Per dissimular i amb la por de
que la roba no aguantés la situació vaig premem al seu cos, que no va fer cap
refús. Ballàvem, com emparedats l’un contra l’altre, per amagar la meva
frissança.
Per agafar-me fort vaig
posar-li la mà, potser una mica massa avall de la cintura i els meus dits
entremaliats van trobar una escletxa, (segurament el vestit també era d’una
altra festa d’Institut), que permeté que la meva mà arribes a la seva pell. En
notar-ho va cedir més a la meva pressió, arrapant-se al meu cos i de seguida
vaig comprendre que no portava res més a sota.
Els meus dits atrevits jugaven
acaronant-la per dins fins a trobar una tela suau, i ofuscat com estava, vaig
tibar-la sense fixar-me que era la brusa i que quanta més força feia més
baixava l’escot i un espectacle superb s’oferí als meus ulls enamorats.
La vista, la tenia perduda en
les muntanyetes de fina epidermis coronades per una aura rosàcia. Quan aixecava
la cara per mirar-li els ulls feia, un rere l’altre, un lleuger mos als seus
oferts llavis ardents, i jo, com podia negar-me a tal complaent mostra
d’afecte. Notava el tacte de la pell del seu cos a la meva mà. El nostre ballar
gaudia d’una entrega total. Alguna beguda, que ens oferiren, per apaivagar la
set i la calor va ser com una nova brasa pels nostres sentits. Va fer que
l’afany encara creixes i creixes més dins el forn dels nostres dos cossos.
I us preguntareu com va acabar
aquesta bogeria del carnestoltes? Doncs a la comissaria, com altres parelles
més, mig entrompades. Però l’alcohol no va ser la causa, no, el culpable, va
ser el seu vestit i el meu que no van resistir la pressió dels nostres sentits.
Mig desbotonat el pantaló,
esquinçada la seva brusa, quan va acabar la festa, ja sense orquestra, no
paraven de ballar. Vibràvem l’un i l’altra ben arrapats i donant-nos petons
recaragolats. Els guàrdies van ser incapaços de separar els nostres
entrelligats cossos. Jo, no volia perquè donat el meu estat hagués estat
espectacular. Ella tampoc, perquè li agradava sentir la meva exaltació arran
seu. Van portar-nos quasi embogits, però agafats fortament fins a la presencia
del caporal.
Aquest va mirar-nos amb
sornegueria, i com en alguna ocasió, tots hem estat joves, va fer la vista
grossa i ens envia cap a casa.
Malgrat l’estona a la
comissaria encara estàvem encesos, potser aquesta no és la paraula més
correcta, més real seria incandescents. Quan passàvem a prop del parc, malgrat
la matinada mostrava els primers raigs vermellosos del sol, vam trobar un racó
no gaire gran. L’amor no necessita de grans espais i vam desfogar, tot allò que
portaven amagat dins els cossos cansats, però animats per la passió.
Va ser com una lluita ferotge,
les maltractades disfresses van voleiar damunt el terra. La gespa un xic humida
ens ajudà a voltar l’un damunt l’altre com a genets que volen marcar el ritme
de la marxa. Finalment desprès de mil i
una carícies, alguna que altre suau mossegada i gaudir de diferents posicions vam
arribar a l’instant que diuen que és el moment, curt moment, que els humans ens
acostem a l’essència del Creador.
Seguidament, després d’una
breu pausa per recuperar-nos, descabellats, les nostres galtes encara
enrojolades per la sensualitat, però lassats completament ens cobrirem amb les
restes de les nostres robes i davallarem lentament cap a casa. El somriure suau
de les nostres boques mostraven clarament la nostra complaença del goig
gaudit.
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada