes, posen damunt meu el que porten i vinga jo callada i
amb bona cara. Recolzen els colzes sense miraments. I n’hi ha un que encara em fot
més, es posa a guixar-me amb el llapis i
després frega que frega amb els dits. M’embruta, em rasca i seguidament frega,
com si una, no tingués sentiments.
En aquests instants es sent
una veu provinent del passadís i la primera paret que ha parlat mussita:
¾
Silenci, que venen uns altres. Si ens
escoltessin, primer quedarien bocabadats i seguidament, pensarien que els
espiem i parlem malament d’ells. Muts i a la gàbia!!!
La porta s’entreobre i una mà
femenina d’ungles pintades cerca l’interruptor per obrir el llum. Els elements
de la habitacle callen, però observen atentament als nouvinguts.
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada