Una vegada he sortit, he
cercat un mur que sobresurt de la paret on m’he amagat sentint el meu cor palpitar
violentament i amb força per l’emoció.
Observo les persones, que
passen tapades a causa del fred, i començo a rumiar quina serà la primera
víctima. Una noia jove, passa movent-se amb lleugeresa. Sento el repic dels
tacons de les seves botes, llavors amagant-me rere els arbres, la segueixo
movent-me sigil·losament, buscant ocultar-me en l’ombra gris dels troncs, dins l’ambient
de l’emboirat dia.
¾
Hola!- Saluda alegrament a un xicot que l’espera
dins un cotxe. La noia puja per l’altra porta, i després de fer-li un petó fugisser,
només com la simple promesa de més grans satisfaccions, marxen ràpidament.
Segurament, la meva presa, era
massa jove i ràpida de moviments. M’hauria donat molt treball per aconseguir el
meu desig. Per un moment, torno a escoltar la meva sang, plena d’adrenalina,
pujant per les venes en imaginar-me amb quina crueltat podia haver-li clavat el
justicier ganivet, dins el seu pecaminós i jove cos. La taca vermella s’estendria
com l’oli per les llombardes humides del carrer.
Aleshores passa pel meu costat
una dona vella, que com jo a casa, al llevar-me, també arrossega els peus.
Suposo que deu vindre de comprar una mica de vianda per afegir-la a uns pudents
talls de peix per enverinar, qui sap, al seu marit.
Estic quasi damunt seu,
preparat amb el ganivet en alt, disposat a clavar-li enmig de l’espatlla, en el
punt precís on es clava l’estocada letal, i poder així gaudir veient-la caure
desplomada a terra, mentre la sang surt sense pietat del seu esgotat cos i embruta
el terra.
Una veu de noi en sobresalta.
¾
Iaia, perquè ha sortit de casa en un dia tan
lleig?
¾
He sortit, Xavi, per comprar una mica de tall
per dinar. Tu ets jove i necessités menjar carn per créixer.
He quedat mig avergonyit. Tal
vegada, la meva millor idea era assassinar a una pobra dona que es sacrifica
per anar a comprar, malgrat el dia bromós, per millorar l’alimentació del seu
nét.
Torno a pujar feixugament,
sense esma, les escales de casa amagant-me en l’ombra dels mal il·luminats
replans. La porta del pis encara és oberta tal com l’he deixada. Només passo la
llinda i altre cop els meus peus pesen com si fossin de plom. Sobtadament he
perdut la lleugeresa del cos provocada per l’instint ancestral de l’aventura de
la caça. Un pas i un altre pas, i la boira gris torna a embotar el meu cervell.
Deixo caure el ganivet en el passadís, camino fins a la cambra i lentament caic
al llit adormint-me. Pesadament dormo, somniant, amb l’esperança, que demà
sigui un dia de sol radiant.
Boira dintre, boira fora, la
més dolenta, quina és?
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada