EL DARRER INTENT.

L’Andreu ha arribat a casa un xic alterat però íntimament satisfet. La cara encara reflexa amb la seva vermellor l’excitació de la discussió mantinguda amb els companys de treball, al dir no, a celebrar amb ells el comiat del Joan per la jubilació. 

Però no, avui s’ha negat i a més s’ha enfadat amb ells perquè la majoria coneix del seu desfici, que li ha comportat molts problemes a la feina i a la vida. Segurament per la seva intel·ligència podia tindré una posició més alta a l’empresa. També una família al seu voltant però aquella set abassegadora que el feia recaure una vegada i altra li havia arruïnat la vida.  

Reconeix que la Llúcia va aguantar molt en les seves borratxeres, les seves males paraules i algun que altre mastegot que no es mereixia. Però ell sempre se’n penedia, anava a veure-la quan estava clar i li demanava perdó. Ella commoguda sempre tornava. Fins el dia que la va amenaçar amb el ganivet de la cuina exaltat i borratxo com mai. 

Sí, va intentar apartar-se del fàcil vici de demanar un got i un altre, sortir i alternar amb els companys. Fins i tot, va anar a fer una teràpia de desintoxicació. També va fer-se un assidu a les reunions d’Alcohòlics Anònims i quan va creure controlat la seva ànsia va tornar a buscar a la Llúcia, però el pare, “Don Ricardo”, com deien en broma, va sortir i li va dir amb serietat que si tenia una mica de decència, i si de veritat l’estimava, la deixés viure una vida plàcida, lluny de la seva perenne afició a la beguda.  

Finalment va reconèixer que les paraules del que hagués estat el sogre eren lògiques i va deixar de rondar la casa. Anys després, en una època de serenor la va veure de lluny jugant amb un parell de nens, feliç i agafada de la mà d’un home.  

Sobtadament, la gelosia va revoltar-li l’estoma, i un fel agre i amarg va pujar-li coll amunt, però va ser suficient assenyat per fugir de la visió del que podia haver estat i no seria. Però, per remordiment, o per que no estava prou segur d’ell mateix, en passar davant d’un bar va tornar a entrar i va tornar a beure com volen recuperar-se, del poc temps que havia estat seré. 

La vida havia estat com una carrera d’obstacles, ara me’n salto dos de seguits i a l’altre, sense causa torno a recaure. A continuació uns mesos de calma i altre vegada, per qualsevol mínim motiu, tornava a beure. Els seus ulls i la  seva cara marcada per les venes vermelloses el delataven fàcilment. 

De companyes, un fotimer, en els mesos serens i en els de continua embriaguesa. Unes acudien per compartir la beguda, altres eren companyes de reunions que volien refer la vida i ell era un company plausible per començar a caminar. Totes havien, per un motiu i un altre,  fracassat.  

Però ara havia fet el primer pas, sense pressió de ningú, per redimir-se i abandonar el vici. Havia dit, no, als companys. S’havia cansat de ser un reclam per en riure-se’n i que tothom en fes befa.  

Una nova amistat, l’Olga, també amb diversos naufragis en la seva vida reclamava la seva atenció i el redimia del pecat i la disbauxa. 

Podia ser el darrer vaixell per salpar del port perdut i en aquest instants reclamava tot el seu interès. Sinó, el navili farà aigües com altres cops i aleshores no valdrà la pena cercar un salvavides per fugir de les tenebres.  

Una darrera lluita, el darrer intent o potser hi haurà uns altres, no ho sap. 

“QUI LLUITA POT PERDRE, QUI NO LLUITA JA HA PERDUT”. Anònim. 

Miquel Pujol Mur.