El passat 27 d’octubre vam
participar en la ruta circular pels oficis d'antany preparada per
l’organització Gaià Camina X Descobrir. En dita sortida vam poder conèixer diferents
oficis majoritàriament desapareguts a causa de la industrialització
actual. Va ser un recorregut en la nostra història i dels sistemes artesanals
que encara donaven treball a obrers fins ben entrat el segle XX.
Aquest cop aquesta breu
crònica us vol comentar l’ofici de calcinaire segons el que ens van comentar.
Al ser el nostre el tercer grup de la sortida lamentablement no vam conèixer a
uns del homes encara viu que havien treballat en el forn que vam visitar. La
seva edat i la hora tardana van fer que li fos més convenient seguir la
rutina habitual de dinar.
En un lloc a prop del camí hi
ha el que a simple vista d’un desconegut seria un esborranc a la muntanya ter
que hi ha una empallissada que prevé de qualsevol distracció.
Però teníem persones expertes
que van saber explicar-nos la forma i l’explotació del forn de cal. Actualment
recognoscible per la boca d’entrada de l’olla i lloc on s’encenia el foc.
Els forns es feien excavant-los
en una pendent o marge, de manera que si podia accedir tant per alt com per
baix. Tenen forma gairebé cilíndrica. I a la part baixa. Anomenada olla és una
mica més estreta ja què l’envolta un graó dit banqueta.
Aquests forns es feien en
llocs on hi havia pedra de calç i llenya, per evitar el transport.
El seu interior era revestit generalment
de pedra sorrenca ja què no s’altera amb el foc.
Els forns solien funcionar tota
la setmana i el seu treball era continu. Malgrat això els forns i el seu sistema
de producció era el mateix que a l’època romana.
El forn s’omplia de la pedra
calcària que calia coure. Es començava fent la volta que carregava damunt la
banqueta. Mentre s’omplia la part baixa del forn les pedres s’entraven per la
boca.
Després s’omplia el forn des
de dalt i finalment es tancava amb fang excepte el voltant de la base i el cim
per on havia de sortir el fum.
Es cremaven feixos de branques
de pi, romaní, argelagues i qualsevol brossa recollida pel bosc. Els feixos es comptabilitzaven
en carregues (unitats carregades a bast per un animal). Una càrrega eren quatre
feixos.
Segons en van dir la cocció
durava una setmana i es treballava en torns
de vuit hores. Sempre havia un torn de vigilància.
En un dia el foc arribava dalt
del forn. La pedra de calç anava agafant un color vermell cada dia més viu.
Quan tota era de color groc daurat ja era cuita. El color del fum també
indicava l’estat de la cocció: al principi de la cuita el fum era negre, s’aclaria
progressivament i en acabar era de color blanc.
Per desenfornar es començava rebentant
la paret de la porta. Després s’extreia la cal i s’elaborava per la seva venda.
Sempre hi ha instants per aprendre una mica més.
Text i recull dades: Miquel
Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell
Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada