Peder Clason (Estocolm, 1894 -
Rättvik, 1956) fou un arquitecte suec. Autor del Pavelló de Suècia per a
l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929, d'estil neoplasticista, que
incloïa una gran torre denominada "Funkis", abreviatura de
funcionalisme en suec.
Un cop acabat l’esdeveniment,
el país escandinau el va cedir a l’Ajuntament de Barcelona perquè acollís les
colònies escolars permanents que feia el consistori barceloní adreçades a
famílies amb pocs recursos. El consistori va organitzar un concurs al qual s’hi
van presentar 17 municipis catalans i es va triar Berga.
El pavelló es va instal·lar al
pla de l’Alemany i va acollir la Colònia Escolar Permanent que va ser
inaugurada el 14 d’agost de 1932 per l’ aleshores president Francesc Macià i
Llussà (Vilanova i la Geltrú, 21 de setembre de 1859- Barcelona, 25 de desembre
del 1933). Mentre l’escola va ser oberta la torre va ser un observatori
meteorològic.
L’any 1939 es convertí en
caserna militar , i entre altres funcions l'edifici va servir d’estable
fins a l’any 1964 en què fou enderrocat.
L’any el 1998 s’acordava
per part de diverses institucions, la construcció del nou pavelló, que
s'inaugurà el 2000.
Acull l’Arxiu Històric Comarcal,
el Casal d´Europa i té una sala per actes culturals amb una capacitat de 200
persones.
L’any 2008 es duia a terme la
recuperació de la torre, coronada per tres grans anelles metàl·liques que
simbolitzaran la corona sueca igual que l’original, es fa 80 anys després que
s’iniciessin els treballs de construcció del pavelló primigeni a la població
escandinava d’Örbyhus.
La torre té una alçada de
dotze metres i els materials constructius són fusta de Suècia i Noruega i
ferro. Tal com ha explicat l’arquitecte tècnic responsable, el berguedà Carles
Farràs i Planas , que també treballa en l’obra de la Sagrada Família, «té una
base triangular i tres cares piramidals que conflueixen en un vèrtex a la part
superior que no s’acaba de tancar». L’estructura té una escala interior de
cargol i en tindrà una d’exterior helicoïdal que permetrà accedir a una
plataforma superior on hi hauran les anelles de 3 metres de diàmetres. Aquestes
anelles també serviran de barana «i faran que sigui un mirador amb una petita
coberta metàl·lica».
Fins ara aquesta petita
crònica purament és una relació de fets extrets de diferents mitjans, però per
donar vida a un edifici manca escoltar a les persones que a la seva infància
van conèixer la seva primera realitat, per tant afegeixo unes frases d’una ex-
alumna a la que particularment admiro.
Per raons que no venen el cas, vaig entrar a l'escola acabat de complir
set anys, era la més petita, un xic mimada, especialment per el Sr. Gibert, el
director.
Sempre he dit, que per mi va ser com viure el conte de
" Alicia al país de les meravelles".
El sistema pedagògic emprat, era comprensió més que memoritzar.
Les activitats formatives complementaries eren: la música, el
cant, el teatre, la dansa, la gimnàstica rítmica i la lectura. Teníem una biblioteca molt cuidada.
Disposàvem de patis i d’espais per jugar al nostre gust, els jocs
que volíem, sense fer competicions.
Es repartien petites responsabilitats al menjador i a les aules. La més
cobejada era anar a la torre per anotar les dades meteorològiques que
marcava el planell, com que jo era la petita, el Sr. Gibert em permetia
pujar-hi sempre que volia acompanyar a qui li tocava.
Llavors per mi va ser com viure un somni, al pas dels anys, he comprés
i valorat tota la formació i educació que van inculcar-me.
He recordat sempre com en dels dies més tristos de la meva vida, el
tancament de l'escola, i la pena del comiat del meu estimat Sr. Gibert, i
l'impacte dies després de veure soldats al meu pati, i unes banderes que jo no
coneixia.
Text i recull dades: Miquel
Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell
Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada