El Marc està assegut davant de l’ordinador. Mira, una rere altre, fotografies de fa uns quants anys. Les persones i les anècdotes viscudes li aflueixen incessantment al pensament. Polsà novament el ratolí i la nova fotografia encara fa que els records siguin més vius a la seva memòria. Amb aquestes paraules rememora el gran instant viscut.
Sobtadament la vaig veure.
Feia dies que la vigilava amb els ulls esbatanats de desig. La meva nova i
admirada veïna, a la qual cedia amablement el pas quan ens trobaven a l’escala.
Ella, també em guaitava un xic
descaradament. Quan ens creuàvem mig aclucava els ulls picarescament, i al
somriure es marcava un clotet en cada galta, com demostració de la seva
aquiescència.
Aquesta vegada, per
casualitat, la meva mà en deixar-la passar va posar-se damunt la seva. La
tebiesa de la seva carn va ser com una batzegada que va arribar al més profund
del meu ser, arborant lleugerament allò que en els homes diuen és signe del
preludi de l’amor.
En notar la pressió del meu
palmell, va somriure més àmpliament i després amb una veu, que en principi vaig
creure angelical, però que sorgia de la seva boca amb un to de gosada
trapelleria, va dir-me:
¾
Demà es celebra el ball del Carnestoltes, aniré
vestida de Colombina.
I tu...?
De seguida vaig pensar amb la
disfressa d’Arlequí, que havia fet comprar als pares quan encara anava a
l’Institut, i vaig contestar-li:
¾
Jo, d’Arlequí- i com sóc d’idees ràpides i
concises vaig inquirir. – On i a quina hora?
Amb un matís melós, mirada mig
closa i un fons de veu entremaliat va aclarir-me:
¾
Dos de dotze, a la cantonada del carrer dels
Àngels.
Només vam dir aquestes breus
frases en creuar-nos i el món de la meva imaginació albirà, de seguit, tot un
munt de situacions ardents i engrescadores.
En arribar a la meva habitació
vaig buscar en el fons de l’armari el famós vestit d’una nit de disbauxa
innocent i jove. Aleshores vaig adonar-me neguitós que m’era curt i certament
estret. “Quina podia ser la meva salvació, com no, la mare”.
Vaig anar a la cuina, era
l’hora de fer el dinar, interrompent la seva feina i desprès d’una o dos
tendres moixaines vaig prendre-la pel braç i li digué el que volia modificar i
eixamplar de la disfressa. “Pobre mare,
sempre còmplice dels meus desvaris juvenils”.
Va ser molt ardu el seu
treball, eixamplant i allargant la vestimenta, fins arribar a tenir una
presència acceptable. Però finalment l’endemà, ornat amb la disfressa
carnavalesca, i exacte com un cronòmetre suís, era a l’hora i al lloc exacte de
la nostra cita.
Que n’estava d’espectacular la
Colombina dels meus sospirs. No havia un altra com ella i el cor em va fer un
sotrac al prendre-li la mà. “L’amor, ai! L’amor, sobretot el primer!”. Sempre,
el darrer, és el primer i el millor!
La blancor de les seves dents
al somriure, la brillantor dels seus ulls al mirar-me, la seva entrega a
l’agafar-nos per dansar eren meravelloses, però, vaig notar immediatament que
malgrat l’acurada feina de la mare, els calçons no amagaven el meu estat.
CONTINUARÀ...
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada